L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

22 de gener del 2016

Portes

Algemesí
Guadassuar
L'Olleria
El valor d'una porta no rau únicament per la importància del recinte al qual dóna accés,sinó també, és evident, pel fet que permet eixir-ne. Al llarg de la vida són moltes les portes a través de les quals entrem i eixim de casa, de l'escola, d'un hospital, de ciutat -són monumentals i imponents encara les portes de la muralla que donen accés a la ciutat de València de manera simbòlica-.

I és justament del simbolisme -hui difunitat- d'algunes portes que vull parlar en aquest post. Efectivament, hi ha portes que han esdevingut un element unificador d'una col·lectivitat, especialment en l'època en què la vida social s'articulava al voltant del fet religiós, açò és, d'una parròquia (fins i tot molts pobles catalans, més que no pas els valencians, prenen encara hui en dia el nom de la seua parròquia). Així, el temple parroquial esdevenia escenari dels ritus més importants de la vida de l'individu. I entre aquests ritus, la porta de l'església prenia especial importància en dos moments vitals: era el lloc per on passava el nounat per rebre el baptisme, ritu d'accés a la comunitat que donava a la porta un simbolisme relacionat amb l'accés o començament de la vida; anys més tard, la porta era el lloc per on el mateix individu, que hi havia accedit per allà el dia del seu bateig, eixiria per última vegada rumb al cementeri. I entremig, bodes, comunions i les celebracions estacionals del calendari, convertit en una gran espiral de temps que ens engoleix.

Crec que molts arquitectes foren conscients d'aquest valor simbòlic -d'accés i eixida de la mateixa existència- que tenen moltes d'aquestes portes. No és d'estranyar, doncs, que en una època com el Renaixement es rescatara l'arc triomfal del món antic per tal de donar-los forma: l'arc per on el creient passa per celebrar els ritus que marquen la seua existència i que, finalment, simbolitzarà el triomf sobre la mort a través de la fe. 

La d'Algemesí forma part d'aquestes portes convertides en arcs del triomf. En té dues de germanes, situades a prop, les quals degueren ser dissenyades segurament pel mateix arquitecte: la porta de l'església de Sant Vicent de Guadassuar i la de Santa Maria Magdalena de L'Olleria. Aquest Nadal, aprofitant l'escapada a Alcoi, fiu parada a l'Olleria per contemplar la que tenia pendent de conèixer. Ací us deixe les fotos que hi prenguí.


Algemesí: detalls i vista parcial



Guadassuar: detalls de la rica decoració


L'Olleria

21 de gener del 2016

Serrania: història condensada

Si no fóra pel fet que la comarca dóna nom al portal de muralla més monumental del Cap-i-Casal, el nom dels Serrans se'ns hauria oblidat ja fa anys. Recorde que, de xicotet, en estudiar el mapa de les comarques valencianes, m'imaginava agrest el paisatge de la Serrania, esguitat ací i allà de pobles mig abandonats. Supose que hi influiria llavors la descripció que el mestre hi degué donar en el seu moment.

Hui m'he dedicat a conèixer dos pobles d'aquesta part del país que l'autovia del Túria ha fet que deixe de ser remota: Xelva i Toixa (Tuéjar, en castellà i oficialment). Ambdós estan replets de racons encisadors, pedres que parlen de cada esdevenir històric i estan rodejats d'un paisatge agrest i bellíssim de secà tacat pel regadiu, que una antiquíssima cultura de l'aigua ha fet possible a les riberes dels rius Toixa i Túria.

Els nuclis antics dels dos pobles encara mantenen la trama medieval. Si alguna vegada s'hi apropeu, perdeu-se entre els carrers de l'antiga jueria de Xelva, tortuosos i farcits de racons evocadors. Encara podem observar la major part dels portals que tancaven el recinte clos. A Toixa, en canvi, convé enfilar-se al turó on s'alçava el seu antic castell per tindre així una panoràmica del poble, la qual podem complementar amb la perspectiva que en tenim des de l'ermita de Sant Cristòfol, fortificada durant les Guerres Carlistes i restaurada recentment. Xelva, al seu torn, es mostra imponent i altiva des de la ribera del Toixa, que passa al sud de la població per un fons barranc, al qual s'arriba travessant bancals i sèquies de l'horta que rodeja el nucli urbà.

Si mireu les fotos, veureu que allò que hi destaca en ambdós pobles són sengles esglésies, imponents i d'un estil barroc genuïnament valencià. Podem dir que la de Toixa és la germana petita de l'església parroquial de Xelva. En ambdues construccions intervingué Pérez Castiel, autor de la rica decoració del presbiteri de la catedral de València -hui mutilada arran de la trobada dels frescos de San Leocadio. La imponent portada manierista, la grandària de la nau decorada amb angelots i motius vegetals, el retaule barroc que la presideix -avui en procés de reconstrucció - així com la cúpula que s'alça al creuer -en el moment de la seua construcció, la més gran del País-, fan de l'església dels Àngels de Xelva un dels temples més impressionants de la geografia valenciana. Malauradament, ambdós temples van ser saquejats durant la Guerra Civil; el de Toixa es troba en un pèssim estat de conservació. La volta cau a trossos i resta oculta per una xarxa protectora.

Però per deixar-se impressionar per les pedres convé caminar fins a la Penya Cortada: un sender PR ben senyalitzat hi mena. L'aqüeducte romà de la Penya Cortada és una ingent construcció hidràulica de vora 30 km que es creu que servia per abastir d'aigua el Pla de Llíria. Entre les seues múltiples restes, trobem un aqüeducte de 37 metres d'alçada que salva el desnivell del barranc i, als voltants d'aquest, conduccions d'aigua excavades a la roca, que formen un seguit de túnels oberts al barranc d'Alcotes. Entusiasmant!!!

Si bé en un principi tenia intenció de fer la ruta circular de la Penya Cortada tornant a Xelva des de Calles, la visió de la muntanya del Remei, al nord de Xelva, em va fer canviar de plans: temptadora. La muntanya em recorda la muntanya de Santa Fe d'Organyà, i no m'ha decebut gens. Un camí de ferradura, que en alguns trams encara deixava endevinar el paviment original, mena fins al santuari situat als peus del cim. Des d'allà, un caminal amb fort pendent porta fins al capdamunt del tallat amb què culmina la muntanya. Vistes de tota la Serrania fins Ademús i de la conca del Túria.

Titaigües i les seues festes grosses, la serra de la Talaia, Loriguilla, Benaixeve... Els Serrans estan farcits de desenes d'excursions pendents.

TOIXA

Vista del poble des del turó del castell a l'eixida del sol
Ermita de Sant Cristòfol i magnífics cúpula i campanar barrocs
Toixa des de l'ermita de Sant Cristòfor
Interior de l'església parroquial: detall de la decoració de Pérez Castiel
Portada principal de l'església
Portal dels Sants

XELVA


Carrerons de l'antiga jueria




Portada de l'església parroquial
Portada: detall
El rellotge del campanar és únic: marca, a banda de les hores,
el dia del mes i de la setmana.






Interior de l'església: detalls del retaule, les cúpules i de la
decoració de la nau central.

RUMB A LA PENYA CORTADA


Aqüeducte de la Penya-Cortada
Canalitzacions excavades a la roca








MUNTANYA DEL REMEI DE XELVA


La muntanya des de la Penya-Cortada

Camí de ferradura fins al santuari, amb el seu típic "descansador".
Santuari del Remei: detall.
Vista d'Ademús

Xelva des del Remei