L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

24 de novembre del 2015

Llagrimetes

Hui, venint cap a casa, recordava el centre on treballí l'any passat. En concret, la contesta que va fer una mestra d'infantil de Castelló que va visitar el centre i que en quedà bocabadada davant de tanta innovació, de tantes ganes i tanta meravella i miracle de la Mare de Déu de Lorda. Mireu què es va atrevir a escriure'ns: us demane que obriu la imatge en una altra finestra. He assenyalat algunes parts del text amb coloraines perquè pugueu oldre les meues intencions...


El senyor director ens digué que li havia eixit la llagrimeta en llegir-ho.

A mi no m'eixí la llagrimeta, m'eixiren llàgrimes abundants i sinceres. De desesperació.

21 de novembre del 2015

Alienats? Potser: però ha guanyat el Barça!

Ens han dit que els terroristes maten en nom de l'Islam, amb l'Alcorà en mà. De seguida, l'Islam al centre de la diana. No han faltat opinions que denigren la religió com alienadora, com a opi, culpable del fanatisme. L'explicació fàcil: religió culpable, Islam aberrant, musulmans sota sospita.

Però si parlem de morts, podem comptar-hi també els immigrants i refugiats que moren ofegats al Mediterrani. I els de les guerres de Líbia, Síria, Sudan, Congo, Somàlia, Irak, Afganistan, Líban... Moltes d'elles fetes en nom de la llibertat, de la democràcia, de la seguretat i dels drets humans: la nostra religió, el nostre dogma. Hem de pensar que aquests valors també maten i porten al fanatisme? És difícil no fer-ho, perquè, ben mirat, hi ha molts més morts en aquest costat fets en nom seu que no pas de l'altre. Així doncs, concloem des d'aquest altre costat: valors occidentals, culpables. Europeus, hipòcrites; americans, imperialistes.

Però les explicacions fàcils obliden moltes variables. Variables que impliquen processos històrics complexos, equilibris que han beneficiat durant segles als països occidentals, interessos econòmics que beneficien a una minoria cada vegada més xicoteta, més invisible, però més poderosa. Quina casualitat que els països d'Orient Mitjà afectats per la xacra de la guerra siguen justament els que durant els passats decennis no eren favorables als interessos nord-americans i, per ende, de les grans multinacionals.

Per què s'odia? Qui alimenta l'odi? Per què interessa que l'odi esclate? Qui facilita les armes? Qui les finança? A qui beneficia tot plegat? 

Potser hui una peça petita de la resposta complexa que cal que elaborem i busquem la teníem al Bernabéu: Qatar Airways, resava la samarreta dels uns; Fly Emirates, resava la dels altres. Si no hi veieu la relació, ja està tot dit.

Alienats. L'alienació és, al meu parer, la nostra principal culpa. La d'un costat i la de l'altre. No ens volem assabentar de què va la pel·lícula, i ens utilitzen a tots de titelles d'una gran farsa.

Perquè, ben mirat, com llegia fa uns minuts al Twitter, per què acabar amb el terrorisme islamista, si finança les grans empreses occidentals i només que liquida a pobres desgraciats que no tenen ni on caure morts? Aquesta pregunta no és tan absurda si tenim present com de satisfets han quedat hui molts amb la victòria del Barça: per a què preguntar-se d'on provenen els diners dels seus patrocinadors?

16 de novembre del 2015

CUP i la negativa d'investir Mas president

Només vull recordar que la CUP està complint, senzillament, amb el seu programa electoral, i que abstenir-se o votar afirmativament a la investidura de Mas suposaria una contradicció difícilment justificable amb els seus principis davant dels seus votants -ja no se la creuria ni el Tato, per parlar clar-.

Recordem, però, que si Junts pel Sí, que va camuflar Mas a la llista de forma enganyosa per no fer tanta olor de podrit, no és capaç de proposar un altre candidat a la presidència de la Generalitat, evidenciaria que tot el "tinglado" (eleccions anticipades, presumptament "plebiscitàries", manifestacions vàries, etc.) no ha estat pel "procés", sinó per salvar el cul a Convergència després d'anys de màfia, corrupció, retallades, privatitzacions, servitud a la gran banca i abusos policials. Salvar-li el cul i, de passada, possibilitar que ens la continue estacant sense lubricant mentre veiem onejar la bandera.

No hem d'oblidar que Mas abraçà el "procés" quan va veure que el podia salvar d'una catàstrofe electoral. L'única pàtria de Mas són els interessos econòmics d'una minoria d'especuladors, banquers i grans empresaris, en gran mesura (pel poc que anem coneixent a través dels mitjans) corruptors i mafiosos, del seu entorn i el del seu partit.

Una companya deia que gràcies a ell som "on som"... Gràcies a Mas? (Cara de pòquer). Però... Algú em pot dir on som? Portem tres o quatre anys repetint cantarelles de promeses buides, tant a Barcelona com a Madrid! El passat 27-S vam tenir unes eleccions al Parlament de Catalunya com les que hem vingut tenint des de fa més de trenta anys: els fets posteriors ens ho estan demostrant. Ara, mentre parlen de pàtria, de país i de sobirania, se la venen a les multinacionals votant a favor del TTIP a Europa!!! Va, no siguem tan destrellatats, que semblem panolis de vegades. Cal veure els fets en conjunt: què duen al Parlament, què voten a les Corts Generals, que voten a Estrasburg: llavors podrem discernir on collons ens porten. I sobretot: què i com voten en relació a allò no relacionat directament amb "el procés", però si amb la nostra vida diària i a l'exercici dels nostres drets "no-nacionals": sanitat, educació, habitatge, llibertat d'expressió, llibertat de manifestació...

Mas vol poder i influència per als seus. I prou. Ell és la garantia que certes polítiques tindran continuïtat: les que esquarteren els serveis públics i els venen als interessos privats, convertint els drets en productes de mercat per aquells qui puguen pagar-se'ls. Si Junts pel Sí es nega a canviar de candidat, demostrarà que la seua raó de ser no és un projecte de país, sinó els interessos dels de sempre disfressats amb la bandera.

Crec que qui no és capaç de veure és un poc miop.

14 de novembre del 2015

Muntanyes assetjades

Les muntanyes de la Serralada de Marina han hagut d'esperar a un dia esplèndid de tardor com el que ha fet hui per tal que em decidira a passejar-les. Potser pel fet de tenir-les, com aquell qui diu, en el rebost de casa: hi he anat en rodalia sense eixir de la zona 1, i n'he tornat en metro. Paradoxal.

Els paratges que hi he trepitjat, bellíssims. Però han esdevingut un reducte assetjat per la urbs: el paisatge se'n plena, de perifèria, i no només visualment. En efecte, des de Montcada i Reixac fins a l'ermita de Sant Pere de Reixac, origen del poble, el soroll de la C-33 i de la C-17 ho ompli tot i ofega els sorolls de la muntanya. Passat el turó de les Maleses, el soroll del trànsit deixa de ser omnipresent i s'esvaeix a mesura que, travessant la serra de Montalegre, arribem a la vora de Tiana. Però llavors percebem ara i adés el soroll dels motors de les motos que es desplacen entre els pobles del Maresme. També xiscladissa d'excursionistes, dels xiquets allotjats a la casa de colònies de la Conreria... Hom ha d'anar esquivant bicicletes que, a la vista està, han provocat l'erosió de les sendes i caminals que haurien d'estar reservats només per a caminants.

Ara bé, malgrat les conseqüències de l'assetjament, hem de dir que el paisatge és fantàstic.  Des de l'entorn de Sant Pere de Reixac es té una vista estratègica sobre l'antic camí reial i el Vallès. L'indret convida a veure el paisatge tenint en compte no només allò que es té al davant, sinó allò que ha estat prèviament. Des de Sant Pere, un sender local s'enfila fins al Turó de les Maleses. Des del poblat ibèric homònim, la vista és espectacular: les restes estan situades en un punt estratègic on es pot contemplar tot el Vallès. La vista abasta, en realitat, fins el mateix Pirineu. Des d'allà, una pista forestal mena, seguint la carena, fins a la Conreria tot travessant la Serra de Montalegre. A la fi del camí, amagat pel bosc, es pot visitar el cementeri del Còlera, on hi ha la fossa comuna de les víctimes de l'epidèmia que assotà la Barceloneta l'any 1870. Una llosa de pedra, amb l'escut de ciutat al centre i diferents motius al·legòrics de la mort, recorda les víctimes.

Trobar-se amb la Cartoixa de Montalegre és, potser, la sorpresa més interessant de l'excursió. El recinte gòtic apareix perfecte als peus de la serra del mateix nom, amb els seus dos claustres, l'església, la recepció i la torre defensiva. Hi he baixat fins a la porta: la reixa estava oberta, però no he trepitjat el pati. Allà, estranyament, la presència de l'urbs s'havia esvaït del tot. El silenci ho omplia tot i es podia tallar amb un ganivet. La vida dels cartoixos pot ser vista de moltes maneres, però no podem negar-li el seu caràcter admirable: el temps entre aquells murs, contemplant el misteri de l'existència... 

Des del caminal que pujava de nou al GR-92 he pogut veure al claustre de ponent el monjo que, cobert amb l'hàbit, anava a tocar la campana. Toc de nona: els sons de la vall que ja començaven a fer-se presents, ofegats pel bronze.

Em quede amb aquests moments màgics. D'allà a Can Ruti, Badalona centre i, amb metro, cap a casa. Contrast: torbat de trobar-me amb la multitud.


Vora Montcada, entrant al parc natural
Cireres d'arboç, la serra n'és plena
Sant Pere de Reixach
La Mola de Sant Llorenç de Munt des de Sant Pere


Turó de Montcada des de Sant Pere.


Entre Sant Pere i les Maleses creix una roureda
Sabadell, Terrassa i les muntanyes de Montserrat. En primer terme,
Sant Pere de Reixach ja ha quedat avall!

Poblat ibèric de les Maleses: a dalt, el forn; a baix, el molí.
Granollers i el Montseny des de les Maleses
No sé si hi ha més arbres o més posts elèctrics a la Marina... Agh!



Petits tresorets de l'obaga


Cementeri del Còlera: monument funerari.
Cartoixa de Montalegre des de llevant




Porta principal. Silenci.
Sant Bru
Cap a un costat: el paradís.
Cap a l'altre: la ciutat i la contaminació.
Dalt de la Vila, Badalona

9 de novembre del 2015

Bambant per l'Albera, feliç i content.


Alçar-se a les cinc del matí, fer dues hores de cotxe i ascendir durant altres tres per la solana de la muntanya pot tenir una recompensa tan grata com esmorzar un bon entrepà, satisfet i cansat, amb aquesta vista del Canigó al davant. I paga la pena: un dels moments en què aprecies la bellesa del món i et sents gojós de poder-ne gaudir.

L'experiència és molt més grata encara si has tingut l'oportunitat de travessar un bosc tardoral. Quan fa pocs mesos vaig ascendir al Puig Neulós per primera vegada, en ple hivern, vaig proposar-me de fer el mateix camí durant la tardor: pensí que l'espectacle que devia oferir aquella muntanya per aquestes dates seria amb tota seguretat bellíssim. I no m'equivoquí en absolut! Ascendir al Puig Neulós en la tardor permet d'endinsar-se entre castanyedes, fagedes i rouredes esguitades de bedolls, blades, arboços, oms, moixeres i ginebres. A les parts més baixes, l'alzina surera, formant boscos atapeïts, completa l'espectacle natural de colors. ¿Qui té ganes d'anar a la Fageda d'en Jordà, que sembla la Rambla de Barcelona al vespre de tanta gent com hi ha, amb paratges tan espectaculars i solitaris per la nostra geografia?

Cal espavilar-se, però, ja que l'espectacle tardorenc a l'Albera dura el que la tramuntana permet cada any: les ventades que l'assoten poden desvestir els arbres en pocs dies. Per sort, he trobat encara un bon moment per gaudir-ne.

Puig Neulós des de la vora de Requesens
Auró

Solana, rumb al coll de Forcat


Castanyeda
Un plàtan gegantí vora la font de la Verneda





Puig Neulós des del coll Forcat

Amanita muscària gegantina
Vallespir, cobert pels núvols


A la carena, la frontera



Muntanyes Regalades...
Empordà, cobert i invisible
Moixera

Mai havia fet collita de castanyes... Primera,
i em dóna per dos o tres berenars!
Gavarres
Roure 
Quin cel!
Baixant a la fageda




Màgia, entorn oníric


De nou, castanyedes

CASTELL DE REQUESENS

Com que l'última volta que hi estiguí el trobí tancat, ahir diumenge aprofití per fer-hi la visita aprofitant que era obert. El castell de Requesens és fruit d'una reconstrucció de caràcter historicista feta pels seus anteriors propietaris, els Rocabertí. Recorda una mica el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, però, a diferència d'aquest, el de Requesens ha estat víctima d'anys d'abandó, saquejos i ocupació militar.

No obstant això, és un lloc ben interessant i evocador.

El castell, des del lloc de Requesens, de bon de matí

Accés a la capella


Les reixes mostren una clara tendència modernista

El castell, des de la carretera a Cantallops, per la vesprada
Arribant al cotxe
SANTA MARIA DEL VILAR

Per aquells indrets estants, creuar la frontera sempre és una temptació a la qual és difícil no caure, malgrat la cua insofrible de cotxes que es forma al Portús. Ara bé, superada aquesta, el fet de recórrer la carretera cap al Voló es fa sempre amb la sensació d'entrar a un món diferent, ple de sorpreses: la Catalunya Nord just el cap de setmana en què es compleixen 356 anys del Tractat dels Pirineus.

En aquesta ocasió, em propose de visitar l'antic priorat de Santa Maria del Vilar, situat a l'obaga de l'Albera a tocar de Vilallonga. Un cop allà, me n'adone que és un dels llocs més curiosos de tot el Rosselló. Per vàries raons.

En efecte, després d'anys d'abandonament, l'antic monestir fou recuperat per voluntat de la Sra. Triadou, mecenes i amant del romànic. Les obres foren finançades amb donacions i gràcies al treball altruista d'arquitectes i paletes. L'antiga portada romànica, venuda feia decennis a un col·leccionista parisenc, va ser comprada novament per l'associació i col·locada al seu lloc. L'església guardava, per a sorpresa de tots, uns frescos romànics que havien estat coberts pels monjos abans de marxar amb una capa de calç per protegir-los de la humitat i la intempèrie. Al museu trobem, entre altres curiositats, restes de ceràmica valenciana del XV. Aquesta història culmina amb l'ocupació de l'edifici, que té el seu origen al segle X, per part d'una nova comunitat de monges ortodoxes vingudes des de Romania.

La monja em feia retornar a casa: la guia que parlava castellà no hi era i ella es negava en un primer moment a fer-me la visita. Em recriminava no parlar francès estant a França, com si França no pogués tindre turistes i domingueros barcelonins voltant per l'Albera! De res servia que li explicara que potser no ho entendria tot, però li posaria voluntat. I que no i que no: tenia la sensació que em castigava per no parlar francès! De res servia que li diguera que havia vingut a posta des de Barcelona... Al final, però, va cedir: ho entenguí tot, cap problema. Només calia que ella em parlara espaiet i que jo li posara voluntat. Exercici d'intercomprensió entre llengües romàniques: jo li feia preguntes en valencià i les entenia també perfectament. Fins i tot ens férem amiguets després del nostre rifi-rafe, i em va regalar un calendari amb fotos dels frescos, els quals no es podien fotografiar. Santa paciència!

Imatge del Priorat des del SO
Antic claustre
Un rostre monstruós separa dues representacions de Crist.

Pintures murals (foto del calendari :D): paó menjant del blat (eucaristia),
aliment de vida eterna. L'aurèola de flors estilitzades denota la influència
de l'art musulmà peninsular.
Al capdamunt de l'arc triomfal: anunciació.
Lleó d'estil oriental.



Mènsules decorades amb monstres
DE NOU AL PORTÚS: EL COLL DE PANISSARS

El coll de Panissars va estar, durant mil·lennis, el lloc de pas més concorregut del Pirineu: és el seu coll més baix. Era el lloc de pas més habitual entre la Gàl·lia i Hispània: és justament allà on la Via Augusta enllaçava amb l'anomenada Via Domitia. Ho fou fins que el pas es va traslladar fa pocs segles a la part baixa de la muntanya, on hui hi ha el Portús. 

Al coll trobem diferents testimonis d'aquesta importància estratègica. Per un costat, el basament d'importants monuments romans, restes que hui els arqueòlegs associen amb els monuments que Pompeu manà bastir en guanyar les Guerres Sertorianes. Sobre ells, un antic hospital de pelegrins romànic, també en estat ruïnós. De temps més moderns trobem una fita fronterera, que indica la nova frontera establerta arran del Tractat dels Pirineus, i un burot o torre de cobrament d'imposts comercials. 

Ara bé, el que dóna encant especial al lloc és la presència de Bellaguarda damunt del turó més proper, i especialment el cementeri militar de la fortalesa, que està al mateix coll, travessat per la línia fronterera. Així, una part del fossar es troba en territori català, i l'altre en territori nord-català. En el lloc hi ha soterrats els soldats que han mort a Bellaguarda durant aquests tres segles, així com els seus familiars. Està mantingut per l'associació Souvenir Français, que s'encarrega de mantenir amb dignitat els llocs de memòria dels caiguts per França.

I al cementeri la nit, i amb ella l'hora de tornar a Barcelona, satisfet i content d'haver desconnectat de la rutina de la millor manera. Abans, però, l'horror de les retencions a l'autopista. 



Monument de Pompeu, amb edifici romànic a sobre.


Vista del fossar, amb la torre-burot al fons