L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

23 de desembre del 2014

Solstici

Ibones del Plan d'Están, camí de la Besurta, entre núvols, neu, gel i fred.

Hi ha vegades que esdevenen fets i esdeveniments senzillament perfectes. O gairebé perfectes. Com ho ha estat per a mi l'ascensió a la Tuca d'Alba (3.107 m), el contrafort nord-occidental de les Muntanyes Maleïdes o Massís de la Maladeta. Ha estat la primera excursió amb el CEC des de l'estiu i, amb ella, ha començat la temporada hivernal: i és que just ahir començà l'estació del fred. El dia més curt de l'any per a una de les experiències de muntanya més intenses i boniques que he viscut.

L'ascensió al refugi de la Renclusa va ser tranquil·la. Va eixir un dissabte amb un cel cobert, però no gaire fred. En arribar al refugi, una nevada breu que començava. És tan bonic veure nevar a l'alta muntanya! Unes pràctiques de detenció amb piolet (si caic alguna vegada per alguna pendent de neu, segurament moriré, per maldestre), la indefugible partida de burro, la conversa amb els companys d'excursió i un bon sopar abans d'anar a dormir van completar el dia.

El diumenge va començar de matinada a fora del refugi: el fred penetrant no era impediment per quedar-se palplantat a la porta contemplant l'espectacle del cel nocturn. Impressionant! Crec que aquests breus instants en què u pot observar la bellesa de la natura són els que fan que pague la pena l'esforç i el sacrifici d'anar fins al Pirineu durant el cap de setmana, amb les conseqüents matinades, pallisses de cotxe... i l'esforç físic que comporta.


Ibon de Renclusa
Travessant per la vora dels estanys de la Renclusa.
Al fons, el Pic de Paderna.
Encara no havia eixit el sol quan ja anàvem pels ibones de la Renclusa. Els estanys estaven ja completament glaçats i coberts de neu. No trigaríem en pujar cap al coll de Paderna, des d'on va començar a aparèixer el gel: uns pocs dies abans havia plogut fins a una cota de 3.300 metres. L'aigua apareixia glaçada sobre les capes de les primeres nevades. Les últimes pales van suposar, doncs, un gran esforç, atès que calia trencar el gel amb els grampons per poder col·locar els peus amb seguretat i avançar. Però aquest esforç es va veure més que recompensat en arribar al cim. El Pirineu es mostrava amb una bellesa insòlita sota un cel sense cap núvol, d'un blau intens.

Primera pendent pronunciada, cap al coll de Paderna.
Aquesta imatge ens permet fer-nos una idea de per què el nom de
Tuca d'Alba: des de la vall és el primer cim que el sol il·lumina
per aquest vessant.

Al coll de Paderna
Arribant a la cresta de la Tuca Blanca

Al centre, un tant més fosca, l'Artiga de Llin. A l'esquerra sobreïx
el Montardo. Destaca el massís de Montcalm, al fons a la dreta.
L'eix axial del Pirineu, a l'horitzó, frontera amb França.
Vall d'Aran
Les Maladetes tapaven l'Aneto
Al cim, amb la vall de Benàs al darrere
Cap a l'oest, el Perdiguero
Una altra perspectiva de Mitjaran

El Bondidier
Vall de Benàs des del cim

Les vacacions de Nadal em duran lluny del Pirineu, cap a terres valencianes. No per això s'acaben les muntanyes: ja m'esperen la Serra Gelada, Xortà, Serrella i Espadà!

Quin deliri!