aNDRòMiNa: d’octubre 2014

Torres de Ciutat Vella

Tret d'una escapada breu a Girona pel dia de la Mercè, he passat vora dos mesos a ciutat. Una ciutat que durant aquest temps m'ha estat produint sentiments contradictoris que han passat de l'amor a l'odi, de la llibertat i l'eufòria a la sensació d'ofec que produeix aquesta gran gàbia que hi ha entre Collserola i el mar, el Besòs i el Llobregat. Però puc ben dir que he acabat reconciliant-me amb Barcelona, i m'he sorprès a mi mateix tornant a gaudir d'un passeig a poqueta nit pels carrers del barri (de tant de malparlar-ne i d'imaginar-me'l envaït pels guiris, quasi me n'oblide que és un lloc encantador), o descobrint noves perspectives, noves històries, nous testimonis i nous indrets.

I tornar a assaltar els carrers càmera en mà. Aquest darrer cap de setmana ha esdevingut la cinquena edició de l'Open House, però setmanes enrere ja havia anat escalfant motors per arribar ben entrenat a l'efemèride. Amb la ruta per la Barcelona criminal, que us recomane, em vaig quedar bocabadat de les coses que tenim al davant i que no sabem veure. S'havíeu fixat mai que els carreus del palau del Lloctinent tenen inscripcions hebrees? I és que es va utilitzar com a cantera el cementiri jueu de Montjuïc per tal de bastir-lo: un fet que em recordà la humiliació que els nazis sotmeteren als jueus a Alemanya dels anys trenta, obligant-los a pavimentar els carrers de les ciutats alemanyes amb les làpides dels seus propis morts. L'arquitecte del mateix palau posa a prova l'agudesa del vianant: el provoca amb la decoració escultòrica d'algunes mènsules, excessivament eròtica, cosa que contrasta amb la plaça que hi ha uns metres més enllà, la de Sant Iu, concebuda com a escenari de les execucions públiques de la Inquisició. Si bé aquests detalls que cal aprendre a veure foren els que més em van cridar l'atenció de les explicacions del guia, la ruta serveix com a excusa per conèixer mil i una històries més: les llegendes de Santa Eulàlia, de Sant Sever, la del flassader injustament condemnat a mort, la de la casa de l'alquimista, i de llocs com el pis del carrer Mirallers on Verdaguer practicava els exorcismes que foren la causa del seu plet amb el bisbat, les carasses que senyalitzaven els prostíbuls durant l'Edat Mitjana, la casa partida del Born o el mur de la catedral on encara podem llegir, mig desgastat, el nom de Primo de Rivera.

Aquest casalot gòtic del passeig del Born quedà malmès en construir-se
la Ciutadella: la meitat de la casa quedà dins del perímetre de seguretat
i fou enderrocada.

Inscripció hebrea a la façana del Palau del Lloctinent:
el carreu era una tomba del cementeri jueu.

Un àngel li fica pel cul a un altre una manxa: provocació de l'escultor,
potser una mica massa atrevit.

Llum màgica a migdia a Sant Felip Neri

Mirallers amb Sombrerers: poques perspectives poden ser
tan boniques com la d'aquest raconet del Born.

Casa del botxí, que vivia anònimament
a la plaça del Rei.

I de nou trepitjant el MNAC: si bé l'excusa, com m'agradaria comentar quan tinga una estona, va ser l'exposició de Viladomat, vaig aprofitar per passejar-me per la col·lecció d'art gòtic, que darrerament és la que més em crida l'atenció. I per primera vegada pugí a les terrasses del museu: una nova vista sobre la ciutat, si bé no l'única que se m'ha regalat aquests dies.

Cúpula del Palau Nacional, centre del MNAC

La ciutat des de les terrasses del MNAC

Font dels jardins del Palauet Albéniz des de les terrasses del museu.

CINQUENA EDICIÓ DE L'OPEN HOUSE

Em quede amb les paraules de la darrera guia que vaig tindre el plaer d'escoltar al recinte de l'escola industrial de Can Batlló: l'objectiu de l'Open House no és altre que ajudar-nos a aprendre a llegir els edificis. I no només la seua part estètica. Com molt bé ens explicà, a més d'estètica, l'arquitectura és també funció, creació i espai, i aquests determinen el nostre comportament i la nostra percepció al seu interior. Cap d'aquests elements és, doncs, aleatori.

De nou, he gaudit moltíssim deixant que gent que l'estima em mostrara la ciutat des del seu punt de vista. En l'edició d'enguany he eixit poc del meu barri: no calia anar més lluny per fer nous descobriments! Ara bé, no he pogut d'estar-me d'agafar el metro cap ací, cap allà, fins a indrets dels quals volia conèixer una miqueta més. Fent cua me n'adoní d'una cosa: no és que faça la millor selecció possible cada any, sinó que qualsevol edifici que es trie és un xicotet tresor del qual ens podem meravellar i a través del qual podem entendre una mica millor el nostre món.

L'EDIFICI HISTÒRIC MÉS IMPORTANT DE BARCELONA

Fragment de muralla romana de la Baixada de Viladecols: antiga porta
vora mar de la fortificació de Barcino.

Carreus del basament de la muralla al carrer del Sots-Tinent Navarro

"La muralla romana de Barcino és el monument històric més important de la ciutat". Així de contundent es mostrava el guia. I com que compartisc aquest punt de vista després de la seua explicació, comence aquesta ressenya de la meua ruta durant l'Open House per la muralla.

I a què es deu aquesta importància? L'historiador que ens mostrava la muralla ho explicava de forma clara i entenedora. La fundació de Barcino en el context de la colonització romana, el significat del seu nom i el seu origen, tan des del punt de vista científic com llegendari, la importància de la ciutat en relació a Tarraco, el seu auge econòmic gràcies al comerç del vi que es produïa al Pla de Barcelona i en les comarques veïnes: un producte que s'ha trobat en molts indrets de la Mediterrània. El que ens fa adonar-nos d'això és que, malgrat que xicoteta (uns 5.000 habitants davant d'una ciutat com Tarraco que els quadriplicava), era rica, i això es nota, per exemple, en la grandesa del seu temple (podem comparar-lo amb el temple romà de Vic i ens adonem de seguida que les columnes que es conserven de l'antic temple d'August són gegantines); en el fet que dins del recinte emmurallat, petit, hi hagueren tres termes; o en el fet que la vil·la romana de la Sagrera tenia un terreny edificat que gairebé era com la pròpia ciutat de gran, amb edificis dedicats a la producció el vi, l'artesania, la cria de bestiar... I com no, en les muralles.

Als inicis de la crisi del segle III els habitants de Barcino, veient el perill d'invasions i la pirateria, van decidir invertir recursos en la fortificació de la colònia. I van reforçar el cinturó de muralles tot construint un obra ciclòpia que ha aguantat dempeus pràcticament fins als nostres dies. Aquesta muralla és la principal explicació del canvi de capitalitat de Tarraco a Barcino: Tarraco no tenia una muralla tan ben construïda, a més que la pedra de la cantera de la ciutat imperial era més tova. Ja en època visigòtica els reis van decidir d'establir les institucions reials a dintre del cinturó de muralles de Barcino, ja que era una plaça més fàcil de defendre. Després de la Reconquesta de la ciutat als musulmans, els comtes catalans, més tard reis d'Aragó, van decidir mantenir-hi a la ciutat la seva cort per la mateixa raó: Barcelona esdevingué, gràcies a aquestes pedres, capital del Principat.

A l'època de Jaume I la ciutat ja havia crescut tant que es va construir un segon cinturó de muralles: el que tancava la Ribera i el barri Gòtic fins a la Rambla. Des de llavors, la muralla romana va servir, amb permís reial, com a base per a la construcció d'habitatges: casalots nobles a la seua part alta, i cases pobres a la part inferior. I la reutilització del recinte emmurallat en aquestes construccions ha permès que la muralla, vora dos mil anys més tard, haja arribat quasi sencera als nostres dies.

Hi ha un projecte per fer visible el tram que va des de la baixada de Viladecols fins a la plaça de l'Àngel. De fet, aquest indret esdevindrà, probablement, el centre d'interpretació de la muralla romana de Barcino. Mai s'havíeu parat a pensar que unes pedres podien influir tant en la història? I és que les pedres són testimoni no solament del que hem estat, sinó del que som. I per això, potser, ha canviat la nostra actitud i valoració vers al patrimoni: existeix hui un afany per preservar-lo que contrasta amb la manca de mirament que ha caracteritzat altres èpoques. Amb aquest comentari el guia acabà la seua interessantíssima passejada per la història.

Enfront del llenç de muralla l'edifici romànic que
fou, possiblement, seu dels correus vells de la ciutat
ha estat convertit en un bloc de pisos.

Aquestes columnes aguanten el que fou el camí de ronda de la primitiva
muralla del segle I.

Elements gòtics del casalot que es bastí a la part superior de la muralla.
La galeria gòtica és "viatgera": és originaria d'un altre casalot.

Llenços de muralla integrats en blocs de pisos:
hi observem alguns elements gòtics.

EL TRESOR DE LA RIBERA

Reconec que fiu trampa... En veure que durant l'Open House es podrien visitar les terrasses de Santa Maria del Mar, em vingueren al cap cues, esperes, angoixes que... eren perfectament evitables. Per a mi, doncs, l'Open House va començar divendres a poqueta nit, en què pel mòdic preu de vuit euros vaig gaudir d'una visita guiada calmosa, sense multituds, interessant i espectacular. Sempre és un goig passejar-se per la basílica i contemplar les múltiples perspectives sobre les voltes mentre que la llum vespertina inunda la rosassa de colors vius.

Deambulatori

Vistes del presbiteri.

Les claus de volta des de les cantories.

Descobriment del meu barri des dels seus terrats durant el capvespre: es pot demanar més per ser feliç? Bé, moltes coses. Però allà dalt necessitava poc més.

Pinacle que remata la portada principal

L'escut de Santa Maria incorpora el mar a l'escut de la ciutat

Després del terratrèmol que la destruí, la rosassa fou refeta en l'estil
del darrer gòtic: el flamíger.

Allò nou sobre allò vell...

En primer terme, fumeral de la Seca. S'hi veu ma casa!

Sombrerers.

Mirallers

Posta de sol: campanars de Sant Just i del Pi.

LA CASA DE LA LACTÀNCIA

Museu de l'armeria i casa Estruch. Font: Barcelofília

A la foto apareix l'antiga casa Estruch i el museu annex, que recollia una completa col·lecció d'armes: ambdós edificis hagueren de ser enderrocats durant la remodelació de la plaça Catalunya, que en començar l'execució del pla Cerdà no estava pensada com a plaça. Però a Barcelona no es llença res: els elements artístics d'aquests edificis foren reutilitzats en altres, com la Casa de la Lactància. Aquesta fou un projecte encomanat per l'Ajuntament a l'arquitecte municipal Antoni Falguera, amb l'objectiu de reduir la mortalitat infantil. L'edifici destaca pel seu eclecticisme, ja que recull elements modernistes amb una estructura d'inspiració neogòtica, i crida l'atenció el conjunt escultòric d'Eusebi Arnau (segons el guia, una de les seues millors obres) i, a l'interior, la decoració de ceràmica, forja i vidre.

Els elements reutilitzats de l'antiga casa Estruch
són fàcilment identificables.

Eusebi Arnau: la Maternitat.

Detalls de la façana relacionats amb el món dels infants

ESPECULACIÓ: CASA GOLFERICHS

Com es pot veure a la foto de baix, la casa Golferichs va estar a punt de ser enderrocada per Núñez y Navarro (NyN) per construir-hi un bloc de pisos. Per sort, el projecte va rebre una forta oposició veïnal. NyN va intentar amb tots els mitjans possibles que la casa fos enderrocada. No va dubtar d'entrar martell en mà i amartellar els seus elements patrimonials: sòcols, ceràmiques, fustes, bigues... però la pressió de la gent va aconseguir aturar, malgrat tot, el projecte: l'edifici fou comprat per l'ajuntament i posteriorment rehabilitat. No corregueren la mateixa sort molts altres edificis modernistes i d'altres estils, que foren completament enderrocats i substituïts per horrorosos blocs de pisos.

Així van acabar el Liceu Francès, un palauet modernista
del carrer Salses o la casa Trinxet, de Puig i Cadafalch,
en ser adquirides per NyN. Font: Salvem la Rotonda

És una vergonya que ara NyN, com es denuncia al bloc de Salvem la Rotonda, s'erigisca ara com a el preservador del patrimoni barceloní des de fa més de 60 anys. Vergonyós i indignant. I més quan justament ho fa al davant del que queda de la Rotonda després d'haver-la arrasat, tot destruint elements arquitectònics de Sagnier i d'altres arquitectes. I és que potser l'historiador que ens ensenyava la muralla, que feia referència al canvi d'actitud davant del patrimoni que permetia de preservar-lo, estava un tant equivocat: es preservarà aquell patrimoni que no destorbe els negocis de NyN, amb qui el poder polític de la ciutat està més que probablement conxorxat per obscurs interessos econòmics. La resta, serà segur destruït en pro del "progrés" que es converteix en bitllets frescos rumb d'Andorra. No ens enganyem.

A tot açò, la casa Golferichs és un tant fosca i té un regust neogòtic evident. A l'interior, hi ha alguns elements que criden l'atenció, entre ells la llar de foc d'arcs ogivals i els estucats de l'escala. A fora, pareu-se a observar la tribuna, els eixints de la teulada i el seu curiós fumeral.

UNA JOIA NOUCENTISTA

Passeig cap al barri on vaig viure alguns anys. Creu Coberta avall: la seu del districte de Sants-Montjuïc. Si alguna cosa definix aquest edifici és justament el seu eclecticisme: elements amb regust racionalista mesclats amb altres de clara tendència modernista. I visibles des del carrer, tot i que mostrant-nos l'esquena, els vitralls noucentistes més importants de Catalunya en un edifici no religiós. Accedir al saló de plens per veure com el sol els travessa fou una descoberta que em va deixar bocabadat.

Al·legories

La ciutat de Barcelona: abundància i protecció de l'àngel custodi.

I en què notem que són vitralls noucentistes? Justament en la temàtica. Els vitralls dedicats a les al·legories ens mostren, a la seua part superior, la ciència, l'art i la literatura; a la inferior, el comerç, l'agricultura i la indústria. És en aquesta part, per tal de destacar-ne la major importància de les unes respecte de les altres, on apareixen les figures al·legòriques (Hermes, Flora i Atena). Una forma com ninguna altra de copsar la mentalitat noucentista: mediterraneïtat, cultura clàssica, progrés, fugida dels excessos ornamentals i de les floritures... i un autèntic espectacle per a la vista.

Conèixer la història de l'edifici és també conèixer la història del barri i dels camins que menaven a ciutat. Des de l'època medieval, quan es va bastir ben a la vora l'anomenada Creu Coberta al lloc on es penjaven els ajusticiats, fins el moment en què els terrenys que hi havia de la Creu a la riera de Magòria van passar a formar part del terme de Barcelona. Fou llavors quan arribà un home del poble lleidatà d'Hostafrancs que bastí un hostal que donà nom al barri, en els terrenys del qual s'alça actualment la seu del districte: l'hostaler d'Hostafrancs els cedí a l'ajuntament, ja que sense metro i amb uns sous de rissa, la gent no podia permetre's el luxe de perdre un dia de faena per baixar al centre a fer papers a l'ajuntament.

La reproducció de la Creu Coberta presideix
el saló de plens.

Escut de la ciutat, encara coronat amb el Rat-Penat de Jaume I

ENCANTADOR AMBIENT DECADENT: LA FÀBRICA LEHMAN

Un llarg passadís comunica el carrer amb el pati de la fàbrica

La fàbrica Lehman és un dels llocs que sempre m'havia marcat per visitar durant les edicions passades de l'Open House, però que, havent-lo descartat sempre per horari, no he visitat fins aquesta convocatòria. Qui anava a dir-me l'encant que s'amaga darrere d'aquesta façana del carrer Consell de Cent! Efectivament, l'antiga fàbrica ha estat totalment transformada, i avui ocupen el seu espai una vintena de tallers al voltant de l'antic pati, presidit per l'antiga xemeneia: ceramistes, una editorial, pintors, dissenyadors... Us recomane de visitar-los. Especialment l'editorial i un taller de ceràmica que hi ha al primer pis. És un bon lloc per deixar-se anar en busca d'un objecte o d'un llibre per regalar.

Raconets del pati, encisadors.

Manuscrits de Josep Pla: un autèntic tresor!

Aparador de l'editorial Bocanegra

Pintura

Ceràmica

Pintura

Arquitectura

ESTACIÓ DE FRANÇA: HISTÒRIA D'UN TANCAMENT ANUNCIAT

Vestíbul

L'arribada a Barcelona, com que gairebé sempre esdevé a l'estació de Sants, gairebé sempre es converteix en un suplici. La paraula que defineix l'estació de Sants és horror. Quin contrast amb arribar a València i sentir-se acollit per l'arquitectura de l'estació del Nord! (Bé, ara ja no sempre. Ens acull la també horrorosa capsa de mistos de l'estació de Joaquim Sorolla). Però Barcelona té també una estació monumental i magnífica: l'estació de França. Confesse que no la descobrí fins que em mudí a Ciutat Vella: fins aleshores, només havia estat per a mi una cançó de Sopa de Cabra.

Però és molt probable que aquesta obra arquitectònica deixe de realitzar la funció que li va estar encomanada. L'alta velocitat no hi arribarà. Cada vegada hi ha menys trànsit ferroviari a l'estació. Es parla de tancar el túnel de vies que hi mena des de Glòries... Tot anuncia una angúnia lenta que durà l'estació a l'abandó.

Ens ho vendran com una millora urbanística: connectar la Ciutadella al mar tot desmuntant el parc de vies que hi ha entre la platja i el parc. Però que no ens enganyen: especulació, especulació, especulació. Especulació sobre uns saborosos terrenys a la vora de la platja. I uns quants que s'enriquiran mentre els ciutadans anem perdent els espais de la nostra pròpia ciutat i acabem desterrats a indrets tan horrorosos com l'estació de Sants.

Marquesina

Detall de la decoració del vestíbul: marbre i bronze

CONVENT DE SANT AGUSTÍ

Sí. Sé que el tinc ben a prop de casa, hi passe per davant gairebé cada dia i hi he estat un munt de vegades. Però estava convençut que si algú m'ensenyava l'edifici amb la seua mirada, n'aprendria alguna cosa. I així ha estat: he acabat de convèncer-me que el convent de Sant Agustí va estar un dels edificis gòtics més rics i bonics de tota la Corona d'Aragó. Al que queda del claustre hi ha els símbols d'alguns mecenes que així ho fan pensar: els mateixos Borja.

La gran sorpresa ha estat descobrir que la nau lateral sud de l'antiga església encara es manté en peu: les capelles han estat restaurades i reaprofitades. Són un testimoni de la grandesa que va arribar a tindre el temple; com també ho és el magnífic retaule d'Huguet que es conserva al MNAC. Justament fa unes setmanes que estiguí just al davant.

L'accés al claustre mostra un joc de llums i ombres
obra de l'arquitecte James Turrell (1992)

Volta d'una capella lateral de l'antiga església. On hi havia la nau central,
ara hi ha un bloc de pisos.

L'ATZAR I LA SORPRESA

Seu de la CNMC

L'altra nau conservada de Can Tiana és ocupada per instal·lacions de la UB

De Sant Agustí al 22@ amb la intenció de visitar algun edifici industrial. Tenia en ment Ca l'Aranyó, però una relectura de la guia del festival em va fer decantar-me per la seu de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), el qual destaca pel seu color i la seua forma de la resta d'edificis que l'envolten. L'edifici pretén simular una gran bobina de coure, tot fent honor al sector de les telecomunicacions amb què es relaciona, que s'enllaça en les seues plantes més baixes a l'estructura de l'antiga nau industrial de Can Tiana. Espai, història, modernitat, patrimoni i unes vistes desconegudes de Barcelona. Mai l'havia contemplada des d'un punt tan alt d'aquest sector de la ciutat...I just que acabava el dia. Una passada!

GALERIA PARÉS

Sostre de les noves instal·lacions dels Encants

Acabava el dia, però no la ruta! Encara em donà temps de fer un volt pel barri Gòtic i visitar, de passada, la galeria Parés. Les vegades que havia passat per la porta... Crec que és un poc vergonyós tenir tants llocs i arquitectures interessants a ciutat, just davant dels morros, i desconèixer-les amb el plaer que dóna deixar-s'hi meravellar. Meravellar-se fins l'esgotament.

Esgotament. Demà més!

La sala Parés s'articula entorn d'una claraboia central. A la foto apagada:
ja havia caigut la nit!

LA SALLE COMTAL

Façana d'inspiració neogòtica

L'edifici de Bonaventura Bassegoda va guanyar el premi al millor edifici de Barcelona de l'any 1906, tot passant-li al davant a la mateixa casa Batlló. D'inspiració neogòtica, el recinte guarda valuosos elements modernistes, entre els quals destaca la ceràmica amb què es decora el xicotet menjador que hi ha al semisoterrani, la barana de l'escala o els elements de la porta principal, que conté una escultura de Sant Josep de l'escola de Josep Llimona.

És terrible. Mestres, pares i alumnes s'havien involucrat totalment en l'edició de l'Open House per ensenyar el seu centre. Sí, ho sé: això és força positiu. Però veure's en ple diumenge enmig d'un ambient totalment escolar resulta esfereïdor: crits, preses, nervis, més crits, incapacitat per parlar amb un to de veu normal...

Vaig fugir d'allà com un esperitat. Però ben content del que m'havien permès descobrir. Gràcies!

Escala: barana i làmpada de forja i vidre de l'antiga capella.

Façana posterior.

Tres totxos curiosament col·locats formen a cada pilar els anomenats
"guardians" del pati, tot simulant un rostre

Símbol de les escoles de la Salle

Sòcol ceràmic del menjador

RUMB A LA MURALLA ROMANA

Solar del carrer de les Magdalenes

Cantonada de la Tapineria amb la Baixada de la Canonja

UMBRACLE DE LA CIUTADELLA

RECINTE DE L'ESCOLA INDUSTRIAL "CAN BATLLÓ"

L'Open House clogué per mi amb un bon regal: la guia que ensenyava l'edifici del rellotge del recinte industrial de Can Batlló. Crec que feia temps que ningú em resultava tan interessant, amè i didàctic, alhora que vibrant: parlava amb coneixement, ironia i sentit crític i encomanava la seua passió per la història i l'arquitectura com poques persones. Fantàstica!

Can Batlló: el recinte industrial dels Batlló que ocupa ni més ni menys que quatre illes de l'Eixample. Quatre illes d'aquell projecte urbanístic que, diuen, és un dels millors del món. Cerdà projectà una trama d'illes octogonals, obertes per un dels seus costats i amb una gran plaça enmig de cadascuna. Cada quatre illes de cases, una havia d'estar dedicada a equipaments públics (escoles, biblioteques, parcs i jardins, mercats...). Les cruïlles dels carrers, amples, haurien d'haver esdevingut places de trobada. En lloc d'això, tenim Can Batlló, que ocupa quatre illes. I la Universitat, que n'ocupa dues. El Clínic, que n'ocupa dues més... I unes cruïlles convertides en autopistes urbanes, unes illes de cases edificades pels quatre costats i amb la part central gairebé inutilitzada, uns edificis excessivament alts gràcies a l'especulació del temps de Porcioles... Total, que d'aquell projecte dissenyat per Cerdà, només queda que la idea descrita en algun llibre. Tot i això, és encara un dels millors barris "residencials" del món.

Can Batlló és un dels pocs edificis que a la ciutat queden de Guastavino, l'arquitecte valencià de qui ja parlí l'any passat, que va triomfar als Estats Units en patentar la volta catalana. Junt amb Can Batlló, la guia aconsellava de visitar Can Saladrigas i també desplaçar-se cap a Vilassar de Dalt, on hi ha el Teatre de la Massa, també obra del mateix arquitecte. Tot i això, no tot el que observem avui de Can Batlló és de Guastavino.

En efecte, Can Batlló va plegar portes quan Barcelona esdevingué un polvorí d'inestabilitat social. Llavors la fàbrica es va traslladar cap a la perifèria: trobem un nou recinte a la Gran Via, vora l'Hospitalet. La Diputació va comprar l'edifici a la família burgesa, i el va convertir, seguint l'impuls i la filosofia noucentista, en una escola industrial, és a dir, una escola de formació per a paletes, fusters, pintors, electricistes... Amb aquest objectiu, i donat que Guastavino ja estava forrant-se a Amèrica, el recinte va ser reformat pels arquitectes municipals, i s'intentà dignificar l'entrada dels obrers amb una "fantàstica" portada neoclàssica i una decoració eclèctica a l'interior. L'edifici del Rellotge va ser buidat pel mig, per tal de col·locar una sala polivalent amb una decoració també amb regust neoclàssic (Antoni Falguera). Es van tapar la majoria de pilars de ferro colat, que aguanten les bigues de fusta que sostenen la volta catalana característica de Guastavino. L'edifici guarda, però, algunes parts amb l'estructura original al descobert, com la sala d'exposicions, i dues escales amb solucions arquitectòniques típiques de l'arquitecte valencià.

Però la gran sorpresa de la visita fou la possibilitat de visitar la xemeneia de 60 metres d'altura. Veure-la des de dins, en perspectiva, és una passada. Com ho és descobrir l'entramat de túnels que conduïen el fum de totes les calderes de la fàbrica cap al fumeral. Aquests van ser utilitzats com a refugi antiaeri durant la Guerra Civil. Era un dels refugis més perillosos i angoixants, ja que els passadissos eren molt estrets i no tenien un sistema de ventilació que permetés d'estar-s'hi un temps perllongat. Alguns dels túnels foren ampliats, i un d'ells es diu que arriba fins a la Diagonal, tot fent vora un quilòmetre de llargada.

Content d'haver descobert tantes coses, clogué l'Open House i torní als problemes de cada dia. Potser d'ací unes hores torne a odiar Barcelona. De moment, en fugiré: aquest cap de setmana m'espera la ciutat de les flors, de la llum i del color.

Ai las!