Un "hermano", un canonge i la festa "de la muixeranga"

Despús-ahir durant la diada algú em va preguntar com havia quedat "la muixeranga". L'acabava d'interpretar junt amb una colla de dolçainers, per la qual cosa li contestí sobre aquesta interpretació. La cara del meu interlocutor, però, em va fer adonar-me de seguida que es referia a la Festa de la Mare de Déu: oblidava jo que a molts llocs és coneguda només per la muixeranga i, per tant, és desconeguda totalment. I si avui podem viure una Patum sense custòdia, o un Nadal sense pessebre, a Algemesí no es concep una Festa de la muixeranga sense la Imatge de la Mare de Déu de la Salut. La Mare de Déu és una fita que fins i tot esdevé una referència temporal: l'any es divideix en l'abans, el durant i el després de l'efemèride. Coincideix que la Festa marca la fi de l'estiu i l'inici del curs escolar, i esdevé a la pràctica una referència més important que el propi dia de cap d'any.

Però què s'amaga darrere de la Imatge? Per què la seua importància? Les darreres processons he passat moltes hores acompanyant-la, fent de cirialot o d'apòstol, i no deixa de sorprendre'm encara l'actitud que la gent té quan la imatge passa. Malgrat que en alguns llocs de la volta general l'ambient es poc propici (bars, pubs, etc), acaba finalment per fer-se un silenci allà on la Imatge és, la gent la mira i el seu rostre esdevé per uns instants un espill de les emocions que brollen en eixe precís instant. Des d'algun que altre rostre que mostra cert aire cínic, burleta o resignat, podem observar-ne milers que ens mostren admiració, embadaliment, agraïment, dubte, sorpresa, respecte, prec... i fins i tot en alguns s'albira el pànic. I aquesta actitud que es pot observar en aquests moments és la que ens ha de fer interrogar-nos què hi ha darrere de la Imatge que desperta avui, en un món aparentment tan secularitzat, tot aquesta munió de sentiments.

Preparant l'anda per la processoneta del matí. Any 2006.

Una anàlisi superficial podria definir la Imatge de la Mare de Déu com un tòtem. Però si recordem la seua història, de seguida ens adonarem que aquesta explicació ens és insuficient. Quan u té un amulet que li dóna bona sort i el perd, difícilment el pot substituir per un altre: només una llarga experiència li portarà a associar la sort a un altre objecte nou. Per tant, aquest valor de la Imatge com a "amulet" és relatiu, si tenim en compte que l'escultura romànica primitiva va ser destruïda durant la Guerra Civil, justament el dia de la seua festa. En acabar la Guerra, un dels primers projectes dels algemesinencs va ser refer-la: en col·laboració amb tots els veïns, que anaven indicant al marbrista  i els fusters que l'esculpien i altres prohoms del poble els detalls que en recordaven, es va acabar esculpint una nova imatge, a la qual se li va posar en lloc visible el medalló amb les cendres de l'anterior. Aquesta nova imatge, però, tingué poca volada: més o menys una dècada més tard, s'esculpí l'actual. Potser els temps d'opressió que es vivien van provocar que la gent busqués una Imatge molt més amable, una Mare de Déu que somriu, amb un rostre harmònic i simpàtic, tot deixant de costat l'escultura que reproduïa el hieratisme de l'obra romànica, que encara persidix l'altar de la capella de la Troballa.

Per tant, podem dir que si la figura material de la Imatge ha estat substituïda en diferents ocasions en els darrers temps, allò que li dóna importància no és la seua materialitat en sí, sinó allò que representa. No ens importa l'objecte, sinó el seu significat. Ara bé, aquest significat està íntimament lligat a aquesta materialitat. La Imatge representa una dona que ens somriu i ens convida a mirar-la, amb un rostre que desprèn bons sentiments. A la seua falda hi ha un xiquet que, aquest sí, ens mira de manera severa, imitant les escultures romàniques. La dona porta en la mà un lliri, símbol de la puresa, mentre que el xiquet duu a les seues mans una esfera que simbolitza el món, coronada per una creu.

Per què parle de dona i de xiquet, i no de Maria i de Jesús? Malgrat que és obvi que estem parlant d'una imatge cristiana, no hem d'oblidar que aquesta iconografia que hui fem servir per representar la Mare de Déu, i els significats que aglutina, naix moltíssim més endarrere en el temps. No sé si existeix ben bé un subconscient col·lectiu, però d'existir-ne un, per a mi està molt clar que aquesta Imatge ens posa en contacte amb moltes significacions i interrogants que hem tingut des dels primers temps de la història com a éssers humans.

Les primeres imatges d'una dona com a ídol daten del Neolític: el culte a la fertilitat, de la dona que infanta fills, però també de la terra que, representada en cos de dona, ens dona un fruit gràcies al qual subsistim. Aquestes escultures ens parlen de com els primers habitants d'aquesta Terra se n'adonaven del seu vincle amb la natura, i de com s'interrogaven del significat de tot plegat.  La Mare Terra i el fruit que ens permet viure; Semiramis i el seu fill Tamus; Isis i Horus; la Mater Matuta etrusca; Gea i els seus fills; la deessa romana Tellus o Terra amb els seus amors... ens posen en contacte amb els ritmes de la natura, al mateix temps que els confereixen un paral·lelisme en el camp espiritual que culmina amb la irrupció del cristianisme. Maria, la Mare de Déu, ens dóna el fruit del seu ventre, Jesús, com a Salvació de totes les persones, la qual només ha estat possible des del sí que ha donat des de la seua llibertat. Heus ací els significats del lliri i de l'orbe coronat amb una creu.

Així doncs, la Imatge de la Mare de Déu de la Salut és síntesi de mil·lenis d'història sagrada i espiritual, que ens posa en contacte amb allò irracional o inexplicable de l'existència. Una imatge al capdavall cristiana, però amb un significat que se superposa a molts d'altres d'origen pagà, cosa que pot explicar la veneració que hom sent per ella i el que representa: no estem parlant d'una Festa feta només per gent d'Església. Pràcticament tot el poble hi participa i "sent" al pas de la Imatge, siga quin siga el seu credo o ideologia. Per tant, hem de recórrer a la irracionalitat de tot plegat per poder-nos-ho explicar.

I és que durant la seua preparació, es pot donar perfectament que es reunisquen amb aquest objectiu el/la militant comunista, el/la terratinent conservador/a, el vividor/a, l'abanderat dels drets del col·lectiu homosexual, l'apolític, el ric i el lladre, el pobre i el treballador, el creient, el dubitatiu, l'agnòstic i l'ateu amb el rector de la parròquia i el polític de torn a la sagristia de l'església. Segurament, els interromprà l'ànima més pendenciera i promíscua a demanar on pot comprar un ciri per acompanyar la Imatge a la processó. I aquest, i no altre, és el miracle més gran de la Festa d'Algemesí. Un fet que ens demostra que, per damunt de les diferències, els defectes i les virtuts de cadascú, de les diferents maneres d'enfrontar i encarar l'existència i de donar-li un sentit, hi ha alguna cosa que ens relliga a tots plegats, i de la qual formem part. Quelcom difícil d'explicar, però potser no tant de viure, si es té un mínim de sensibilitat. I tot, malgrat que l'existència tal vegada no tinga cap sentit. Aquest és el risc! I a tot això, més que a un dogma, un credo o una jerarquia concreta, és el que jo anomenaria amb el mot "religió". I això que ens relliga, ens agermana i ens fa sentir-nos part d'una mateixa cosa a Algemesí ho expressem amb les Festes de la Mare de Déu de la Salut cada 7 i 8 de setembre. Una Festa cristiana que aglutina dins d'ella moltíssimes altres significacions i vivències, punts de vista i maneres de fer i que esdevé allò que ens uneix a tots una vegada a l'any. El florete de la muixeranga potser que expresse aquesta realitat de manera simbòlica: els dansaires comencen cadascun cap a un costat, però a la fi del ball, després d'haver anat uns a dreta i els altres a esquerra, uns a dalt i els altres avall, acaben fent la dansa a l'uníson. 

Si atenem a tot açò, ens n'adonarem que la muixeranga, bastonets, els balls de xiquets, el bolero, el Torneig i tots els altres elements patrimonials de la Festa no són sinó una forma cultural que tenim d'expressar aquest sentiment. Com ho és també, de forma més senzilla, el fet d'agafar simplement un ciri per acompanyar la Imatge en el seu recorregut. Els balls i els elements patrimonials no són més que la cara visible, la façana, d'un gran edifici del qual cal destacar els seus pilars i fonaments que han permès tenir-lo en peu durant segles més enllà de les modes o estètiques dominants. Han sigut, són i seran una manera de donar visibilitat o de dotar d'un revestiment des d'una cultura concreta, la valenciana, a un dels interrogants que ens ha seguit sempre com a persones: el sentit mateix de la nostra existència.

Fa ja uns quants anys convidí uns amics a presenciar la processó. Em digueren que havia anat molt bé, però que de la creu cap arrere sobrava tot. És a dir, que bastava en que les set danses hagueren ballat en la plaça per donar l'efemèride per interessant. I això que van veure la processoneta del matí, i no pas la processó de les promeses, on gairebé un miler de persones acompanyen la imatge amb un ciri a la mà, o la volta general, que té una durada exagerada de gairebé set o huit hores, segons l'any! He tardat anys en aprendre o saber expressar per què aquesta opinió em va causar cert pànic. I és que ara em resulta evident que sense allò que va darrere de la creu, allò que va davant haguera desaparegut fa temps per manca de sentit.

Remuntem-nos, si no, a l'any 1973, en què per primera vegada en gairebé tres segles la muixeranga no hi era en iniciar-se el primer dels seguicis processionals: de no haver hagut processó, és a dir, de no haver estat viva aquesta munió de significacions que he intentat explicar, la muixeranga s'haguera perdut irremeiablement. Però si es va aconseguir que renasquera en poques hores va ser, justament, perquè darrere la creu hi havia gent amb un ciri a la qual se li va remoure alguna cosa en sentir la dolçaina bramar la melodia sense veure cap de les figures plàstiques. Malgrat aquest sentiment, els qui es van posar de seguida a treballar convencent a uns i altres que valia la pena no deixar morir un tresor tan valuós foren, justament, un hermano marista (l'hermano Agustín) i un canonge, en Vicent Castell Mahiques. Ni Joan Fuster, ni els valencianistes més agosarats, que per altra banda, no hagueren sentit parlar mai de la muixeranga si no hagués estat pel treball d'aquestes persones, que hagueren de lluitar contra els prejudicis que s'havien creat sobre els balls i danses de la processó després d'anys de deixadesa: allò que mogué doncs, a reprendre el relleu generacional fou allò que anomenem col·loquialment com a "devoció". Si l'any 1973 la creu no haguera eixit acompanyada dels centenars de persones amb un ciri a la mà, la muixeranga no solament s'hagués oblidat, sinó que tampoc haguera tingut sentit. Almenys en aquell lloc i moment concrets. I els valencians ens haguérem despersonalitzat una miqueta més (si cap), haguérem perdut un aspecte ben important de la nostra identitat.

Sí. La religió oficial ha estat segles al servei del poder. Que tota la jerarquia al complet no és més que un tall de retrògrads i inadaptats als temps que corren. Que tot el missatge cristià sembla estar en mans d'uns quants que se'n diuen senyors i que l'utilitzen en benefici propi. I dic sembla perquè en realitat no és així. L'Església és molt més que allò que veiem a la seua cúspide. Perquè al marge de tot això, a Algemesí, sense anar més lluny, cada 7 i 8 de setembre, hi ha qui agafa espontàniament un ciri i es posa a acompanyar la Imatge en els seus recorreguts. Aquest sentiment que ens mou a fer això, a bastir la Festa i, en definitiva, a anar avançant en el camí de la nostra vida, no té propietari: és ben íntim i no ha de retre explicacions a ningú. I hem de tenir clar que el dia que aquest sentiment desaparega, tot se n'anirà en orris.

Enguany han estat els escrits del rector i, sobre tot, en R., els qui m'han fet caure en un detall que fins ara m'ha passat desapercebut: m'han mostrat el que és, de fet, el nucli de la Festa, que he anat anomenant en diferents moments en aquest escrit. L'altre dia parlava en aquest bloc de l'excessiva durada de la processó de volta general, i de com aquest excés posa en risc algunes parts i elements del seguici (llavors em referí als bíblics). Ara bé, malgrat aquest handicap, i després de dues processons on hom ha pogut, de sobres, acompanyar la Imatge amb un ciri (de fet, ho han fet ja milers de persones), encara hi ha un grup no massa nodrit de gent que decideix de fer el recorregut de la volta general darrere de la creu amb el ciri encès a la mà. És d'aquest grup que parle ara. Alguns d'ells prendran relleu a la capella de la Troballa, però segur que n'hi ha qui l'haurà feta sencera. Estem parlant de set hores d'estar dempeus i pràcticament de plantó... que no esdevenen, però, cap impediment. Allà els he pogut veure davant del Torneig com a testimoni d'una flama que no s'apaga. I, com deia el R., suposaven una garantia: mentre estiga aquesta gent allà en aquell moment, hi haurà processó. Això és l'aprenentatge més valuós que he fet enguany, juntament amb la importància de compartir tot açò amb els qui m'estimen. A més, he conegut l'organització dels festers del barri de la Muntanya i he vist de primera mà la gran quantitat de faena que es fa però que no es veu ni es valora, i tot el que s'ha d'arribar a tenir en compte perquè la processó tire endavant... Un món tan ric com complex, amb un fort regust anàrquic

Tornant al començament, si bé tot açò m'ha anant venint al cap durant les festes, el ben cert és que va acabar prenent forma a partir de la pregunta sobre "com havia quedat la muixeranga" a la que he fet referència al principi. Feia uns moments havia interpretat la melodia en una manifestació de l'esquerra nacionalista: al cap em venien la Plaça Major, les ganes que havia tingut d'interpretar-la a la processó, el meu nebot que la taral·leja, la mirada de la meua àvia i la dels adzanetes que pugen a les torres, la Imatge, els balls i les persones que havia vist durant aquestes festes. Tot molt lluny de les imatges mentals tan patriòtiques que hi havia al cap dels qui l'escoltaven. La muixeranga, himne? Sempre he tingut reticències. De què i de qui? Tant de bo poguérem contestar tan fàcilment aquesta pregunta, des del coneixement de què és ser valencià... Però és tan complicat saber-ho! Per què l'assumpte s'ha convertit en un "de qui contra qui?"... Crec, de tota manera, que no es poden comparar els sentiments que brollen quan l'escoltem els fills d'Algemesí amb allò que senten els catalans quan escolten els Segadors o els espanyols la Marxa Reial. Elevar la muixeranga a la categoria d'himne és, a totes totes, desposseir-la de la seua màgia i dels seus significats. No hi ha més melodies?

Us deixe amb un fragment d'un article de Martí Domínguez on s'expressen, de manera sublim, totes aquestes reticències. M'encanta: un bon assumpte sobre el que rumiar.

"La voz de la dulzaina es como la piel fina de esa música, pero el "tabalet" es su pulso interno, es decir, su sangre.

Sin ese pulso, la melodía simple carece de sostén sanguíneo. De vitalidad. Por eso -afortunadamente- la melodía sola no es apta para la voz humana populosa, y menos aún si se la intenta preñar de una caraga literaria más o menos "patriótica". No puedo ocultar que la puesta en órbita de la melodía "muixeranguera", como un largo alarido salido de las mismas entrañas de la tierra, ha de resultar alagador y hasta emocionante para todo hijo de Algemesí. Pero a condición de que sea su melodía, sólo su melodía y ritmo -dulzaina y "tabalet"-, son contaminación alguna de litaratura épica, porque perdería su mayor fuerza al perder su autenticidad. Además de la contaminación alfabética que supondría eso de silabear sus notas musicales, eliminando el puslo sanguíneo del "tabalet" y embutiendo "ideas" donde sólo hay cántico puro sin palabras.

Me dirán algunos: "Es que queremos convertirla en himno". Valencia se ha pasado durante bastantes siglos sin himno y tan ricamente. "No li han caigut els anells". Eso de los "himnos" se puso de moda cuando el nacionalismo centralista. En la médula de todo himno, como hoy se entiende esta palabra, hay siempre una "idea" centralista o segregacionista. Un himno, como tal, ha de servir para unir, nunca para enconar. Y si lleva "letra", más peligroso aún. (...) Se correría el peligro de hacer una cosa agresiva o mema. O, más probablemente, ambas cosas a la vez. 

(...)

Quienes amamos esa joya y la llevamos en el corazón no queremos ni pensar que se la empleará contraponiéndola a cualquier otro "himno" y sufriera la"pitada" de cualquier otro bando, o fuera causa de choques. Si la muixeranga sale de su santuario de Algemesí, ha de ser con todos los respetos y autenticidad, como elemento de belleza que enriquece y aúna, no con voluntad banderiza. 

(...)

Venid a Algemesí. Venid cuantos gustéis de las cosas sencillas, elementales, pueblerinas, auténticas. Venid, escuchad y ved nuestra Muixeranga, abriendo siempre las tres procesiones. Comprobaréis que no necesita nada más. Se basta con ella misma. Su belleza, su fuerza, radica en su casta desnudez. (...)

Purnes. Martí Domínguez Barberà. Publicat a Hoja de Lunes (3-IX-1979) i al llibre commemoratiu La Muixeranga d'Algemesí (Associació d'Amics de la Muixeranga, 1998)