L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

27 d’abril del 2014

Horta

Joan Francesc Mira, al seu relat autobiogràfic El tramvia groc, descriu l'Horta de València com una de les mostres més singulars i perfectes de la cultura, de cultura agrària, que ha produït la història de les societats humanes. Un paisatge meravellós, que mostra l'afany de les persones per modelar la natura, una natura que segles abans prenia la forma d'aiguamolls insalubres, que amb segles de feina ben feta ha donat fruit any rere any gràcies al treball minuciós i constant dels llauradors.

Però sembla que el paisatge de l'Horta se'ns esmuny de la vista. Joan F. Mira constata a la seua novel·la com les hortes de la Torre, on va nàixer, han estat convertides en un paisatge lleig d'asfalt, naus industrials i ferralla amuntegada. Ara, també, de torres de formigó d'un gust estètic més que discutible. També les hortes que quedaven al sud de la ciutat, i que fa uns quants anys encara podia contemplar en el meu trajecte diari en tren cap a la universitat, han estat destrossades per les màquines que han preparat el terreny a l'arribada del tren d'alta velocitat. Només algun hortet exquisidament treballat guaita entre el nou paisatge de lletjor i destrucció, a l'espera que el constructor de torn el convertisca en allò que mal anomenen "progrés". 

Aquest anava a ser també el futur de l'horta de la partida de Vera, un triangle de camps situat al nord de la ciutat, darrere de la Universitat Politècnica, que es troba entre la línia de platja, colonitzada per les torres de pisos horroroses, l'autovia V-21 que surt cap al nord i l'avinguda de Tarongers. Aquest xicotet tresor paisatgístic anava a ser convertit en un nou centre comercial, a l'estil del MN4 o Bonaire, rodejat per carrers amb naus industrials i franquícies de menjar ràpid. Per sort, el projecte es va veure avortat per la crisi: malgrat tot, el futur d'aquest trosset d'horta resta incert, i la lletjor trau el cap per tot arreu.

Tot i així, entre fils d'electricitat, torres de pisos, carreteres i munts d'escombraries que no fan més que evidenciar com de poc valorat tenim aquest paisatge, apareixen les formes perfectes, antigues i precioses de l'horta. Aquestes vacances de Pasqua, en tornar a Barcelona, aprofití per fer parada i passejar-hi. I de la passejada em va quedar un gust agredolç: content de poder-ne gaudir, però amb el dubte de què seria en un futur de tot això. Voleu dir que sabem exactament el que estem destruint? No és aquesta crisi un bon moment per parar una miqueta i definir què entenem per progrés?







Arribant a l'ermita de Vera

Ermita de Vera


Sèquia de Vera

Sèquia del Palmar



Anys enrere, al fons s'haguera vist el mar. Ara,
blocs de pisos de la platja de la Patacona



Corella, rescatat de l'oblit


Llegí a la Serp Blanca sobre l'exposició dedicada a la figura de Joan Roís de Corella que, amb motiu de la celebració de l'any Corella, ha organitzat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a la seua seu a Sant Miquel dels Reis. I pensí que pagava la pena anar, i fou una pensada bona. 

L'exposició presenta Corella com el clàssic oblidat del nostre Segle d'Or. En el meu darrer post ja vaig constatar que aquest oblit era palpable: un llibreter de vell i d'edicions de col·leccionista no tenia ni idea de qui era Corella quan li'n vaig preguntar per alguna edició. S'imagineu un castellà amb una mínima cultura general menyspreant o ignorant la figura de Cervantes, de Calderón o de Quevedo? Doncs he vist i constatat que fer-ho amb els nostres propis clàssics és una cosa d'allò més habitual. Supose que el fenomen deu ser conseqüència de la minorització lingüística que encara patim, tot i que siga un fet discutit per molts.

Tornem a l'exposició: a banda de la circumstància de l'oblit, ens mostra un Corella que esdevingué una figura clau en la introducció de les formes literàries del renaixement a la península, i del qual begueren molts altres autors de l'època. Es diu a l'exposició que Roís de Corella és sens dubte l'autor més refinat del seu temps, l'escriptor més complet, brillant, subtil i culte de la lírica i la prosa del pensament humanístic a València. Portà el vulgar valencià a un "dolç, alt e gentil stil". El mateix Joanot Martorell se'n sabia fil per randa moltes de les obres, que aprofità per a la seua obra mestra. De fet, molts fragments del Tirant són còpia o parafrasegen fragments de les diferents obres de Corella. I és que com a predicador de prestigi que era, el seu pensament i punts de vista sobre la cavalleria, la Teologia i altres afers marcaren la València del XV, que com s'explica a l'exposició, vivia el seu segle de màxim poder i esplendor: gairebé doblava en habitants  la ciutat de Roma. 

Poeta, escriptor, predicador i teòleg: però sembla ser que no va arribar a ser ordenat. Contràriament al que es puga pensar, va viure unes relacions de parella extramatrimonials que li van donar un bon grapat de fills i que, tot i ser habituals i tolerades en la València del quatre-cents, poc més tard, amb la Contrareforma, serien considerades impensables per aberrants i contra l'ordre establert. Amb Isabel Martines de Vera, amb qui, segons les fonts, més temps va romandre, va formar el que hui en dia en diríem una parella de fet, cosa que no va suposar cap entrebanc en la seua carrera de teòleg i predicador. 

Documents que mostren la relació entre la família de Corella i la d'Ausiàs March, ambdues de Gandia, i que ens ajuden a perfilar i conèixer la figura de l'escriptor; la descripció de la ciutat contemporània a l'escriptor; la introducció de la impremta; exemplars d'edicions d'obres del XV, entre d'elles, les del nostre poeta més universal; la vida a la València de les acaballes de l'edat mitjana; les publicacions contemporànies sobre els clàssics, especialment els vinils en què Raimon va musicar molts dels seus poemes... van apareixent en el recorregut per l'antiga sala capitular de Sant Miquel dels Reis i ens ajuden a fer-nos una idea clara del poeta i del seu temps. 

Ausiàs March, anomenat Oasías Marco en aquesta
traducció dels seus poemes publicada a Sevilla i dedicada
al duc de Calàbria, és presentat com a "cavallero valenciano
de nación catalán
". Una evidència de com la identitat dels
valencians era del tot diferent a com ens la
 volen fabricar ara des del poder!
I finalment, la Inquisició i el seu règim de terror: el tribunal apareix a final del segle i irromp amb força en la ciutat de València. El propi Corella, humanista, que havia estat obert a les visions religioses del nord d'Europa que donarien pas al protestantisme, va ser condemnat al silenci i es veié obligat a la discreció i a passar inadvertit durant els darrers anys de la seua vida, període durant el qual visqué reclòs al convent de St. Francesc. I és que, com podem llegir en l'exposició, els seus escrits donen un tracte positiu a les dones, als jueus i altres col·lectius marginats, lluny de la mentalitat de l'època. És un autor i un predicador controvertit, gens dogmàtic, preocupat pels qui sofreixen, sensible a la passió amorosa, posat ràpidament sota sospita per l'ortodòxia. 

Índex dels llibres prohibits per la Inquisició:
fou abolit en 1966!
La Decadència de la nostra literatura, la puixança del castellà en la cort i en els ambients literaris del XVI i la sospita que sobre la seua figura havia posat el tribunal de la Inquisició, feren que Corella fos ràpidament oblidat i que, uns anys després de la seua mort, no fóra ja llegit per ningú. Qui diria que anys abans el mateix rei Ferran el Catòlic demanava amb urgència un exemplar del Cartoxà. Gran part de la seua obra literària es perdé entre cremes i censures. Segons s'afirma a l'exposició, si ens hagués arribat tota l'obra de Corella, ell donaria nom a tot el segle XV. Hagueren de passar quatre-cents anys perquè les obres que perduraren foren de nou editades: no passaria fins el 1913, a l'edició de Miquel i Planas que trobí fa uns matins al Gòtic, com comentava l'altre dia.

Ara, cinc-cents anys i escaig de la seua mort, l'AVL dedica l'any a aquest autor. És per això que l'últim documental del programa Dossiers de Canal 9 versava sobre la seua figura (mostra que, de tant en tant, la televisió pública valenciana realitzava dignament la seua funció... qui la farà ara?!). A sota us l'adjunte: del tot aconsellable. 


Caldrà aprofitar l'avinentesa que ens el posen en safata per llegir-lo i descobrir l'univers corellà!

Si en lo mal temps la serena bé canta,
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa es contenta
de presta mort; de tot l'altre s'espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira prop vos, hauran fi mes dolors:
seré l'ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.


SANT MIQUEL DELS REIS




Escuts del duc de Calàbria i de Germana de Foix a sobre de la porta
de l'església de Sant Miquel, a qui tenien especial devoció
Claustre renaixentista
Cúpula al centre del creuer de l'església, hui sala multiusos 
Treball de marqueteria en pedra decora la taula d'altar de l'església
Escut del duc de Calàbria a una de les escales del recinte

De vegades les vicissituds dels temps són curioses: qui anava dir que el lloc on descansa Germana de Foix, element clau dels inicis de la castellanització del Regne de València, anava a ser la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua! Sant Miquel dels Reis, malgrat que inacabat, és un dels edificis del Cap i Casal que més paga la pena conèixer.

No se sap amb certesa si realment Germana de Foix i el seu segon marit, el duc de Calàbria, hi són soterrats tal com va ser el seu desig: el guia explicava que els seus sarcòfags a la cripta de l'església resten buits. No obstant, hi ha un racó de la cripta que rep la llum directa del sol naixent el dia de Sant Miquel a través d'una finestra: justament ací, les prospeccions amb radars que s'han fet mostren que la terra de sota l'enllosat ha estat remoguda. És més que probable que el matrimoni noble hi repose, a l'espera que futures excavacions ho confirmen. Curiós, veritat?

En sortir de Sant Miquel dels Reis, després d'haver-se submergit en la nostra història i en una de les nostres figures literàries més brillants, u es troba de nou amb la crua realitat: les mostres palpables de l'autoodi, de la desídia i de la ignorància que, si no ens esforcem per canviar el curs que prenen els coses, abocaran a l'oblit tot açò que tant estimem. Fixeu-se, si no, amb aquestes fotos amb què acabe el post, de l'entorn del monestir:

Benvinguda i comiat del recinte: si el contingut de la pintada
haguera estat un altre, ja l'haurien esborrada.
Un entorn cuidat, sens dubte, el de Sant Miquel dels Reis

24 d’abril del 2014

Rituals buits en escenaris de cartó pedra

Sant Jordi 2009 
De nou, Sant Jordi. El d'enguany, un d'esplendorós, segons diuen. La màgia dels llibres, de les roses, de la primavera. La gent que ompli els carrers i places, les parades, les llargues cues de gent esperant que l'autor de torn els singe el llibre que han comprat. Les venedores insistint perquè compres una rosa... Roses de mil colors que omplin Barcelona any rere any que delectaran a més d'un enamorat/da... 

En resum, una diada tràgica. Crec que no m'equivoque si afirme que Dante, d'haver conegut Barcelona durant la diada en aquesta època en què el turisme massiu engolix la ciutat despietadament i el consumisme regix la nostra existència, hagués fet del recorregut des de Diagonal a Drassanes, passant per passeig de Gràcia i la Rambla, una tortura idònia per a algun grup de condemnats, potser golosos o avars. Un autèntic suplici d'espentes, refregons, esclafaments i peus destrossats a trepitjades. D'on ix de sobte tanta gent interessada en comprar un llibre? Saben què busquen? Passant per aquest infern van succeint-se parades i més parades que, o bé t'oferixen (si tens la sort que et deixen mirar-te-les) els mateixos llibres que l'anterior, suposadament els top ventes i les novetats editorials més "esperades", o bé els llibres que has de llegir per confirmar que ells, la seua associació, el seu partit polític, tenen tota la raó del món. Sincerament, ha deixat d'interessar-me. Evitaré llegir la típica notícia dels llibres més venuts per evitar posar-los, des del prejudici, sota sospita. I també perquè estic segur que, ara quan escriga el meu llibre sobre l'alimentació de les rates del barri de la Ribera en 1714, els superaré a tots ells junts amb escreix. Ara, l'èxit més rotund me'l guarde per a Estudi sobre les vegades que li picà un ou a Casanova en setembre de 1714.

(Llistes de llibres més venuts que no fan més que confirmar les prediccions que s'han fet des de fa dies des de la premsa i altres mitjans i que no han fet més que manipular-nos a l'hora de comprar determinats llibres).

Enmig d'aquest escenari consumista i amb cert regust postís, he trobat una manera d'aprofitar l'avinentesa. I és que just avui, moltes associacions es dediquen a vendre llibres de vell per obtenir fons; llibres procedents de biblioteques de les quals algú ha decidit desfer-se. En aquestes parades ningú ha seleccionat els llibres prèviament: són ells els qui estan allà per atzar i que et troben a tu. I d'aquesta manera, del Paral·lel a Sant Josep Oriol, de Lesseps a la Rambla del Raval, he pogut fer-me amb pocs diners amb una xicoteta biblioteca pendent que, ara que la tinc, em sembla imprescindible: de Murakami a Prat de la Riba, d'Umberto Eco a Jesús Moncada. Sense oblidar una joieta que he trobat a un preu més que bo: una edició del Quixot de Sopena publicada l'any 1931, ilustrada con 46 fotografías y 6 cuadros del insigne pintor Carlos Vázquez, y 50 dibujos y una lámina del reputado dibujante L. Palao. I per descomptat, Josep Pla!

Malauradament, el llibre que buscava no l'he trobat. O no m'ha trobat. El més greu és que, en entrar a una llibreria de vell del barri Gòtic, el llibreter m'ha preguntat què escrivia aquest autor, per poder-lo buscar en la prestatgeria adient. La cosa no m'haguera semblat greu si no fóra perquè preguntava per un dels nostres clàssics: Joan Roís de Corella. He estat a punt de confirmar-li que escrivia receptes de cuina per a celíacs.

(¿Per què els donem l'esquena, als nostres clàssics? Endinsar-se en les seus pàgines és una aventura més que gratificant! Ho puc dir ara que he superat un dels meus reptes, i que puc dir que la lectura del Tirant ha estat un dels plaers lectors més grans de la meua existència. I estic segur que ho serà Corella, com he intuït després de l'exposició que l'AVL li ha dedicat a Sant Miquel dels Reis, de la qual parlaré quan tinga un poc de temps en aquest bloc).

(Mentisc quan dic que no he trobat res de Corella: una edició d'algunes de les seues obres pofanes de l'AVL en què les seues proses apareixien transcrites al valencià modern... Fet incomprensible per mi! I una altra de les seues obres completes de principis del segle XX que tenia un preu astronòmic... que acabaré comprant si el món editorial continua conjurant contra Corella).

Demà tot torna a la normalitat. I a partir de la setmana que ve, el meu llibreter habitual ja m'ha confirmat que em dedicarà temps per cercar una edició decent de l'obra de Corella. I és que tots els dies de l'any són idonis per comprar un llibre. ¿Quin sentit té la febre i l'obsessió de hui?

Per a mi, cap. 

15 d’abril del 2014

Verdaguer + Kilian Jornet = Aneto

Aneto des del Portilló Superior
Aquell que compta arribar dalt d'una muntanya comença a enfilar-se pendís amunt. Els primers passos que hi fa no li costen gaire, en canvi els últims, aquells que donen accés a la cresta de la serralada, aquells sí que pesen i que costen i que fan bufar. Tot i el cansament, però, el qui mostra prou energia i prou voluntat, aquell acaba arribant-s'hi. I a aquell, aleshores, li il·lumina el rostre la magnífica resplendor del sol. A aquell, li ompli els pulmons l'aire vivificador de la felicitat. 

JORDI CARBONELL


VALL DE BENASQUE: NAIXEMENT DEL RIU ÉSSERA

El desgel avança a raó de 10 de neu al dia.
Hospital de Benasque
Pujant cap a la Renclusa

La petitesa del company comparada amb la grandesa de la muntanya...
Desgel
Vall des de la capçalera

Primeres vistes del Pic de la Renclusa

Me'n deixaré un bon grapat, amb ànim de no avorrir el personal, però no m'equivoque massa en afirmar que les nostres vivències i experiències presents beuen de les que hem viscut prèviament. Tant nosaltres com aquells qui ens han precedit. Quan caminava, en silenci, sobre la glacera de la Maladeta (o el que queda d'ella), pensava en tot allò que m'havia dut fins allí en aquell moment, i que m'havia permès de contemplar aqueix espectacle magnífic i superar els límits que creia tenir i que han cedit amb una mica d'ànim i perseverança...

I em venien al cap aquelles excursions al Penyagolosa o al Montcabrer que, per motiu del dia del rotllo (Sant Blai), s'organitzaven a l'escola. Crec que foren les meues primeres experiències de muntanya: hi aprenguí a estimar la natura i a meravellar-me'n. Com, més endavant, compartia aquesta sensibilitat amb els meus amics i, amb el cotxe amunt i avall, ens recorreguérem l'interior del país buscant els racons més bells. Més tard, ja a Catalunya, Montserrat, el Montsant, Montseny o Collserola...

El Pirineu... Al Pirineu cal tenir-li més respecte, i el veia com una fita impossible. Fou la lectura de Verdaguer qui me'n va despertar el cuquet. I perquè Verdaguer escriguera Canigó, prèviament s'havia recorregut valls i cims pirinencs amb sabates i sotana, carregat amb una maleta i un paraigua: diuen que va ascendir així a la Pica d'Estats! Al poema pirinenc, hi ha un moment en què Flordeneu pren Gentil i se l'emporta en un viatge fantàstic en un carro volador. Hi recorren tota la serralada, des del cap de Creus fins el d'Higuer: les descripcions de valls, muntanyes i serralades van succeint-se meravellant el lector. En un moment donat, els dos personatges arriben a la Maleïda (Maladeta), i podem llegir:

Veu's(e)-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vinhamala i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un Reboll.

(....)

Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,
los torbs són l'aucellada, ses flors són les geleres,
ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que en surten són cascades
que salten per timberes i cingles esverades,
com feres udolant.

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel.

(...)

Mirau l'excelsa cima tot allunant-ne els passos,
mirau sa cara, sense voler dormir en sos braços;
paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.
De Neto, déu celtíber, és filla la deessa;
però fugiu; sa nua bellesa és la bellesa
de l'àngel maleït.

ASCENSIÓ A L'ANETO

Crec que fou aquesta obra de Verdaguer la que em va fer apropar-me al Canigó durant el meu primer viatge per terres nord-catalanes. Després de caminar durant hores per la pista que mena a Cortalets, en arribar al ras de Prat Cabrera la neu esdevingué una barrera que em mantingué allunyat del cim... Que més tard assoliria en estiu, quan la neu ja havia desaparegut. I vingueren també Pedraforca i Puigmal. Però per què no vèncer el respecte que em feia l'alta muntanya hivernal i les limitacions que la feien romandre inassolible, o la por que em feia el fet d'enfilar-me per una paret de pedra o una cresta?

En això crec que va influir molt el Kilian Jornet i la crida que féu, quan va ser entrevistat al cicle Instint, a posar-se reptes i mantenir viva la flameta de les il·lusions. La il·lusió de la muntanya, i de deixar-se reptar per ella en hivern. Llavors, gràcies també a l'ànim de l'À., vingué el curs d'alpinisme, el CEC i la tasca dels vocals, que desinteressadament organitzen eixides que m'han permès assolir les meues humils fites.

I heus ací que, a causa d'aquestes experiències i moltes altres, em trobava caminant per la glacera del Maladeta, mirant l'Aneto i dirigint-me cap al Pont de Mahoma, un pas cap al cim fàcil tècnicament, però trampós: un peu mal posat podria fer-me caure per l'espadat de roca avall. Com deia la L.: ¡aquí ha muerto gente! I entre les víctimes del pas, alpinistes experimentats... En seria jo una altra, tal com vaig somiar al refugi? Podria vèncer el respecte mesclat amb por (potser alguna cosa de vertigen) que sempre m'han fet les altures?

I sí! Ho fiu, cordat, però molt segur i gaudint del que feia... Qui ho haguera dit fa tan sols uns mesos! Com deia Carbonell en la cita que he escrit al començament, en arribar a la creu que corona el cim més alt del Pirineu i contemplar el món des d'allà vaig sentir alguna cosa pareguda a la felicitat, si és que mai s'hi pot arribar. Sublim. Per a què descriure'n l'espectacle, si ja tenim a Verdaguer?

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,
veient totes les serres vassalles de llur serra,
veient totes les testes als peus de llur tità.

Alba
Avançant cap al Portilló Superior, ja amb el món als peus.

Baixant la xicoteta canal del Portilló Superior
Portilló Superior superat!




Pallars i Ribagorça


Espadat de roca de vertigen des del començament del pont de Mahoma
Pas de Mahoma




Artiga de Lin, on ixen les aigües del circ de l'Aneto als Uelhs deth Joeu

Muntanyes dels Pallars, la Ribagorça i Val d'Aran.
Vista cap a les valls i serralades del Pirineu aragonès 

Com si guaitàrem per la finestreta d'un avió!
Perdiguero?
Maladeta
La meua motxilla des del cim: pont de Mahoma superat!
Cresta de Llosas des de l'Aneto
Tornant a creuar pel Portilló Superior
RETROBAMENT AMB LA VALL AL VESPRE

Hi ha qui diu que ascendir a una muntanya és una experiència espiritual: descendir-ne 1700 m trepitjant una neu relliscosa i tova en deu ser, almenys, una de mística! Quin patir! Però ja res importava: la satisfacció guanyava qualsevol altre sentiment. Ah! Doble satisfacció! Se m'oblidava que també vam aprofitar per ascendir el Pic Oliveras Arenas: dos tres mil en un dia!

De nou el refugi, la baixada cap a la Besurta i, presidida per el sol ponent, la vall de Benasque i el riu Éssera. Tenia la intenció que aquesta ascensió tancara enguany les meues incursions a l'alta muntanya... Però hi ha programades algunes eixides interessants: el Perdiguero i el Maladeta. I és que aquesta darrera no me la puc perdre: suposa albirar la superació d'unes altres limitacions. I assolir un altre cim verdaguerià... De segur que em faré amb la muntanya!

El Pirineu no té fi!


Què fa que un arbre muira jove?