L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

30 de setembre del 2013

El gust dels llibres

Els qui ens agrada el cafè sabem com és de plaent endur-se un bon cafè a la boca, pur, dens, sense sucre. Abans, però, l'univers d'olors que omplin la casa. Meravellosos. Ganes d'endur-se la tassa als llavis... La primera impressió amargant va deixant lloc a gustos subtils, textures, matisos que varien segons les marques, l'origen del cafè o la manera en què l'has elaborat. Quan més lent el foc i més has premut el gra mòlt en la mesureta de la cafetera, més intens és el sabor... I, finalment, et queda un gust a la boca únic, brillant, que sintetitza tota l'experiència de la degustació. De vegades fins i tot ve mandra de llavar-se les dents en acabant per no destrossar aquesta meravella!

Hom tendix a pensar que allò que et manté nugat a un llibre és la intriga, allò que la trama és capaç de captivar-te. Però amb El quadern gris m'ho he replantejat: això de la trama és una borda mentida! L'obra mestra de Pla no té exactament el que es diria una intriga, una trama, però atrapa igualment -és un dels llibres que més m'ha captivat, de fet. He maldat durant uns quants dies per arribar al final... I per a què tanta pressa!?- m'he preguntat.

I és que els llibres són com un bon cafè. Olorar-los a través del que el títol et transmet, o la vida de l'autor, o el que t'han contat d'ells... Endur-te'ls a la boca, començar-ne la lectura, quan més densa més intensa, més enlluernadora, més brillant... -i amb densa em referisc a plena de matisos i textures. I, en havent-los acabat, et deixen un sabor a l'ànima, un pòsit que subtilment -de vegades de manera brusca, et canvia la forma de pensar, de veure el món, de viure. 

Justament és per arribar a aquest darrer estadi que crec que tinc tanta pressa per devorar els llibres que de veritat m'apassionen. I hui arribaré a aquest punt amb El quadern gris... Amb el vostre permís, vaig a degustar-ne les darreres cinquanta pàgines...

Després em quedaré mirant el sostre durant una bona estona per deixar que tots els sabors s'hi mesclen amb la calma adient.

Bona nit!


29 de setembre del 2013

Una gran finestra oberta

12 d'octubre [1918]. De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m'agradaria viure -o almenys on em sembla que viuria fàcilment. (...) El primer descobriment del món, l'entrada en la seva correntia, se'm produí per Figueres. Per arribar-hi vaig haver d'agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors es deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que vegí en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L'Hotel París, el primer hotel que la vida m'oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. (...) Fins el meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d'un replà més alt, que permet allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m'ho sembla. (...) Aquesta clara Figueres és una flor de l'agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d'ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta. (...) Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l'Alt Empordà des de la pujada del castell. Paisatge prodigiós, d'una bellesa fascinadora, d'una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L'aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l'orgull de formar part d'aquest país.

JOSEP PLA

No puc millorar les paraules de Pla, només ser-ne un humil testimoni. Amb escrits així, qui no s'anima a conèixer Figueres? I Palafrugell, Calella, Llofriu, Aigua-Xellida, Girona, Barcelona, Palamós... Són tants els llocs de la nostra geografia que s'il·lustren de la manera més exquisida al Quadern Gris. Quines ganes d'anar-hi o de tornar-hi per veure'ls amb els ulls de Pla!

Figueres. De menut, pares i avis la referien sovint: era un lloc, junt a Portbou, de parada obligatòria per anar a França a treballar. Qui sap si el propi Pla no es va trobar amb els meus avis una d'aquelles nits en què hagueren de pernoctar a l'estació, esperant l'enllaç que els duria a l'altre costat de la frontera! Recorde que després de la temporada de la fruita, de vora tres mesos, els meus pares em trucaven per telèfon des de Figueres. Jo me la imaginava ben lluny, però aquella trucada significava que ells ja eren ben a prop i que prompte els tornaria a veure. Quins dies, els d'aquells estius que esdevenien una espera xafogosa de la trucada des de Figueres.

Com veieu, més que el museu Dalí, el pretext per anar -per fi- a Figueres ha estat Pla. La lectura del Quadern Gris m'està resultant apassionant. Tota una cosmovisió queda plasmada en aquestes pàgines que, com molt bé explica la M., són com un gran hipertext que et va duent a mons propers, familiars, però al mateix temps desconeguts: escriptors, pensadors, filòsofs, paratges, esdeveniments històrics, costums, reflexions, el temps, les olors, els colors...

El quadern gris, utilitzant les paraules de Pla en referir-se a la frontera, és una gran finestra oberta. A l'exterior i al nostre propi món interior.

Ja em queda poc per acabar-me'l!

L'ESTACIÓ


L'estació no és especialment bonica i acollidora.
Passar-hi nit deu ser horrorós. Quant de patir per quatre xavos!
PASSEIJANT-HI



Les mostres de modernisme popular
recorden els pobles valencians.
Ciutat de mercat setmanal...
Frederic Marès: Jaume I.
A aquest forn del carrer Nou,
els millors bunyols empordanesos!

Mereixia Pla un monument tan mancat de gust? Aghh!
Pla de la Rambla, amb el monument a Monturiol
Monument a Dalí. Al ferro s'hi veu el reflex!


L'Hotel París, el primer que la vida m'oferí... (Pla).
Plaça de l'Ajuntament

Campanar i cimbori de St. Pere. El creuer i el cimbori foren reconstruïts
als anys quaranta per presoners republicans. Treballs forçats...
Àngel Custodi; detall de la cúpula
de la capella de la comunió.
Volta gòtica, salvada de la runa durant la Guerra Civil.
Plaça de Gala i Salvador Dalí
Anella del carrer de Sant Pere

Font a la plaça de l'Estació
Plaça de Gala i Salvador Dalí
CASTELL DE SANT FERRAN

Accès al Castell de Sant Ferran,
la fortalesa més gran d'Europa

L'accés al recinte emmurallat es feia per aquesta porta, enderrocada
al final de la Guerra Civil.
Pavellons reconstruïts els anys quaranta

Pati d'armes -gegantí.

Detall de la portada de l'església,
inacabada.

L'església des del presbiteri.
L'aqüeducte que duia l'aigua a la fortalesa va haver de ser
parcialment enderrocat durant les obres de l'AP-7.
Baluards i revellins configuren una fortalesa inexpugnable. 

El Castell de Sant Ferran fou durant anys i panys una presó civil.
En ella estigué reclòs Tejero, però també desenes d'objectors de consciència.


La plana empordanesa! Al fons, entre boira i núvols, el Canigó.



En aquestes galeries de les cavallerisses es va celebrar
la darrera reunió de les Corts Republicanes.
 DINAR

No sé si aquest local modernista de la rambla era el restaurant Roig que anomena Pla... Jo m'imaginí que sí!



TEATRE-MUSEU DALÍ

Torre Gorgot

Monument a Francesc Pujols, amic comú
de Josep Pla i Salvador Dalí.
Plaça de Gala i Salvador Dalí




Retrat de Ramoneta Monsalvatge, 1925
Desmaterialització del nas de Neró, 1947
Retrat d'Emilio Terry, 1934
Venus i Mariner, detall.
Tomba del pintor


Modest Urgell: Cementiri. De la col·lecció particular de Dalí
Sèrie Aliyah, 1968, sobre la creació de l'estat d'Israel




Reflexió sobre Amèrica

La mà de Salvador Dalí