L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

28 de juliol del 2013

Ràbia

Crec que d'entrada ningú desitja que passe un accident com el que hem patit a Santiago de Compostel·la. Però davant d'aquest fet, la perplexitat i el dolor ha de donar pas a la reflexió, i més quan en pocs anys és la segona vegada que passa alguna cosa semblant: l'accident de metro de València va tenir unes causes semblants a les d'aquest...

Sí. Cal investigar, però d'entrada sembla que estiga bastant clar que el maquinista va cometre o bé una imprudència, o bé va tenir una distracció. Ara bé, si mirem la infrastructura, resulta que el tren havia anat tot el seu trajecte per una via d'alta velocitat, la de l'AVE, amb un sistema de seguretat que controla en tot moment la velocitat del tren: si aquesta és excessiva, és modificada automàticament sense la intervenció del maquinista.

Just a l'entrada de Santiago, la via de l'AVE finalitza i empalma amb una via convencional. En aquest país de pandereta, via convencional vol dir via-construïda-als-anys-de-Maria-Castanya-en-un-estat-pèssim-de-conservació, com les que observem a l'entrada de València o Barcelona... Just en aquest punt, hi ha una corba perillosíssima on un tren no pot passar a més de 80 km/h... Un tren que ha vingut per una via d'alta velocitat a més de 200 km/h ha de passar per aquest punt a 80, i la reducció de velocitat està en mans ÚNICAMENT del maquinista. És a dir, que en el punt més perillós del trajecte, el sistema de seguretat que frena automàticament el tren no està instal·lat, i es deixa la seguretat del trajecte en mans del factor humà.

Sí, és cert que el sistema de seguretat de les vies "convencionals" adverteix el maquinista que va a una velocitat excessiva i que ha de reduir... Però és això suficient, i més tenint en compte que 4 km abans el tren que passa per eixe punt sol anar a més de 200 km/h?

Jo crec que NO. NO ÉS SUFICIENT. Renfe/Adif/AVE: hem invertit milions i milions d'euros en una xarxa de tren que utilitzen molt poques persones, i la xarxa "convencional", la que utilitzen milions de persones com tu i com jo, està com està.

El maquinista possiblement l'haja pifiat. Caldrà investigar-ho. Però per mi queda clar que visc en un país on les infraestructures són una merda gran com una casa. I crec que d'això en són responsables uns altres.

El meu condol als amics, companys i familiars de totes les víctimes. Estic profundament trist pel que ha passat, i no deixe de sentir ràbia.

Sons, colors, textures




L’altre dia uns bons amics em portaren a la cala de l’Embolo. Vaig gaudir com un xiquet de nous descobriments: colors, sons i textures noves. Un blau clar intens que mai havia vist al mar, el so de l’aigua trencant contra les pedres polides de la platja, el plaer d’estar gitat sobre les pedres mentre l’aigua t’acarona... A més a més, vaig tenir el plaer d’observar per primer cop el moviment onejant d’una pradera de posidònia, a més de fer un tast visual per les riqueses que pot arribar a oferir el fons marí, doncs a pocs metres de profunditat ja es podien veure peixos de diferents formes, algues, eriçons marins...

Cala de l'Embolo, presidida per una torre de vigilància


Quin blau!


Arribe a la conclusió que el Mediterrani és el millor mar del món. No m’interpreteu malament: ho és per a mi pel fet que és l’únic mar que conec... O almenys això és el que creia fins ara: la costa i el mar estan plens de racons únics i desconeguts per a mi. Sense anar més lluny, al costat de l'Embolo trobem la Granadella, el Portitxol, la Cala Blanca... i desenes de racons més!

Gràcies per haver-m’hi portat. L’excursió m’ha servit per veure que la costa valenciana no és tota de rajola, com ja s’afirma de manera estereotipada... I no sols això, sinó que encara em queda molt per descobrir.

Restaurant-mirador sobre el cap de la Nau,
punt més oriental de la costa valenciana.

Cap de la Nau: mirant cap al nord
Cap de la Nau: mirant cap al sud

Un subtil canvi de fronteres

Des de l’autovia d’Almansa a Alacant es pot contemplar la fantàstica torre de l’homenatge del castell de Villena: la presència de la fortalesa ens recorda que la vall del Vinalopó va ser durant molts segles terra fronterera. Primerament, entre els regnes almohades i els nous regnes cristians; més endavant, entre Castella i el regne de València. Així, trobem en el recorregut del riu nombrosos castells: el de Banyeres, Biar, Castalla, Villena, Sax, Petrer, Novelda, Elda i el palau d’Altamira d’Elx. D’aquests, només el de Villena pertanyia al regne castellà, mentre que la resta van tenir durant la Baixa Edat Mitjana la funció de controlar i defendre la frontera valenciana de la gent de ponent.


Castell de la Talaia, Villena

Villena fou conquerida per Jaume I, però igual que passà amb les terres de Múrcia, fou annexionada a Castella com a conseqüència dels pactes entre les dues corones. És per això que al seu escut no trobem les quatre barres del casal de Barcelona, i sí la torre i el lleó, símbols de Castella. Curiosament, la ciutat i el seu terme, a l’igual que tota la vall de Requena i Utiel, malgrat pertànyer històricament a Castella, foren incorporades al País Valencià durant la divisió provincial del s. XIX: com si la realitat lingüística, històrica i social del país no fóra ja bastant complicada, es va amanir amb la presència d’aquests territoris històricament castellans.

Ara bé, els fets poden veure’s des d’una altra perspectiva, vistos els esdeveniments històrics, socials i sociolingüístics esdevinguts ençà la divisió provincial... I és que ben mirat, el que els polítics espanyols van planificar no va ser l’annexió de Villena a la província d’Alacant, sinó l’annexió dels pobles del sud del País Valencià a Villena! Això sí, dissimulant-ho amb el nom... Mentre que el País Valencià sencer fou annexionat a Requena i Villena, no se’ls va ocórrer d’unir a les províncies catalanes la Ribagorça aragonesa o la Matarranya... Quina casualitat!

I per comprovar com de complicada pot ser la realitat del País Valencià de vegades, mentre que als pobles on es parla valencià s’està esborrant de manera sistemàtica i per decisió política el nom del País Valencià dels seus carrers, al bell mig de Villena hi ha una plaça, ja no del País Valenciano, sinó del País Valencià, rodejada dels carrers Progrés, Democràcia i Independència. I pel que sembla, els villenencs no n’estan gens escandalitzats: i és que justament ací no hi ha risc que es forme cap tipus de consciència nacional.

Sí, Villena fou un dels objectius de la meua excursió per terres del Vinalopó. Però també aprofití per visitar Biar i Castalla.

VILLENA


Torre de Sant Jaume
Torre de Santa Maria, bessona de la de Sant Jaume





A banda del castell, és interessant passejar pel seu casc antic, on es troben diferents tresors arquitectònics i arqueològics. En efecte, en el terme de Villena es va produir als anys cinquanta una de les troballes arqueològiques més importants d’Europa. Un arqueòleg i erudit local, José M. Soler, va trobar una sèrie de braçalets, concs i altres objectes d’or que passaren a anomenar-se “tresor de Villena”. El tresor data de finals de l’Edat de Bronze, i el seu origen és discutit, ja que malgrat que alguns historiadors afirmen que fou una producció de la cultura del bronze autòctona, és molt similar a d’altres troballes fetes a la plana Europea o al Mediterrani oriental. Segurament tenia un ús ritual, o bé era un element d’ostentació i luxe de les classes benestants.
 
Detall de la façana de l'ajuntament, antiga casa abacial (s. XVI)

Claustre de l'ajuntament

Tresor de Villena: finals del Bronze. En total, 9 kg d'or!

El tresor es pot veure al museu arqueològic, situat a l’edifici de l’ajuntament. Allà hi ha objectes de diferents troballes i jaciments arqueològics, des del bronze fins a l’Edat Moderna. D’aquesta època destaca el rellotge de la col·lecció del museu: Villena fou llavors un centre de producció artesanal de rellotges de torre i de saló, que són ben curiosos i bonics.

Rellotge de saló, dit "el Orejón", s. XVIII
Una altra de les joies de la ciutat és l’església de Sant Jaume, construïda en un estil de transició del gòtic al renaixement, amb elements constructius típics del gòtic català, com les columnes helicoïdals de la nau central, que recorden a les del saló de canvis de la Llotja de València. A l’igual que Sant Jaume d’Algemesí, aquesta església es troba dins del recorregut del camí de Sant Jaume de Llevant, que molts pelegrins comencen ací: són tres mesos de caminar els que separen la ciutat de Compostel·la.


Detall de la pica baptismal


BIAR


Porta de l'església de l'Assumpció, Biar
Detall de la portada plateresca






Vall de Biar des del castell
Després de visitar Villena, la visita a Biar, a només 10 km, oferix un fort contrast: el que hi ha entre un típic poble castellà i manxec i un poble valencià de muntanya. Passejar pels carrerons empinats de Biar és molt recomanable: és un dels pobles més bonics que conec de la zona. Es pot començar el passeig des de la plaça de la Constitució, on trobem l’ajuntament, la font i una interessant mostra de l’art plateresc: la portada de l’església de l’Assumpció.

El castell de Biar és al País Valencià el que Montsoriu és al Principat: possiblement, la fortalesa gòtica millor conservada del territori, construïda al voltant de la torre almohade que esdevingué del homenatge. El castell s’alça al turó als peus del qual trobem el poble, des d’on es pot controlar el pas cap a terres castellanes i una extensa part del territori.

CASTALLA

Carrer Major de Castalla

Ermita de la Sang, al capdamunt
dels carrerons del casc antic

Castell de Castalla
Tafaners!
Si Enric Valor alçara el cap i passejara pel seu poble natal, posaria el crit en el cel. Sí, el casc antic del poble està una mica deixat de la mà de Déu, però allò que més ràbia dóna no és això, sinó la manca de respecte per la llengua que trobem en els plafons dels noms del carrer. L’ajuntament ha fet una despesa, segurament important, per tal de fer-los de ceràmica, però en ells ha quedat immortalitzat un menyspreu insospitat cap al valencià i la toponímia històrica de la localitat: o bé estan escrits en castellà, o bé hi ha concessions d’allò més absurdes. I és que trobem perles com carrer Bajada de la Sangre, calle tras San Antonio, etc.

Ara bé, malgrat tot, el fet d’enfilar-se al vessant d’un turó coronat pel castell medieval dóna a Castalla un aire altiu i senyorívol. El carrer major del poble està també molt ben conservat, ple de casalots de totes les èpoques. Aquests detalls, i les vistes que es tenen de la Foia de Castalla des dels carrers del casc antic, amb els pobles propers d’Ibi i Onil, fan que la visita no haja estat debades. 

20 de juliol del 2013

Els collons del Montgó

Fins allà que hi hem anat... Tota una temeritat en ple estiu, això de pujar una muntanya en plena calor amb vistes constants al mar temptador... Però vam tenir sort i no era un dia de ponentada, sinó que bufava vent de llevant. Aquest, però, per humit, ens va fastidiar una mica les vistes, que abraçaven des del Puigcampana fins la Calderona, amb una espectacular vista del golf de València. Fou una llàstima que la humitat atmosfèrica ens impedira veure l'illa d'Eisvissa.



Vistes a la badia de Xàbia, amb el cap de Sant
Antoni (nord) i el Cap Martí (sud)





Cap Martí i Cap de la Nau
Penyal d'Ifach
Gata de Gorgos; al fons: Puigcampana

Vertigen!

Golf de València

Montdúver
El Montgó és un dels cims emblemàtics del País Valencià. No per com és d'alt (només 753 m d'altitud), sinó pel fet d'aixecar-se imponent al bell mig de la Marina, a la vora del mar, cosa que li dóna un aspecte robust i altiu i embelleix de forma espectacular el paisatge. El conjunt del massís del Montgó va ser declarat parc natural per la quanitat d'endemismes vegetals que hi creixen, anomenats diànics pel nom de la ciutat de Dènia  (antiga Dianium), bastida al voltant del culte a la deessa Diana.

PLATJA DE LES ROTES I LA COVA TALLADA







El cap de Sant Antoni des de la Cova Tallada


La recompensa va ser gran, i més tenint en compte que per arribar a la Cova Tallada cal fer via per un camí que és de tot menys fàcil. L'aigua era tan clara que sorprenia que fóra salada!

CAP DE SANT ANTONI





Afegeix la llegenda


Per acabar el dia, res millor que les vistes des del cap de Sant Antoni, preludi del cap de la Nau, punt més oriental del País. Eivissa, distant només uns 70 km, també és visible des del mirador en dies clars.

I és que l'estiu és sinònim de Mediterrani!