L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

27 d’octubre del 2013

Desmemòria, injustícia, corrupció, manipulació i xoc de trens... tot s'escriu amb la mateixa ploma.

    Aquest cap de setmana (en realitat, ja en fa dos, he tardat en parir la criatura...) no només l'ha omplit aquesta tour per l'Empordà que he il·lustrat anteriorment, sinó que a més a més han coincidit tres efemèrides que han estat importants per mi, ja que m'han convidat a reflexionar i també m'han fet aflorar sentiments contradictoris. Mentre a Tarragona beatificaven a no sé quants centenars de màrtirs "del segle XX" -amb el moviment de protesta que aquest fet ha generat-, Teresa Forcades presentava el seu procés constituent a les fonts de Montjuïc i jo participava d'una visita guiada a càrrec de l'historiador Nick Lloyd al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. No sé si per a vosaltres, però per a mi és fàcil veure com aquests tres esdeveniments estan ben relacionats: si bé amaguen significats i visions diferents, tots tres són conseqüència d'uns mateixos fets que van provocar unes ferides a la nostra societat que, malauradament per a tots, han cicatritzat malament -això és el que sol dir-se: en realitat encara resten obertes i les hem de tenir en compte per explicar el nostre dissortat present!

    D'entrada, m'ha sorprès trobar un lloc com el Fossar de la Pedrera: crec que és difícil trobar a Europa o la resta del món un lloc que condense tanta història del segle XX, tants anhels de llibertat, igualtat i justícia truncats pel feixisme, per la repressió i la violència. Però m'ha sorprès més el fet de desconèixer-lo fins hui, després d'haver trepitjat mitja Alemanya visitant memorials dels horrors del s.XX: n'havia sentit parlar, però només de la part del Fossar on hi ha la tomba de Companys, que ix a la televisió cada any per l'homenatge que es realitza amb motiu de l'aniversari del seu afusellament. Com si el Fossar de la Pedrera fóra només la tomba de Companys. Com si mostrar la resta del memorial a la televisió o explicar que és el Fossar de la Pedrera no fóra convenient... cosa que no m'estranya si tenim en compte que el partit que governa Catalunya duia en el programa electoral eliminar el Memorial Democràtic. 

    El propi cementeri de Montjuïc és ja tot ell una classe d'història: la seua estructura classista (la zona dels panteons de la burgesia, el nínxols de la classe mitjana i els fossars comuns de la gent pobra), la quantitat de personatges significatius que hi descansen, els exemples d'arquitectura i escultura modernistes que hi podem trobar... Tot això ens parla moltíssim sobre la Barcelona del XIX i del XX. Però hi ha un racó que pren especial significat per la gent que hi ha enterrada allà. El Fossar de la Pedrera, que queda a la part del cementeri on s'enterraven els "proscrits", aquells qui no havien estat batejats, suïcides, etc (part que, llavors, quedava fora del mateix recinte consagrat), fou utilitzat com a fossa comuna dels represaliats per la dictadura franquista des del 1939 fins ben entrats els anys cinquanta. Hui s'ha transformat en el lloc de memòria que he descobert, que com molt bé remarcava Lloyd, ha estat dissenyat per defugir qualsevol judici o triomfalisme: no és dedicat als morts DE Catalunya, ni PER Catalunya, sinó a la gent que, en defensa de la llibertat, la democràcia i la justícia, va morir A Catalunya. Per dir-ho d'alguna manera, és l'antítesi del Valle de los Caídos. Es calcula que hi descansen més de 1700 persones afusellades al Camp de la Bota durant aquests anys. Curiosament, el cos de Companys no va arribar a reposar-hi mai durant la dictadura.

    Qui eren aquestes 1700 persones executades pel règim franquista a Barcelona i que jauen a la fossa comuna? En un 70%, membres o afiliats a la CNT. També brigadistes, polítics d'esquerres, i molta altra gent acusada pels seus conciutadans per enveges i revenges (quan el règim va oferir, poc després d'acabada la guerra, la possibilitat de denunciar traïdors a una oficina a Passeig de Gràcia, es conta que la cua donava la volta a una illa de l'Eixample -fins on pot arribar al crueltat en aquest país!-). En la seua major part, gent que per humanitat va decidir no exiliar-se en arribar l'exèrcit nacional perquè tenia familiars malalts, fills xicotets o altres lligams indefugibles. Gent que va viure durant dies, mesos, anys, l'angoixa de no saber si el seu nom figuraria a la llista que llegiria al dematí següent el comando d'afusellament de la Guàrdia Civil, que arribava en un furgó cada dia a la mateixa hora. Senzillament, sinistre.

    Lloyd es para, en arribar a la columnata que hi ha a l'entrada del fossar, en uns quants noms, la història dels quals coneix. Carles Flix, boxejador professional guanyador de torneigs a nivell europeu durant els anys trenta, que en començar la Guerra esdevingué guardaespatlles de Companys. O el nom de Josep Fortuny, alcalde de Mollet per ERC durant la República. Ambdós van marxar a l'exili, però tornaren confiats per la promesa de Franco que aquells qui no tenien crims de sang no tenien res a témer del règim... I la promesa esdevingué parany: a Flix l'afusellaren acusat de pertànyer als serveis secrets de la República, i en Fortuny va córrer la mateixa sort. A més a més, la seua esposa i fills, en tornar a Mollet, hagueren de pagar una multa de 50.000 pts. de l'època i el nou alcalde del règim prohibí a tot el poble de vendre'ls res: hagueren de tornar, sense res, humiliats, a Barcelona a buscar-se la vida com pogueren.

    Dues de tantes, de milers d'històries, les quals ens narrarien, de poder conèixer-les totes, els episodis més injustos i cruels. Tots ells van ser acusats, per a més sorna, de rebel·lió militar... Els militars sollevats acusant la gent de... rebel·lió militar! L'acusació dels botxins, que havien arribat al poder a través d'un colp d'estat, es convertia en una burla i un insult a les víctimes, que devien escoltar amb cara de no comprendre res el veredicte durant aquells judicis sumaríssims en què tot estava decidit prèviament.

    Però a banda de tots aquests noms que evoquen aquests milers d'històries dels afusellats al Camp de la Bota, el fossar té un racó dedicat a l'Holocaust i a la memòria dels camps d'extermini, on també van ser reclosos milers de republicans catalans i espanyols que fugiren amb l'esperança de trobar la llibertat més enllà dels Pirineus. La majoria, hi van morir. Hi destaca, entre ells, la història del supervivent Francesc Boix, fill del Poble Sec, que va aconseguir salvar negatius fotogràfics que permeteren que molts criminals nazis no eixiren de Nuremberg sense condemna. I vora la paret de pedra de la muntanya, uns reguitzell de memorials ens recorden col·lectius i persones que jauen al fossar o que estan relacionats amb les injustícies comeses en aquells temps: maçons, jueus, polítics com Joan Comorera o el comunista alemany Hans Beimler, i també a les brigades internacionals, memorial que ens recorda que la Guerra Civil esdevingué un dels exemples més notables de solidaritat internacional de tota la història moderna i contemporània: 40.000 persones d'arreu d'Europa i els EEUU van venir a Espanya, amb els seus propis mitjans, a fer front al feixisme. (Els americans van formar el primer batalló interracial dirigit per un negre!). Deu mil d'aquestes persones van morir lluitant per la democràcia i la llibertat al nostre país. Alguns jauen hui al Fossar.

    Abans he anomenat com el Fossar és l'antítesi al Valle de los Caídos. És també, malauradament, un lloc únic al nostre país. Els afusellats al Camp de la Bota tenen avui aquest lloc que els recorda, que recorda la barbàrie de la qual foren víctimes, que convida a la reflexió, a la memòria i en restableix la dignitat. Però és això la tòpica general d'aquest país? Per què no existeix un museu de la Guerra Civil? Per què existeix encara un lloc com el Valle de los Caídos? No ho oblidem: aquests dies ha aparegut a la premsa que Espanya és el segon país, després de Cambodja, en nombre de desapareguts. Desapareguts on? Per què? Tots ho sabem: milers i milers de persones jauen encara en els vorals de les carreteres en fosses comunes, anònimes i oblidades. Parlem de desenes de milers de persones (es calcula que unes 130.000)! Els seus familiars encara no han pogut donar-los una sepultura digna, no tenen en cara un lloc on anar a recordar-los, a plorar-los. I tot en pro d'una llei d'amnistia que va consistir en què les víctimes havien d'oblidar forçosament els crims dels vencedors si volien recuperar els seus drets i llibertats. Una llei que es van haver d'engolir per la força (recordem que la transició estava tutelada per l'exèrcit) i que la pròpia ONU ha demanat derogar en repetides ocasions.

    Vol dir això que els vençuts van estar exempts de crims? Res més lluny! Sovint, quan es reivindica la memòria històrica, o el poder localitzar les fosses comunes dels represaliats per el franquisme per poder-los donar una sepultura digna, se'ns diu que això és "reobrir ferides", o es comencen a narrar les barbaritats comeses pel bàndol republicà. Cal aclarir dues coses: primer, que les ferides no s'han tancat mai ni es tancaran mentre no es done sepultura digna a la gent que va morir (quanta tristesa ara que ja comencen a morir els fills d'aquells que encara estan a les fosses, que s'han passat mitja vida buscant els pares, els oncles, els avis). Segon, que en una guerra, tots dos bàndols cometen barbaritats. Però hi ha diferències substancials entre els uns i els altres. Primer, cal prendre posició en referència als valors i ideals que defensaven uns i els que defensaven els altres. No podem ficar-los al mateix sac, ni tampoc considerar-los iguals. En la Guerra Civil hi hagué un bàndol defensor de la legalitat democràtica (per molt imperfecta que aquesta fóra) i un bàndol que va donar un colp militar i que volgué fer-se amb les regnes del país per la força, imposant les seues idees racistes, feixistes, centralistes i de perpetuació de la injustícia social. Recordem que el colp militar va donar-se a causa de la victòria del Front Popular a les eleccions de 1936, el qual estava decidit a continuar amb les reformes del bienni reformista que la CEDA havia aturat i que per les que tant tenien a perdre terratinents, l'Església i famílies que durant segles havien viscut del cuento. Recordem qui els va ajudar: Hitler i Mussolini! En segon lloc, cal tenir en compte que la repressió franquista va comptar amb el vist-i-plau dels sollevats que s'havien fet amb el control de les institucions. Va ser una repressió organitzada, sistemàtica, cruel i, amb tot el sarcasme que pot connotar aquest adjectiu, legal. Per tot això, més "eficaç": va durar anys, i les seues víctimes van ser molt més nombroses. Els exaltats del bàndol republicà no comptaven amb el suport del govern de la República, que desbordats per al situació a la que el colp d'estat del 36 havia abocat el país, no podien aturar l'onada de violència que va esclatar en moltes zones de la República no controlades pels sollevats (contra els capellans, empresaris i gent d'ideologia conservadora). Però sense voler-la justificar, no podem entendre aquesta desesperació davant d'una situació que podia truncar, i de fet truncà, tantes esperances? En tercer lloc, les víctimes del bàndol dels vencedors ja van ser honorades. En tots els pobles hi ha un monument als caiguts; tots foren enterrats dignament, recordats i plorats. I molts d'ells han estat, fins i tot, elevats als altars.

    És ací on hem de parlar del paper de l'Església, i del significat d'aquestes beatificacions massives, la darrera de les quals es va celebrar diumenge passat. D'entrada, crec que hem de tenir clares dues coses. Primer, cal separar el què de l'ús que en fem. Un ganivet és molt útil a la cuina, però és un arma letal si l'estaquem al pit d'algú. La religió és un element de la nostra cultura que crec que no és dolent per se, però que hem de tenir en compte que durant segles s'ha utilitzat com a un mitjà de control dels individus i, el que és pitjor, de justificació de la injustícia i la desigualtat socials. Potser sone massa atrevit dir que l'Església, durant la primera meitat del segle XX, va tenir una actuació vergonyosa? Qui pot negar que durant decennis va ser el braç acusador contra els pobres, contra aquells que no tenien res ni es podien defensar davant dels poderosos, pel fet que ella mateixa, com a institució, formava part d'aquesta minoria poderosa (posseïdora de terres, del monopoli educatiu, de grans capitals)? Si analitzem la persecució religiosa, a quines causes l'hem d'atribuir? A la professió d'una determinada fe o a un posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica, que feia anys que s'havia alineat amb els sectors socials més reaccionaris? No n'hauria de demanar, humilment, perdó? No és escandalós que el papa i els cardenals beneïren els bombarders italians que, des de l'altre costat de la mar Tirrena, venien a bombardejar Barcelona? No és més escandalós encara que no n'hagen demanat perdó, ni per això, ni pel seu recolzament a un règim feixista i filonazi, ni pel seu paper en la repressió franquista? Si no per dignitat, no podríem exigir-ho en pro de la pròpia coherència?

    (Aquesta mateixa setmana, mentre acabava d'enllestir aquest escrit, el cardenal Sistach ha recordat que l'Església ja ha demanat "perdó" per tots els erros passats, i que això "inclou totes les èpoques". És ell el curt de gambals o senzillament ens pren per imbècils? No és difícil veure en aquesta declaració no està del tot clar si consideren error la seua actuació durant la Guerra Civil i la seua col·laboració i exaltació del règim franquista! Per tant, hem d'exigir-los encara que siguen més explícits i que no actuen com xiquets que diuen allò de "perdó" perquè l'adult els hi diu sense comprendre, des del seu egocentrisme, massa bé què collons fan).

    La coherència ens parla de l'altre punt que crec que és important remarcar. L'Església té dret a beatificar qui crega convenient. Crec sincerament que la major part dels religiosos assassinats durant els primers anys de la Guerra Civil eren gent de bona voluntat, que viurien una gran contradicció entre l'actuació dels seus superiors i el que ells creien que era just. Però seran beatificats, elevats als altars, després d'haver rebut, fa anys, una sepultura digna i un cerimonial digne. Ho seran en una cerimònia on assistiran, han assistit, representants de les institucions més importants de l'Estat... quan els morts de l'altre bàndol encara jauen en fosses comunes, anònimes, no localitzades, oblidades. És que, mires per on ho mires, tot plegat és gravíssim! Coherència: estimaràs els enemics! No hauria de ser l'Església qui més interessada estigués en la dignitat i record de totes les víctimes, incloses aquelles que pertanyien "a l'altre bàndol", i fins i tot, d'aquelles persones que van participar en la matança de religiosos? No és que ho diga jo, ho exigeix el seu propi Evangeli!

    S'ha repetit fins a la sacietat que les beatificacions de diumenge passat a Tarragona no tenien cap connotació política. Que l'Església no oblida cap víctima, que les recorda totes (bisbe de Tarragona dixit). Però és fals. Fals i fal·laç. Si això fóra així, denunciarien que la major part de víctimes de la repressió franquista encara jauen indignament en fosses comunes, que els seus familiars encara els cerquen, que no tenen on plorar-los. Per compassió, per autèntic sentiment de perdó, d'estima i de caritat. Però això està molt lluny de ser així, no ha estat així mai. Crec que per tot això, l'Església oficial peca de supèrbia, de revengisme, de manca d'empatia, de compassió i d'infidelitat a l'Evangeli que diu predicar. Lamentable. Més lamentable quan vol erigir-se en guia moral de milions de persones.

    Recordem els fets: malgrat els intents de "despolititzar" l'acte, de prohibir les banderes... el nunci vaticà encara va tenir la gosadia de dir que els màrtirs que es beatificaven diumenge van ser màrtirs d'una "ideologia demoníaca". Doncs si analitzem el paper de l'Església els primers anys del segle XX, i d'altres associacions sindicals i d'esquerres com la CNT, jo posaria el dimoni darrere d'uns altres! Han sentit parlar alguna vegada d'això de l'autocrítica? Quina vergonya! (I el pitjor de tot és que allà estaven els nostres representants polítics que ni tan sols s'ennuegaren en sentir aquestes imbecil·litats. Ara, que molts d'ells tampoc s'acaloraren massa quan la delegada del govern a Catalunya va homenatjar la División Azul).

    Polítics... Si comparem com ha estat abordat el tema de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes ací i en altres països amb drames similars o fins i tot més durs (Alemanya, per exemple, amb el pes de l'horror nazi o la repressió política comunista), ens adonarem fàcilment que vivim una situació anòmala, que només és explicable si analitzem la Transició democràtica amb uns ulls crítics, amb la vista posada al que trenta anys després s'ha convertit el país. El que més crida l'atenció, el més escandalós després de trenta anys de suposada democràcia és que el partit que actualment governa, un dels partits tothora majoritaris, NO ha condemnat l'alçament militar del '36, ni la repressió franquista, ni el feixisme. Fa pocs mesos que encara va justificar l'homenatge a la División Azul que he anomenat abans!

    L'altre dia, a la sessió del cicle Instint en què es donava veu a Ada Colau, Jaume Barberà ens convidava a fer una recerca sobre les persones, que durant els últims quinze anys, havien ocupat els principals ministeris, tant del PP com del PSOE. L'objectiu era buscar vincles entre aquestes persones (De Guindos, Morenés, Mayor...) i antics mandataris del règim franquista: la recerca ens faria adonar-nos que són exactament les mateixes famílies les que continuen sent la classe dirigent el país. La Constitució del 1978, com hem referit abans, es va fer en un ambient convuls, amb l'amenaça sempre present de l'exèrcit, i malgrat les xicotetes victòries aconseguides pels partits d'esquerra, sembla un entramat jurídic que no té altre objectiu que perpetuar els privilegis d'aquells que durant el franquisme es van dedicar a fer del país el que més convenia als seus interessos privats. Des de la primera paraula, fins al darrer punt, la Constitució només fa que perpetuar en el poder els mateixos de sempre, i perpetuar també els problemes seculars d'aquest país (territorials, econòmics, socials), tal com hui la crisi ens ha destapat per sorpresa, tot fent-nos evident que:


  •     La separació de poders és de riure: és escandalós un govern que governa a colp de decret, i més escandalosa és encara la connivència entre el poder polític i els òrgans judicials. La guinda del pastís és un president del Tribunal Constitucional militant d'un partit polític que ha de dilucidar si són o no constitucionals unes lleis que regulen la nostra vida i en la redacció de les quals ell mateix va col·laborar... També podem citar un altre cas més que escandalós: el ex-director de l'assessoria jurídica de La Caixa, responsable de milers de casos de preferents, és ara qui ocupa la sala del civil del Tribunal Suprem, justament on s'ha de jutjar tot allò referit a les preferents (parle de Sebastià Sastre Papiol). Se'ns pixen a la boca i diuen que plou!
  •     Vivim en un país on, no és que el poder polític estiga supeditat a l'econòmic, sinó que un i altre es confonen de manera escandalosa. Els polítics que ocupen els principals càrrecs de responsabilitat econòmica (ministeris, directors generals, etc) provenen del sector privat, al qual beneficien des del seu lloc de responsabilitat, tot passant després a ocupar càrrecs directius en aquestes empreses. Rato, de Guindos, són exemples escandalosos i de sobres coneguts. Però què hi ha dels ex-presidents del govern central, ara feliçment cobrant d'assessors d'empreses que van privatitzar i beneficiar amb lleis fetes a mida? Però no cal anar tan amunt! Mirem on mirem, hi trobem casos escandalosos i mancats de tota ètica. Fa pocs dies eixia publicat tímidament a la premsa el cas del director del Clínic, que dimiteix per passar al consell directiu d'una empresa que des del seu càrrec havia beneficiat. Un negoci perfecte! Com deia més amunt, la majoria d'aquests personatges tenen vincles i lligams amb l'oligarquia franquista, cosa que demostra que la democràcia en realitat és tota una farsa que els ha permès continuar obrant les seues "malifetes" amb total impunitat. Tot legal: les lleis estan fetes a mida de les activitats immorals i mancades de l'ètica més elemental dutes a terme per aquests energúmens.
  •     Aquesta connivència entre els poders econòmics (del sector privat) i els càrrecs de responsabilitat pública és justament el que ens ha dut a la situació actual. Ningú, des de les institucions, va denunciar la bombolla immobiliària. Es negava la seua existència, i més encara, se'ns animava a comprar pisos i hipotecar-nos amb hipoteques trampa amb incentius de tot tipus. Quan la bombolla ha esclatat, el forat negre de diners, el deute privat d'aquests senyors ha esdevingut públic a través del rescat dels bancs, la quantia del qual ja es conta per centenars de milions d'euros, part dels quals (si no tots) ja se'ns anuncia que "s'han perdut". Els directius que van alimentar aquesta bombolla, que van planificar la fallida del sistema de caixes, que van estafar la gent amb les preferents, continuen enriquint-se, continuen ocupant càrrecs de responsabilitat. De Guindos, que pertanyia al consell directiu de Lehman Brothers quan va fer fallida, és ara el nostre ministre d'economia, qui ens ha de donar lliçons sobre com eixir d'aquesta crisi que ell, ells, han provocat! I mentrestant, s'ha perdonat el deute de les immobiliàries, s'ha creat el SAREB o banc dolent a mida d'aquests personatges (amb diners públics!), organisme que no busca altra cosa que tornar a fomentar l'especulació financera al voltant de l'habitatge, mentre la gent que va accedir a un habitatge a través d'una hipoteca, donada la situació de crisi i d'atur provocada per tota aquesta situació, perd sa casa, és expulsada de la manera més inhumana i a més, es carrega un deute de per vida gràcies a les clàusules abusives que ningú els explicà quan signaven el contracte hipotecari, el qual tothom, des del polític fins al treballador de l'oficina bancària, li prometia una i mil vegades que era tot un "xollo". I per acabar d'il·lustrar aquest esperpent, l'únic condemnat en tot aquest assumpte ha estat el jutge que va aconseguir ficar a la presó un dels directius dels bancs estafadors. No és al·lucinant?
  •     I mentrestant, retallades i més retallades sobre aquells serveis públics que garanteixen els nostres drets recollits, això sí, a la Constitució... però clar, aquesta és la part menys important de la Carta Magna: sembla escrita per maquillar-la de democràcia i drets humans! Cal acabar amb el dèficit... Un dèficit de les finances públiques creat a base de dedicar quantitats ingents de diners a rescatar als bancs, de convertir el deute privat en deute públic!
  •     I per acabar-ho d'adobar, recordem com s'afanyaren en rectificar la llei suprema per tal de deixar clar que dels diners públics, el primer que calia fer era pagar el deute. Un deute cada dia més il·legítim, gestionat per una banca que rep diners del BCE a un 1% d'interès i els deixa a l'Estat amb un interès fins a set vegades més elevat! Un negoci rodó que ara, per llei, està garantit: el Santander, BBVA, Caixabank se'n freguen les mans!
    I amb aquest percal, trobe la gent resignada, esclafada pels missatges que s'escolten des de tots els altaveus mediàtics: no hi ha altre remei, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, cal generar creixement, ja estem eixint de la crisi, l'economia ja comença a donar símptomes de creixement. Què creix? Ara per ara, el benefici dels bancs, i també la desigualtat, la pobresa i la injustícia. Ah, i faltava Montoro amb la seua sorna dient que els salaris també creixen de forma "moderada", o que la gent ja comença a percebre la millora de l'economia. Indignant.

    I la jerarquia eclesiàstica, denuncia tot això? Per a res! Només està preocupada d'imposar-nos la seua retrògrada moral sexual (mentre cada dia ixen a la llum més i més notícies que demostren que ells no són més que un grapat de depravats sexuals i pederastes), de mantenir els seus interessos empresarials i la seua influència en el sector educatiu... Fins i tot han aconseguit fer una llei (orgànica?) d'educació a mida dels seus interessos! No només els seus, és clar: el preàmbul de la nova LOMCE ja ens diu que l'educació està al servei de l'economia, dels interessos empresarials, i no pas de la formació integral dels individus. Escandalós! (Sí, sí, ho sé! Ha aparegut la figura del papa Francesc... però no serà un senzill rentat de cara davant d'una imatge podrida i escandalosa de l'Església oficial? De moment, fins que no em demostre el contrari amb FETS, és el que crec!).

    I enmig de tot açò, ix de sobte, esperonat per un partit que fa pocs anys era soci de govern del partit més anticatalanista i centralista (CiU), el moviment independentista. De nou haig de tornar a separar la cosa de l'ús que se'n fa. Crec que la reivindicació nacional és del tot legítima i està de sobres justificada socialment, econòmica i històrica. Però una altra cosa és com alguns, els dirigents, se n'estan aprofitant per tal que no es parle d'altra cosa, que no es parle ni de retallades, ni de descrèdit democràtic, ni de crisi dels partits polítics, ni del funcionament del sistema financer... Han posat el tema al centre de l'escenari, tot creant els bons (nosaltres, els convergents i nacionalistes i els que pensen com nosaltres) i els dolents (els del govern central, que maltracta Catalunya, els fatxes!), com si la culpa de tot el que passa fóra únicament de l'organització territorial de l'Estat (que en part ho és), i obviant com les retallades dels serveis públics (que ells amb tant de goig han signat des que governen, molt abans de la manifestació del famós 11-S) beneficien les SEUES empreses, un sector privat que ells controlen i al que beneficien des dels seus càrrecs de responsabilitat... públics! En aquest context, com podem creure'ns-los? I més com estan marejant la perdiu constantment (Duran i Lleida vs. Mas, Mas vs. Junqueras, el PSC fent tothora el panoli...).  Mentre fan com que es barallen, es desplanten en actes oficials, o denuncien incompliments mutus, tot queda igual, tots queden contents: els uns, els del PP, queden bé amb els seus amb suposada "mà dura", i els altres queden bé amb els seus respectius seguidors, tot denunciant com de "dolent" és el govern central... quan un i altre tenen la mateixa ideologia! I mentrestant, tota la ciutadania entretinguda pensant que uns i altres estan salvant no sé quin país, i el que fan és justament desfer-lo.

Cap dirigent polític actual, si exceptuem les CUP i, més tímidament, ICV, han denunciat els culpables d'aquesta crisi que esta duent a milers de persones i de famílies a engrossir els índex de pobresa del nostre país, mentre els rics, els especuladors financers, els directius de la banca... són cada vegada més rics i continuen controlant el poder polític del nostre país. I per què no denuncien? Perquè tots ells, sense cap excepció, estan hipotecats amb aquest sector financer i els hi deuen l'existència: tot per pagar campanyes electorals cada vegada més lamentables, falses i demagògiques. Com també ho estan els grans grups mediàtics (Godó, PISA...), o els sindicats majoritaris, la inoperància dels quals pareix dissenyada a propòsit (fa poc ja vaig opinar sobre la vaga educativa).

    Tot, absolutament tot, està podrit, corromput pel sector financer que mou els fils de la política al seu interès i de la manera més inhumana.

    I enmig de tot açò, què podem fer? Ser conscients de què passa... però sabent, al mateix temps, que existeixen motius per creure que un canvi és possible, i que la història ens demostra que aquestes situacions acaben tensant tant la corda que acaba esdevenint un canvi necessari.

   En efecte, trobem alguns elements que criden a l'esperança, s'alcen veus de denúncia i de lluita que comencen a esdevenir referents per a molta gent. Ada Colau i la PAH, per exemple (us aconselle que escolteu el seu missatge, les seues denúncies i les seues propostes).O el procés constituent promogut per una monja activista, que denúncia sempre que pot i des de diferents altaveus tota aquesta situació, i que ens recorda que la independència només paga la pena si serveix per reconduir aquesta dinàmica social, política i econòmica i revertir a la ciutadania els seus drets, els seus serveis públics i el poder de decisió política. Perquè si no és així, per a què volem la independència? Crec que és una sort que algú com Teresa Forcades denuncie la injustícia i la corrupció del sistema, convide a la reflexió i a la participació en la construcció d'una societat i un país més just on la igualtat no solament existisca en la llei. Una sort perquè el borreguisme sembla haver-se apoderat de tot aquest moviment, i és aprofitat per molts dels qui justament han causat la crisi i se'n beneficien per tapar les seues responsabilitats i desviar-ne, com he esmentat abans, l'atenció.

    He trigat un munt de dies en escriure tot açò, però tornant al començament, veiem com les beatificacions, la presentació del procés constituent a les fonts de Montjuïc i el silenci que regna al Fossar de la Pedrera estaven, per a mi, relacionats. Va estar un cap de setmana, aquell en què va esdevenir tot açò, en què vaig tenir un moment de lucidesa enmig d'aquesta complexitat i d'aquestes contradiccions.

    El món és complex, però de vegades, malgrat la censura i la manipulació que existeix a la premsa, una sola pàgina de periòdic te l'il·lustra a la perfecció. I és que al 20 Minutos de fa dos dimecres es podien llegir, en una de les planes, notícies com:

  • La felicitat d'Emilio Botín, president del Banc Santander, en veure el "bon moment" que vivia l'economia espanyola, ja que li plovien diners des de tot arreu.
  • Un dolgut acte d'enterrament de la ciència espanyola davant del monument de Ramón y Cajal, a Madrid, assassinada a base de retallades.
  • La destitució per part del govern central dels comissaris encarregats d'investigar els casos de corrupció més importants.
  • L'augment de l'índex de la pobresa al nostre país, que frega ja un terç de la població...
    Crec que totes aquestes notícies em donen, si no tota, part de raó a tot el que he exposat fins ací. Almenys, ho il·lustren molt bé. Potser faltava Llanos de Luna cridant un "viva la División Azul, viva Franco, viva Espanya", una altra que ens explicara que el príncep d'Astúries havia esmentat la "gran unidad de destino en lo universal" que es Espanya i la d'algun enviat de l'ONU que s'ho mirara tot amb cara de no entendre res.

    I fins ací he arribat hui, dos diumenges després d'haver començat a escriure. Cabrejat? Sí. I esperançat. Però sense saber massa bé cap on tirar.

Aquest cartell m'encanta: és una síntesi del que pense!

24 d’octubre del 2013

Open again

Si no m'equivoque, és la quarta edició del 48 h Barcelona Open House, i la veritat és que un esdeveniment així s'ha convertit per a mi en una cita obligada: conèixer racons nous de la ciutat, nous punts de vista, anècdotes, històries (i Història) i projectes engrescadors. I tot gràcies a un bon grapat de voluntaris que tenen el gust i les ganes de mostrar als seus habitants racons de la ciutat que normalment tenen l'accés restringit, bé per raons de la seua activitat, bé perquè són propietats particulars. I no només els racons, l'arquitectura i el paisatge urbà: a l'Open House les persones esdevenen protagonistes. D'entrada, pels milers de persones que veus anant amunt i avall amb ganes de conèixer millor la ciutat i que els l'expliquen. Aquesta segona part és important: hi ha qui deia hui que tal o qual edifici no valia la pena de ser visitat durant aquest cap de setmana perquè estava obert sempre. Però compte: no ho està amb algú que se'l coneix i se l'estima i que està disposat a explicar-te fil per randa l'edifici i el seu vincle amb la ciutat!

Planificar la ruta sempre és un handicap: voldria anar a tot arreu i cal ser (no en sé!) selectiu! Un poc de modernisme, una mica d'arquitectura industrial, algun edifici contemporani, ganes de conèixer i... El resultat és que Barcelona sempre es mostra sorprenent, espectacular, alliçonadora. El dia ha començat avançat: el primer edifici que volia visitar, a la Diagonal, obria a les onze, i no a les deu, com pensava... Però fent fotos ací i allà per fer temps m'ha portat als peus de la Torre Sabadell, edifici que sí que obria a les deu i que m'ha oferit una grata sorpresa: si havia vist la ciutat des del mar i des de la muntanya, des de Montjuïc i des de Besòs, mai ho havia fet des d'aquest mirador de 23 plantes situat al bell mig de l'urbs.

I és que ja ho diu la dita: qui tard s'alça, tot lo dia trota. I qui matina, anant a espai, alguna cosa troba.

TORRE DEL BANC SABADELL

El gratacels deu la seua existència a l'època de l'alcalde Porcioles, aquell que entregà la ciutat a l'especulació immobiliària (recordem, va ser qui va permetre aixecar dos pisos addicionals als edificis de l'Eixample, tot malmetent molts edificis modernistes). Porcioles volia "posar en valor" alguns punts de la ciutat amb la construcció d'edificis com aquest, la torre Colom o la torre Urquinaona. La Torre Sabadell va esdevenir el símbol del canvi que s'havia estat produint de l'arquitectura de tall noucentista a l'anomenada Escola de Barcelona, i té moltes semblances amb la torre Pirelli de Milà.

D'entrada, és un edifici que arquitectònicament ni m'anava ni em venia. Però després de l'explicació dels seus aspectes constructius i estructurals, m'ha semblat interessant: com s'aguanta amb quatre columnes mestres, la solució que es dona per evitar que l'oscil·lació natural de l'edifici faça malbé els edificis veïns, la sensació que dóna d'estar exempt i de lleugeresa, com aconsegueix crear l'efecte de xamfrà malgrat el traçat de la Diagonal, etc. Explicat per un arquitecte que viu l'edifici acaba aconseguint que el conegues bé i que, per tant, t'agrade.

La reforma feta per Mateo el 2007 juga amb els colors i les textures dels materials per tal de donar simbolisme a l'espai: el blanc del marbre i la fredor del vidre per a les zones d'intercanvi monetari (la fredor del diner), les fustes i els colors càlids per a les zones d'espera i d'interacció entre els clients... A la planta 21, cadascun dels despatxos dels directius s'inspiren en una tendència arquitectònica del s.XX: la Bauhaus, etc. Des d'allà hi ha una vista impressionant  i poc habitual de Barcelona: la torre s'alça enmig de la ciutat.

L'opinió que em susciten les decisions que es prenen en aquests despatxos contrasta amb l'admiració que m'ha despertat el llenguatge arquitectònic de l'edifici.

Contrasts, típics de l'Eixample
La torre fou l'edifici més alt de la ciutat durant uns
mesos, fins la construcció de la torre Colom.

La fredor dels materials, la fredor dels diners.

Sala de reunions, planta 21.
LES VISTES: BARCELONA ES DESPERTA













CASA SAYRACH, CASA MONTSERRAT

Manel Sayrach, arquitecte enriquit pel negoci de les assegurances, va ser un dels personatges més rics de la Barcelona de principis del segle XX (es diu que va ser el tercer barceloní en comprar-se un cotxe). El fet que no s'hagués d'acalorar massa guanyant-se el pa va permetre-li de crear un món espiritual i simbòlic propi que beu molt de Gaudí.

El vestíbul de la casa Sayrach s'inspira en el mar, font de la vida, representant de l'esperit creador. Al costat mateix, va dedicar-li la casa Montserrat a la seua dona: arreu del vestíbul d'aquest altre edifici es poden veure formes que recorden dues emes: les inicials de Manel i Montserrat.

Què bonic! Quant de talent! Qui sap quant de talent no s'haurà perdut entre aquelles persones contemporànies que, en haver d'estar 16 hores a la fàbrica, no pogueren desenvolupar-lo.


Les formes de la teulada van donar a la casa el renom
de "casa de la Nata", tot i que segurament es neu el que
pretén representar.











PALAU DEL BARÓ DE QUADRAS

El senyor Baró de Quadras era originari de Massanes, i va ser allò que diríem un "nou ric". Va tenir la brillant idea d'invertir els diners en el negoci immobiliari, tot comprant un edifici d'habitatges de l'Eixample per viure posteriorment de les rendes que li donaven els seus llogaters. Abans de res, va encarregar a Puig i Cadafalch la reforma de l'esmentat edifici amb una directriu: havia de semblar un palau.

I és que l'edifici del Baró de Quadras no és un palau, només ho sembla. La façana del carrer Rosselló (que recorda al Sezession Style vienès) era l'entrada habitual dels llogaters. El que havia estat un pati a la part del darrera, a la Diagonal, va convertir-se en una esplèndida façana modernista, que entremescla elements nòrdics, medievals i de l'art precolombí. Així, el baró podia entrar i eixir de casa (un pis que ocupava part de la planta principal) per aquesta altra porta de darrere, amb un escenari magnífic que el feia semblar un personatge importantíssim.

Viure de les rendes, viure de l'aparença. Xacres que ens acompanyaran fins al present.











CASA PLANELLS

És un dels pocs edificis de Jujol a Barcelona, que malauradament resta inacabat per desavinences entre l'arquitecte i el senyor Planells, qui a més a més, s'anà empobrint a mesura que avançaven les obres i acaba venent-ho tot abans, fins i tot, de residir-hi.

L'edifici és tot ell un joc entre les línies sòbries i rectes de la façana del carrer Sicília i les línies corbes i sinuoses de la façana de Diagonal. Amb aquest joc, Jujol aconsegueix crear un habitatge de 140 metres quadrats a la planta principal en un solar de només 80. La profusa decoració, pròpia dels edificis de Jujol, no va arribar a executar-se mai en la casa Planells.

El guia explica, a més a més, la simbiosi que existeix entre el llenguatge jujolià i l'arquitectura de Gaudí, del qual era íntim amic i col·laborador. Fins al punt que molts elements de l'obra de Gaudí (el banc del teatre Grec del Parc Güell, o l'ús de la tècnica del trencadís) són en realitat propostes de Jujol. I a la inversa.

De fet, les formes d'aquesta casa recorden molt la Pedrera.







Escala de caragol, típica dels edificis de Jujol
Dos llenguatges contraposats
en un mateix edifici.
FABRA I COATS, FÀBRICA DE CREACIÓ

L'arquitectura industrial de Barcelona és rica i és un testimoni d'una de les èpoques de la ciutat més apassionants que cal conservar. Descobrir-la resulta gratificant. Els diferents edificis que conformaven el complex de la filatura de Fabra i Coats s'han anat transformant en diferents espais, entre els que destaca una escola bressol, una sala polivalent (l'espai Josep Bota) i al fàbrica de creació, que manté l'esperit del lloc tot dedicant-lo a la producció, en aquest cas, d'obres artístiques i projectes culturals.

La polivalència que tenen aquests edificis fan que s'hagen de pensar molt bé arquitectònicament, ja que són espais que canvien d'activitat constantment i que s'hi han d'adaptar fàcilment. Escoltar com s'ha encarat aquest repte per part dels seus protagonistes és tota una lliçó d'arquitectura, elemental si se'n tenen bases, però força interessant per a mi que en sóc desconeixedor. El més interessant és potser com s'ha respectat l'edifici i s'han integrat els seus diferents elements a la nova funcionalitat. Al respecte, és interessant el fet que un grup de persones que es preocuparen pel futur de la fàbrica van recollir i guardar tot el seu mobiliari i parts de la maquinària (avui al MUHC), de manera que hui encara es manté el mobiliari d'oficina original de l'antiga filatura, a més que part dels seus elements s'han reciclat per crear-ne de nous (bobines de fil, etc).

A la tercera planta queda un espai de la fàbrica que no s'ha modificat. Es nota sobretot per la reverberació que hi ha. El soroll que devien suportar els treballadors de la fàbrica devia ser infernal!

En aquest pavelló hi ha planificat un institut de secundària.
De moment, té un aspecte força romàntic.

Sala polivalent de l'espai Josep Bóta.

Aspecte que tenia la nau on hi ha ara l'escola bressol


Premsa de cotó
Antiga nau transformada en el patí dels infants


Fàbrica de creació

Espai que no ha sigut transformat (per falta de pressupost)

El mobiliari està format per elements reciclats
de l'antiga fàbrica. El paviment, de fustes nobles, és l'original.
Mobiliari d'oficina dels anys 50 rescatat de l'antiga fàbrica

La volta catalana

Haureu vist a les fotos una estranya estructura de formes corbes al mig de la plaça que queda entre les naus, feta de rajoles. És un experiment efímer sobre la volta catalana (ens digueren que l'enderrocaven aquesta mateixa setmana). El guia contà una història curiosa sobre aquesta tècnica constructiva tan típica de Catalunya i València: fou patentada per un valencià, Rafael Guastavino Moreno, que amb aquesta patent va enriquir-se als EEUU. De fet, molts edificis de Nova York i Boston estan fets amb aquesta tècnica, anomenada per l'empresari "Guastavino System": són força coneguts el Museu d'Història Natural, la catedral de St. John o la Grand Central Station de Nova York.

LA FARINERA DEL CLOT

La Farinera de Sant Jaume va arribar a produir més del 30% de la farina de tot Catalunya. L'únic edifici que en resta dempeus es troba mig amagat al nus viari de les Glòries i és hui un centre cultural. Entre els diferents espais, es pot veure encara gran part de la maquinària de l'antiga farinera, com els molins Buhler, els més avançats tecnològicament de l'època.


Molins Buhler
CAN RICART (HANGAR, CENTRE DE CREACIÓ).

Can Ricart fou el primer vapor que es va instal·lar al Poblenou a mitjans del segle XIX. Malgrat de la instal·lació fa un grapat d'anys de l'Hangar (espai dedicat a la creació audiovisual), té encara un aspecte totalment decadent que li oferix al lloc cert encant, però també el risc de ser engolit per l'especulació immobiliària (sembla ser que, de moment, això no passarà, com mostra aquesta notícia).





NAU-TALLER OLIVA ARTÉS

L'antiga fàbrica de maquinària industrial Oliva Artés és hui un dels projectes culturals més engrescadors de Barcelona: esdevindrà la seu del Museu d'Història Contemporània de la ciutat. De moment, gràcies a la insistència d'alguns responsables del projecte, s'ha aconseguit finançament per acabar-ne la primera fase, que ha permès consolidar l'estructura de la fàbrica i habilitar-la per a exposicions temporals.

I és que les retallades no només afecten la sanitat i l'educació: gran part de l'activitat que defineix aquesta ciutat està en risc de romandre paralitzada per manca de finançament. Esperem veure prompte el projecte enllestit!


Com es veu, la fàbrica té planta basilical de tres naus
(sense capelles laterals :D)


Maqueta del futur centre del MUHBA
CENTRE D'INVESTIGACIÓ BIOMÈDICA

A lloc treballen centenars de persones dedicades a la investigació, de més de 50 països diferents. Entre tots ells es parlen més de trenta llengües en total, entre les quals és l'anglès la llengua de comunicació habitual. El 60% dels investigadors són dones (les quals només ocupen el 30% de càrrecs directius). Hi ha en l'edifici diferents organitzacions, les quals tenen encetats diferents projectes d'investigació relacionats amb malalties com l'alzheimer, tots ells de finançament públic (cosa que comporta un estalvi substancial en patents en cas d'aconseguir algun medicament útil). El centre està en un entorn privilegiat: és un dels pocs del món que té a pocs metres un hospital i una universitat, tant necessaris en el món de la investigació mèdica. Malauradament, tot açò també sobreviu com pot a les retallades. Menys becaris, menys treballadors, línies d'investigació tancades... Sent vergonya! I agreuja més el despropòsit el fet que, en tancar un laboratori, aquest queda obsolet en pocs mesos i cal una inversió gran de diners per tornar-lo a posar en marxa...

El que més interessant m'ha paregut ha estat conèixer com es treballa al centre (per cert, el primer cap de setmana d'octubre fan portes obertes per mostrar-ne l'activitat, amb conferències, xerrades, etc). Però no cal oblidar la part arquitectònica: el centre d'investigació biomèdica és un dels edificis més singulars de Barcelona. L'estructura està aguantada per unes pilastres de formigó en forma de te, de les quals pengen uns tensors que aguanten la resta de l'edifici, fent que la planta baixa quede pràcticament alliberada d'elements estructurals i es cree la il·lusió que l'edifici "flota" en l'aire, que és una estructura lleugera. A això ajuda la coberta de fusta de la façana, i la seua forma el·líptica, que tant des del mar com des de la muntanya, oferix una aparença de la construcció que la fa parèixer més xicoteta del que realment és.  L'edifici, vist des de dalt, té forma de "u" oberta al mar, i al bell mig de la plaça central, aguantat per unes bigues de formigó a bastants metres del terra, s'aguanta la capsa de l'auditori, al sostre del qual hi ha una pel·lícula d'aigua per accentuar la lleugeresa del conjunt amb un joc de reflexos.

Tota aquesta estructura està pensada per fomentar la interacció i la comunicació entre la gent que hi treballa. Tothom té llibertat d'accés a totes les àrees de l'edifici, i a més a més aquest compta amb nombroses zones de reunió per fomentar l'intercanvi de resultats, idees...

Estic orgullós que aquest a ciutat on visc compte amb un lloc així!



Els tensors, que pengen de la "t" de formigó,
aguanten el pes de les diferents plantes.
L'auditori, subjectat per les bigues
al bell mig de la plaça central.




SANT GERVASI

Ho trobava tot molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreteta. L'ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d'una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió.

Finalment, les aparatositats de Barcelona també s'han imposat a Sant Gervasi de Cassoles. Però en veure aquestes casetes xicotetes a la vora mateix de la ronda del General Mitre, amb finestretes i arbrets al davant, he recordat la descripció que feia Josep Pla d'aquest Sant Gervasi que ha quedat sepultat per la urbs.


EL COL·LEGI DE LES TERESIANES

Tinc entès que l'obrin al públic en poques ocasions, i calia aprofitar aquesta. Com tots els edificis de Gaudí, està ple de simbologia: les teresianes tenen l'aspecte exterior d'una fortalesa, que evoca el "castell interior" del qual parla Santa Teresa. Això no és impediment perquè l'estructura de l'edifici permeta que la llum natural arribe a tots els racons. A dintre hi trobem tots els elements característics de l'arquitectura del genial arquitecte: arcs parabòlics, columnes helicoïdals... tot destacant els característics passadissos de la primera planta que ixen a totes les guies turístiques.

Des del primer pis arrenca una enigmàtica escala de 14 escalons que no du enlloc: la porta que trobem al capdamunt està tapiada. El seu significat es discuteix, però segurament es relaciona amb l'escala que puja a la perfecció.







Escala cega amb porta tapiada.


CÍRCULO ECUESTRE - CASA PÉREZ SALMANILLO

La casa Pérez Salmanillo és un exemple d'arquitectura eclèctica i afrancesada, amb molts elements modernistes. Va ser construïda com un edifici exempt amb jardí, tot seguint l'alineació de la cantonada de Balmes amb Diagonal. Posteriorment, en convertir-se en la seu del Círculo Ecuestre, la torre que caracteritzava la construcció anà a terra i es va construir un edifici adossat: amb aquesta intervenció, crec que la casa va perdre moltíssim.

Els interiors tenen una decoració modernista bastant notable. L'edifici és utilitzat com a lloc de reunió dels empresaris del Círculo.



El Círculo des de la torre Sabadell
Sostre d'una de les antigues habitacions familiars

Sala central de la planta baixa

Fresc decorant el sostre d'una
de les habitacions del primer pis
Sota aquesta imatge de l'esperança
i la Caritat, tinc la confiança que
s'emprendran els negocis més altruistes
Al voltant d'aquest gran espai s'organitzaven els dormitoris
de la família, que estaven comunicats entre ells.
Aspecte de la casa a principis de segle XX

EL CONSERVATORI

Falguera i Sivilla, deixeble de Puig i Cadafalch, va dissenyar aquest edifici seguint les directrius modernistes, tot i que llavors el Modernisme ja començava a considerar-se un estil passat de moda. Podem dir, doncs, que és l'últim gran edifici modernista de la ciutat.

L'aspecte exterior de l'edifici, caracteritzat per les dues torrasses a una banda i altra del xamfrà de Bruc amb Girona, és un homenatge a un altre edifici emblemàtic de la ciutat: la Casa de les Punxes. Tot l'edifici s'organitza al voltant de la Peixera, un gran pati central cobert per una claraboia amb rics vitralls de colors. L'interior mereix la visita per la gran qualitat artística de la decoració: vitralls, ceràmiques, fustes...  La visita a les golfes guarda una altra sorpresa: la teulada descansa en un conjunt d'arcs parabòlics de maó, inspirats en l'obra de Gaudí.



Ceràmica verda del sòcol dels passadissos
Vitralls de la claraboia central
Paviment de la "Peixera"

Golfes
Torrasses des del terrat.

LA CASA BLOC

Mai havia sentit parlar que durant la II República es construïren habitatges socials... I sí! També! La Casa Bloc, planificada al 1931 per donar resposta a les necessitats d'habitatge i higiene dels obrers a Sant Andreu de Palomar, és un dels exemples més notables d'arquitectura racionalista a Barcelona. Estan dissenyats per ser el més funcionals possible al mínim cost.

Sert, Torres i Subirana, principals representants del GATCPAC, van dissenyar uns habitatges dúplex, amb una menjador, cuina, bany i safareig a la primera planta, i una segona planta organitzada en dues, tres o quatre habitacions, ja que l'estructura flexible del bloc d'edificis permetia organitzar cada habitatge d'acord amb les necessitats de cada família que hi residia. L'orientació i disseny dels habitatges permet que tots els espais donen a l'exterior i que estiguen perfectament ventilats, cosa que no passa, per exemple, amb els habitatges de l'Eixample. El mobiliari també segueix l'ideari del GATCPAC: podem veure una mostra de l'original al pis museu que es pot visitar en un dels blocs (entrada pel carrer Almirall Pròixida).

Actualment, la majoria de pisos han perdut la seua terrassa exterior, l'espai de la qual ha estat integrada a l'habitatge per convertir el menjador en sala d'estar. I és que les necessitats dels anys trenta no tenen a veure amb les actuals: els pisos de la casa bloc estaven pensats per a uns obrers que anaven a passar-se el dia a la fàbrica, i que només tornaven a casa per menjar i dormir. Per això, no hi havia "sala d'estar" al disseny original, i les habitacions eren força més grans que el menjador familiar, ja que anaven a ser la part principal de l'habitatge. Amb la millora de les condicions laborals, l'habitatge familiar canvia també de funció: ara hi passem una gran part del nostre temps d'oci.

Per descomptat, després de la Guerra Civil els obrers residents foren fets fora a patades. Els habitatges de la Casa Bloc foren utilitzats per allotjar els policies nacionals d'una comissaria propera. Hui torna a tenir un paisatge humà variat, humil i agradable, amb un espai que afavoreix la convivència i la interacció entre veïns.









TRINQUET JAI-ALAI

Mai m'haguera imaginat que a sobre del Teatre Principal de la Rambla hi hagués un trinquet! I sí, ací el tenim acabat de restaurar i obert al públic per a esdeveniments diversos. El trinquet havia estat des del començament un espai poc conegut, utilitzat pels amants de la pilota basca, que si bé a Barcelona han estat nombrosos, eren una minoria. Aquest desconeixement va permetre que durant el franquisme els seients del recinte mantingueren una simbologia subtil però coneguda pels seus usuaris habituals: estan pintats amb els colors de la ikurriña!





TEATRE PRINCIPAL

Amb la façana encara tapada per les bastides, el Teatre Principal, que havent començat la seua història al segle XVI és hui el més antic de la ciutat, reobrirà en breu de la mà del grup Balanyà, reconvertit en un restaurant-cabaret. La fesomia del teatre ha estat transformada per aquesta nova funció, i l'espai és una simbiosi perfecta entre un teatre, un restaurant i una discoteca. Veurem com ix l'experiment...

El que més m'ha agradat del nou Principal és el bar restaurant que s'obri a la Rambla. Si no s'ompli massa de guiris pot ser un espai idoni per compartir impressions una tarda de dissabte!




ANTIGA FÀBRICA DE CERVESA DAMM

Amb motiu de l'Open House, l'antiga fàbrica Damm obri les seues portes i, després de visitar el museu d'història de la fàbrica i la seua relació amb la ciutat, convida a una bona cervesa. Un lloc ideal per acabar la ruta!