L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

28 de maig del 2013

Tres branques. Tres.

Hui enraonàvem a l'EOI a sobre de França i del seu xovinisme endèmic. Una companya donava un exemple que li va obrir els ulls sobre què pensen els francesos sobre ells mateixos i França: sempre en parlen en passiva, és a dir, la France sempre esdevé subjecte de tots els esdevenirs històrics. "França va ser envaïda per Anglaterra durant la guerra de...". La France, una espècie de paradís de la civilització i la civilitat rodejat per bàrbars per tot arreu! El món es divideix entre allò francès i allò no francès!

És trist comprovar com el xovinisme no només és endèmic a França. Hui estic ben enfadat. Segons una opinió amb què m'he trobat, el català normal és aquell que es parla a Barcelona, i la resta de parlars són coses estranyes que només fan que nosa, plens de paraules rares i d'expressions incomprensibles, a més d'estar molt castellanitzats. Sols se salven aquells, com el mallorquí, que és bonic, perquè... sabeu? Hi ha parlars lletjos i bonics. Per descomptat, els lletjos són els que no es parlen a Barcelona, i els bonics el barceloní i aquells que més se li assemblen. I ho pensa molta gent, eh? Quasi tots, més aviat! A més a més, hem de donar per descomptat que la batalla per la llengua està més que perduda a les altres regions, que només se salvarà que Catalunya i amb penes i treballs.

No he pogut evitar sentir-me dolgut i una mica enutjat. Enutjat pel fet que trobe cert menyspreu a allò que en realitat no es coneix. Dolgut perquè es tiren per terra els esforços que fem milers de persones a les Illes i al País Valencià per donar-li a la llengua i al País la dignitat que es mereixen. Menysprear el valencià perquè en són pròpies paraules com "prompte", "desdejunar-se" o "parèixer" em pareix que demostra poc coneixement per part de qui ho afirma. Són també castellanes paraules com escurar, creïlla, oratge o pusterol? També les tenim, eh!? Cert que la llengua a València està farcida de castellanismes. Com negar-ho? Però n'està lliure a Barcelona? Sabem com es parlava a Barcelona abans de l'escola en català i de la immersió lingüística? Molt similar a com es fa encara a València! Pregunteu, si no, a la gent de mitjana edat.

Tirar les coses per terra i menysprear la diferència potser siga una actitud pròpia de qui li ha vingut tot donat. A Barcelona, la Renaixença i la posterior assumpció per part de la dreta i la burgesia dominant de les tesis nacionalistes i de normalització de la llengua fan que aquesta haja avançat en la seua normalització i en el seu ús social. Però el fet que el poder dominant siga favorable a la normalització de la llengua potser ens faça creure'ns en un món idíl·lic i ideal. Però malgrat que al metro, als espectacles, a les institucions, a l'escola, als anuncis, a la televisió pública, etc. es faça ús habitual del català no ens ha de fer oblidar que la major part de la població utilitza normalment el castellà (tot i que coneix el català) i que a Barcelona els parlants nadius de català arribaran amb sort al 30 o 35% i a l'àrea metropolitana... a un 30%? Un 20%? Algú s'ha parat a pensar quina seria la situació sociolingüística si no haguera existit aquest recolzament per part dels successius governs de la Generalitat des de la democràcia? 

Amb tota probabilitat, seria igual que la que ara trobem a València (on justament i malaurada no hi ha hagut aquest recolzament), si no pitjor. A pesar de tots, a València fa ja cinc-cents anys que la classe dominant menysprea la cultura i la llengua del país. La Renaixença no va arrelar amb força, i durant el franquisme la repressió va ser duríssima. La democràcia va entrar per la porta amb la frustració, la manipulació i la desfeta sota el braç, amb la famosa batalla de València, promoguda des de la ultradreta i des de Madrid, els resultats de la qual són ben visibles.

Però malgrat no haver-ho tingut fàcil ni tenir el vent a favor des de fa molts, massa segles, els valencians encara parlem valencià, hem conservat la llengua, els nostres costums, tradicions i personalitat.  Malmesos i ferits, però guardats vencent totes les forces que han lluitat per esborrar-los! I les dades ens parlen d'un percentatge de parlants nadius similar al Principat, malgrat estar el Cap-i-Casal totalment castellanitzat. No sé si davant tantes dificultats, els catalans haurien tingut tant de mèrit i èxit en la conservació de la llengua. Dit d'altra manera: què trigaria el català en ser una llengua residual si el PSC o CiU abandonaren l'interès per la normalització lingüística? Ben poc. A València, malgrat tot, la conservem i hi lluitem. I com a exemple tenim les 80.000 famílies que han demanat la immersió per als seus fills i que no hi tenen accès per manca de places: la seua lluita és la lluita de tot un poble.

És per això que m'he sentit enutjat i una mica decebut pel xovinisme que he trobat. I no sé si seran apreciacions meues, però en lloc de mirar-se tant el melic, si ens estimàrem tant la llengua com diem, en lloc de menysprear la seua riquesa i diversitat ens afanyaríem a conèixer-la i estimar-la. Si en tot el domini lingüístic es parlara com a Barcelona tindríem una llengua ben pobra. Descobrir que hi ha cinc o deu paraules per anomenar el marbre o banc de la cuina, o tantes més per referir-se a una eina del camp o una verdura, més que ser una molèstia, hauria de ser motiu d'orgull i de riquesa. I quantes més en coneguérem, millor! No hem d'oblidar que dues terceres parts del diccionari de l'IEC són valencianes i de les Illes! Mirar-se el melic en excés no només empobreix a poc a poc la pròpia llengua, sinó també les persones que la parlen.

Faig referència al pi de les tres branques: tres branques... una s'ha de creure el tronc? Del tronc formem part totes tres branques, i justament totes tres juntes fem un tronc ben gruixut i fort davant les ventades. Crec que l'actitud que he trobat hui ajuda a podrir-lo i a fer més vulnerable, i més pobra, aquesta nostra manera de veure el món.

Quan caiga una branca, aniran darrere les altres dues. No ho dubtem.


21 de maig del 2013

Romànic com a pretext

El pretext d'aquesta nova incursió al Bages ha estat el cicle de concerts Música i romànic, al qual em va convidar un amic. Fa dos dissabtes el concert, d'en Luís Paniagua, tenia com escenari l'església romànica de Mura, un poblet rodejats de paratges interessants a les mateixes portes del parc de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. 

SANT BENET DE BAGES

Ruta medieval: el cenobi





Església, amb restes de decoració barroca
Sostre de la cripta, amb els escuts de Montserrat








Celler gòtic


Ruta modernista: l'habitatge de la família Casas-Carbó


Galeria








Abans de fer-hi cap, però, vaig aprofitar per conèixer Sant Benet de Bages. Romànic i modernisme: es podria resumir així la visita a l'antic cenobi benedictí. En efecte, va ser comprat per la mare del pintor Ramon Casas, la família del qual va restaurar el monestir donant-li unes notes modernistes a les diferents estances familiars fruit de la reinterpretació del llenguatge romànic i gòtic, i de la reutilització d'elements del monestir, com els retaules barrocs de l'església, que acabaren convertits en mobiliari de les habitacions, tot dotant-les d'un caràcter únic. Malgrat l'aparatosa museografia, la visita al Món Sant Benet paga molt la pena, doncs no només permet de conèixer la història del monestir, sinó de la transformació que va dur a terme la família Casas del lloc i de la biografia del pintor, un dels exponents més importants del modernisme català.

OBRES DEL  PINTOR AMBIENTADES A SANT BENET





De camí a Mura, calia fer parada a Navarcles, al costat mateix del monestir, i a Talamanca. El primer poblet s'asseu a la vora del Llobregat. Potser el seu lloc més bonic siga la rodalia del pont vell, un magnífic pont bastit a principis del XIX que travessa el Llobregat, i que va permetre la revitalització econòmica del municipi. Talamanca, per la seua part, mira cap a la Mola de Sant Llorenç i Montserrat. És un lloc estratègic on justament va esdevenir la darrera victòria de les tropes austracistes durant la Guerra de Successió espanyola: pel seu recolzament a l'arxiduc, el Borbó va manar destruir el castell de Talamanca pocs anys després d'entrar en vigor la Nova Planta. Un monument, situat als peus del castell reconstruït, recorda totes aquestes efemèrides.

NAVARCLES



Pont vell - s. XVIII-XIX
Campanar barroc, imponent
Detall de la façana de l'ajuntament, amb Montserrat al fons
TALAMANCA


Blanc sobre blau, els núvols... Al fons, Montserrat
Castell de Talamanca




Mura és un poblet encantador, amb alguns racons amb encant, on s'hi pot menjar bé, gaudir de la natura i comprar bon embotit. Des del poblet es poden fer mil i una excursions: vaig triar d'anar-hi cap al Puig de la Balma. És en aquesta cavitat que dóna nom al lloc que hi ha un mas, els primers documents escrits sobre el qual apareixen ja en el segle XII. Segurament, la balma va ser habitada des de temps ben antics. Al Puig de la Balma actualment hi ha un restaurant que fa molt bona pinta, un hostal i un museu etnogràfic, on s'hi exposen estris, utensilis i mobiliari emprat a la casa al llarg dels segles. 

PUIG DE LA BALMA










Recordeu aquests rellotges a ca la iaia?






Riera de Nespres
El paisatge: segons m'explicava el responsable del museu, ha canviat radicalment. On hui veiem boscos i matolls, antigament hi havia bancals i més bancals coberts de vinya. La descripció em va recordar a les valls que rodegen Banyuls de la Marenda. El Puig de la Balma ha estat l'única dels nombrosos llocs i masies que hi havia a la zona que encara hui està ocupada... Que se n'haurà fet de la cultura popular d'aquestes gents: melodies, històries, llegendes, danses, festes? Sabeu si hi ha algun recull o investigació sobre aquests elements? Algun dia m'hi posaré!

MURA









Portada i timpà



Finalment, la música. Misticisme, espiritualitat, harmonia: això és el Paniagua. I el romànic: un marc inigualable per aquestes melodies. Havia oblidat el fred que fa als pobles de muntanya a poqueta nit! Fred que va acompanyar el comiat d'aquest dia al Bages.