L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

31 de gener del 2013

Tumbouctou


Ara comprenc que la raó no troba
pau, fins que rep llum d'una veritat
sense la qual no existeix cap certesa.

Paradís, Cant IV




Després d'haver sembrat la mort i d'haver aplicat la llei més cruel, els islamistes radicals no han volgut abandonar la llegendària Tumbouctou sense calar foc a un dels temples del saber més importants d'Àfrica: l'Institut Ahmed Baba, en el qual es conservaven desenes de milers de documents i manuscrits medievals de gran valor per a investigadors i medievalistes. La mort sobre la vida. La ignorància, el fonamentalisme i el fanatisme sobre la veritat, el saber i la cultura. El dogma sobre el dubte. La notícia em produeix una tristesa profunda.

Cremar una biblioteca és potser l'acte més irreverent que podem fer davant de la cultura i l'afany de cerca i  de saber. Què pot motivar a dur a terme una acció així? Sens dubte, poc havíem d'esperar qui ha mostrat un respecte nul davant la vida de les persones en nom de l'Islam. Segons han dit, han cremat la biblioteca perquè anava "en contra de la seva religió", motiu que els ha dut també a enderrocar els edificis i monuments més emblemàtics de la ciutat africana, o tallar mans, lapidar dones i segar vides.

Religió? És fàcil assenyalar-la com a culpable. Però crec que hem de buscar més enllà per donar-hi una explicació: qui no tolerava la biblioteca no és l'actitud religiosa, amb què ha conviscut centenars d'anys, sinó el fanatisme, el dogmatisme i la ignorància. Aquestes actituds són letals mesclades amb qualsevol credo o ideologia. Si mirem enrere, les trobem quan, per exemple, els cristians fanàtics van cremar la biblioteca d'Alexandria. O quan els nacionalistes Serbis van bombardejar la biblioteca de Sarajevo. També quan Hitler va ordenar la crema de llibres. O en el nostre país, quan els exaltats revolucionaris al segle XIX van cremar la biblioteca del monestir de Ripoll, on es guardaven incunables valuosíssims, en nom de la revolució. Llavors els ideals revolucionaris, o Alemanya en cas del nacionalsocialisme, com ara ho és l'islam o ho va ser fa temps el credo cristià, van ser la disfressa amb què es vestiren aquestes actituds que jo qualificaria d'inhumanes.

Hui estem vivint una crisi de la raó instrumental: la seua supremacia ens està duent a la destrucció del planeta. Vivim d'esquenes a la natura i hem perdut de vista el sentit últim de la nostra existència, i tard o d'hora, de no rectificar, ho pagarem ben car. Però crec que malgrat aquesta desviació, som afortunats de viure en una cultura que ha passat la raó contemplativa i la intuïció pel filtre del racionalisme, el positivisme i la Il·lustració.  El fanatisme i la ignorància estan presents igualment en la nostra societat, però de seguida són assenyalats i denunciats per qui té dos dits de front. Ara bé, cada vegada se'ns fa més urgent retrobar-nos amb les altres parts que ens manquen: cal superar l'individualisme i aquest domini de la raó instrumental, retrobar-nos amb el sentit comunitari, la raó contemplativa, la intuïció i les emocions.

Potser tot plegat siga qüestió de saber buscar-hi un equilibri. Cal que la raó pose dubtes davant del dogma i les revelacions, i que la intuïció i la raó contemplativa ens ajuden a donar sentit a la nostra existència. Confiem que anem fent camí, com demostren molts indicis que també cal saber veure al nostre voltant.

Com aquest: el fet que la major part dels llibres de la biblioteca s'han salvat gràcies a la precaució heroica d'aquells qui els sabien valorar. I que molta gent, després d'anys de barbàrie, podrà refer la seua vida amb una mica més de llibertat.

29 de gener del 2013

Caldrà tornar-hi.

Em sona haver-ho comentat alguna volta en aquest bloc: m'encanta l'hivern. Diumenge el visquí amb intensitat per primera vegada enguany. Amb un bon abric i la meua bufanda "bona" vaig tirar sense cap tipus de peresa cap al Solsonès, comarca de la qual m'havien parlat molt bé, i no sense raó! Haver matinat em donà dos bons regals: poder veure com la Lluna plena es perdia entre els núvols i les muntanyes de Montserrat, i poc després una espectacular eixida de sol amb la fortalesa de Cardona com a marc de la postal. 

Vent, foscor, natura morta. Pluja, per sort al final del dia. Fred? Intens. Però en realitat, existeix? Si bé podem dir que la calor és una manifestació de l'energia, el fred, ben mirat, no en podem dir res: solament el podem definir en relació a la calor. Només és una sensació del tot subjectiva. Fred es té, no en fa. Malgrat no ser cap força física ni cap font d'energia, del silenci del bosc hivernal i del fred intens intuïm una estranya força. Malgrat la mort aparent, tot, absolutament tot, segueix viu: l'hivern és com l'embaràs de la natura que prompte infantarà la primavera.

I llavors caldrà tornar al Solsonès, aquesta vegada al nord de la comarca, cap a Sant Llorenç de Murunys, la Vall del Lord i del riu Ora. Són moltes les coses que fan que el Solsonès irradie bellesa per tot arreu: la seua història, els seus monuments, i sobretot, la natura. Boscos per tot arreu, valls, barrancs, rius i embassaments, tot vigilat per les muntanyes nevades i imponents del Cadí. És una passada.

Sobretot a l'hivern.

Si no, jutgeu vosaltres mateixos. Us deixe amb les fotos que el dia i el lloc em van regalar. 



21 de gener del 2013

Fortaleses i batalles.

Expressions com "consciència col·lectiva", o "cultura col·lectiva", intenten explicar els fenòmens que de vegades, estranyament, ens afecten com a grup. Hi ha també amnèsies, trastorns, predisposicions, història... col·lectives. I pel que es veu, tot queda en la genètica.

Vull dir, que des de les nostres fortaleses, en aquest cas de caràcter, ataquem o ens defensem d'altri en batalles estèrils, com aquelles que es produïen entre els senyors feudals ara fa uns mil anys i escaig, l'actitud combativa dels quals ens ha quedat ben endins. I si adés era pel territori i la subsistència, hui cal defensar l'orgull i el nostre punt de vista amb totes les armes!

La discussió que presencií girava entorn als conceptes "corriola" i "politja". Postures enfrontades, discussions acalorades, recursos a l'autoritat dels avantpassats... És o no és una corriola una politja? Era o no era una politja allò que les ments en litigi tenien davant? No vaig poder aguantar més l'absurd de la tensió i vaig eixir fora: no vaig saber el final de la batalla. I per a què? Les paraules, en definitiva, són gairebé sinònimes.

Era a la fortalesa dels Santmartí, al Penedès. Fred, vent, núvols i un paisatge impressionant presidit per Montserrat i el Massís de Sant Llorenç en un lloc que havia estat escenari de persecucions, batalles, assetjaments i destruccions. Quantes d'aquests enfrontaments haurien estat, com el d'allà a dintre, estèrils?

I quantes de les que tenim cada dia amb amics, companys, familiars i coneguts?! Gairebé totes perden sentit vistes des de la perspectiva del temps. Però continuem obstinant-nos les actituds que es van desencadenar.

De Sant Martí Sarroca vaig pujar cap a Olèrdola. Un munt d'història reduïda a runes i paisatge. Com la nostra pròpia història, que quedarà potser engolida per l'oblit.

Per a què discutir, llavors?



19 de gener del 2013

Revolucions de pena.



Tornen a parlar de l'escola. Els diaris n'han dedicat rius de tinta aquesta setmana que acaba. Tothom sap, tothom opina, tothom té la "clau" per assolir l'èxit escolar. I tots veuen la palla en l'ull de l'altri i no veuen mai la biga en el propi. 

Començà la tirallonga amb la nostra il·lustríssima consellera parlant d'una gran revolució als mètodes d'ensenyament. He vist els materials dels quals parlava la notícia: presenten obvietats com una catedral amb gran nimietat. Arriba el punt en què em sento insultat en el meu amor propi. Deuen pensar que els mestres som idiotes, i ells, polítics i grans pedagogs, els grans salvadors de no sé sap què.

La consellera parla d'una gran revolució en els mètodes d'ensenyament, d'aplicar models propers a l'anglosaxó per aconseguir alumnes més competents. I es posava un exemple: s'havia demanat en les proves de competències d'enguany el càlcul de la distància de dues fonts d'aigua que estaven situades a un extrem de la diagonal d'un rectangle cadascuna. Només el 50% de l'alumnat havia caigut que calia aplicar el teorema de Pitàgores. L'altre 50% no hi havia caigut: la culpa no és que foren idiotes, o potser els importara un rave, no. La culpa era dels mestres i professors que havien utilitzat una metodologia "inapropiada". Sempre és culpa dels mestres! 

Per fer-vos una idea de com és de redundant la proposta del Departament, us diré només que problemes com els que planteja la prova esmentada ja hi apareixen als llibres de text de l'antic batxillerat dels anys 50-60. Conserve els del meu pare i els he fullejat. Aquests problemes ja apareixien al que avui és 5è i 6è de primària, amb unes metodologies carques i polloses, en llibres grisos sense il·lustracions, gens atractius. Malgrat tot, un alt percentatge de l'alumnat sabia aplicar el teorema quan veia un enunciat com aquell. Però avui no, avui fa falta una metodologia anglosaxona... que per altra banda va ser el que va inspirar la LOGSE. Senyora consellera, on és la revolució? O pot ser hauríem de parlar de rererevolució? Perquè ja porten anys repetint la mateixa cantarella i mire on som ara mateix... En el més absolut dels fracassos.

Pero com els hi agrada omplir-se sempre la boca de lliçons i de grans pedagogies. I jo que en comence a estar fins les gònades!

Encara no ens havíem recuperat de l'ensurt de la consellera ie-ie, supermoderna i anglosaxona, i ix publicat al país un article on es recollia l'opinió dels sociòlegs sobre el tema "deures". Ara està de moda dir que són la mar de dolents, la pesta educativa, l'origen de les set plagues bíbliques!  Textualment, s'hi recull: "Es mucho más igualitario y eficaz que los deberes se hagan en la escuela bajo la supervisión de profesores. Mandarlos a casa genera desigualdad, al traspasar parte de la responsabilidad de la instrucción a las familias. El colegia deja que actúen todas las desigualdades de recursos culturales y económicos entre unos y otros", cuenta sobre su apuesta el sociólogo. "Qué las tareas se hagan en el colegio es lo que propone la nueva ley educativa que está preparando el Gobierno de François Hollande", prosigue esperanzado". (Deixem de banda la reflexió sobre les responsabilitats de l'escola i de les famílies... que al final sembla que els haurem d'enviar a casa dutxats i amb roba neta!) Aquest sociòleg confon termes. Com comentava una companya molt encertadament, confon pobresa i poca cultura amb el poc seny. Perquè allò que marca la diferència entre unes famílies i altres no és el seu nivell cultural o econòmic, sinó el seny i l'actitud davant l'escola. Una família que valore l'escola, que pose als xiquets unes pautes clares, un moment i un lloc on ha de fer els deures cada dia, que l'anime i li valore el seu treball, pot ser des de la família més humil fins a la més opulenta. 

Però no, no, es veu que els pobres no tenen seny. Es veu que ningú de família pobra i humil ha tingut un recolzament a casa per tal que estudiés. Els fills dels pobles de tradició agrària, com jo, devem ser un cas sobrenatural de la natura, atès que nascuts al sí de families d'origen humil i en molts casos sense estudis primaris, hem arribat a la Universitat. I hem fet els deures cada dia perquè ens havien fent entendre que era la nostra OBLIGACIÓ (uis, què poc de moda està aquesta paraula!). D'altra banda, si fem cas a les paraules del sociòleg, on queda lloc per això que s'anomena responsabilitat i compromís amb el propi aprenentatge? O aquesta responsabilitat apareix per art de màgia a una determinada edat?

Per sort, ha aparegut una veu assenyada enmig d'aquesta lletania tan moderna. La de l'advocada Catherine l'Ecuyer, que fa uns dies fou protagonista de la contra de la Vanguàrdia, a propòsit de la publicació del seu llibre "Educar en el asombro". I posa el dit en una sèrie de qüestions que expliquen el fracàs escolar de forma molt més encertada que aquests polítics i pedagogs que juguen a fer revolucions:

  • El que mou l'aprenentatge en els xiquets és la capacitat d'esbalair-se, de no donar el món per descomptat. Aquesta capacitat els mou a un interès i una curiositat innates sobre les coses que tenen al seu voltant.
  • Les famílies, però, estan massa ocupades per seguir els infants en aquest camí de descobriment del món. Els xiquets son immolats davant els pantalles del televisor, en l'activitat contínua: tallers, classes particulars, activitats constants. El xiquet no té temps de jugar (i no parle dels vídeo-jocs!). Jugar amb la seua imaginació i amb el seu cos. El joc infantil té un paper fonamental en el desenvolupament cognitiu i en la construcció del propi esquema corporal: des dels jocs simbòlics fins al sambori o el xurro-va, tots contribueixen al desenvolupament de l'infant. Però saben jugar hui en dia els xiquets? Aneu al pati de qualsevol escola i us resultarà ben trist comprovar que no.
  • El que estem creant hui són infants sobreestimulats, saturats d'estímuls. Les sèries de televisió infantil, per exemple, oferixen a l'ull una mitjana de 7,5 canvis brusc d'imatges cada minut. I cridòria, soroll, brams. Pantalles estridents, vídeo-jocs. Excés d'informació que satura el seu receptor. Saturació que porta al bloqueig del desig de saber, que mata la curiositat. El xiquet sobreestimulat té la sensació que ja ho ha vist tot. Tot l'impacienta i tot l'avorreix, sobretot allò que requereix un temps i un ritme lent, que no dóna resultats immediats. Al mateix temps, li oferim tot el que vol i ens ordena: no li deixem temps de desitjar, de somiar, de fer projectes. Tot ha de ser immediat: i si no, reacciona amb rebequeries.
  • El xiquet per tenir èxit ha de treballar, també jugar i tenir moments de silenci. Quan fa tot això avui en dia?


El que més m'agrada de l'article, però, és la crítica que fa a les noves tecnologies. Lluny de posar solució a aquests problema de fons, sinó que més bé l'agreugen. Pretenem adaptar-nos al nou ritme infantil a base de pantalles i més pantalles, trencant la seua capacitat crítica. No ens hauria de fer pensar el fet que els directius de les empreses tecnològiques del conegut Silicon Valley porten els seus fills i filles a escoles que tenen com a ideari pedagògic la exclusió de tot aparell informàtic de les activitats d'ensenyament i aprenentatge dels alumnes? Sí, no heu llegit malament! Si ho fan per alguna cosa serà. No sé si serà o no encertat, però el que em queda clar és que la decisió és fruit d'una reflexió que ací no s'ha fet.

En alguna cosa ens estem equivocant. I crec que l'Ecuyer dóna en el clau. L'alfabetització "tradicional", junt amb la lecto-escriptura manual, i l'alfabetització tecnològica no són excloents, són complementàries. Ai las! Allò tradicional, però, no està de moda ni pot fer-nos eixir en els diaris com a grans pedagogs i grans conselleres. Però jo tinc clar que la primera ha de prevaldre sobre la segona, perquè és la que possibilita al cervell el desenvolupament de destreses cognitives bàsiques, així com la contribució i la relació amb el propi esquema corporal que té saber ubicar-se i distribuir l'espai en un full de paper, i saber realitzar les grafies amb una direccionalitat adient. O hem oblidat que el cervell es va desenvolupar gràcies a la coordinació óculo-manual? Jo he conegut alumnes de cicle superior de primària que sabien escriure una entrada en un bloc, però eren incapaços de posar-se a la pata coixa o d'escriure el nom a la part superior esquerra d'un full. Podríem considerar-lo alfabetitzat i amb un desenvolupament òptim?

Potser també que per desenvolupar la capacitat de síntesi, d'anàlisi i de valoració d'una informació no cal accedir-ne a moltíssima. Sinó a aquella requerida a cada moment. I fa falta l'ordinador per a això? Si pensem en la nostra pròpia experiència, la nostra alfabetització digital va ser als 20 anys (parle per mi i per la majoria dels meus amics i coneguts, que hi ha qui encara la va tenir molt més tard). I, certament, no m'ha anat malament a aquest nivell. Per què aquesta obsessió i capficament de fer-ho tot a través de pantalles? On queda el desenvolupament de l'abstracció, de la capacitat de síntesi, l'esforç d'organitzar mentalment la informació sense perdre's en una selva d'hipervincles?

Crec que manca molta reflexió. Potser els mestres carques amb anys d'experiència a les espatlles no estiguen tan desencaminats en criticar aquest ritme vertiginós que tenim a l'escola, que va de revolució en revolució, i conseqüentment, de fracàs en fracàs.

Senyora consellera, tornant al problema de la distància entre dues fonts on calia aplicar el teorema de Pitàgores, potser una part important d'aquell 50% dels alumnes que no van realitzar-lo bé no tenien el més mínim interès en resoldre'l. És això el que jo estic cansat de trobar-me assegut a les aules: la mandra més absoluta. Tot és avorrit i tot és un rotllo. No interessa res. Tinc una experiència similar de fa uns anys en què se'ls demanava als alumnes que escriviren un breu conte ambientat en un desert. Molts d'ells començaven: "Hi havia una vegada, en un bosc...", "Hi havia una vegada, en una ciutat molt gran...". No s'havien llegit ni l'enunciat: en llegir "escriu un conte" ja no s'havien preocupat de la resta. Per no parlar de la cura que havien posat en l'escrit: horrorós! Lluny de tenir interès en realitzar correctament la tasca, s'havien regit per la llei del mínim esforç. I és això culpa de la metodologia? Als anys cinquanta, els 50 alumnes asseguts en una aula, aprenien. I ho feien a pesar de la metodologia!


Què és el que ha canviat? Potser hauríem de començar a denunciar les causes del fracàs que hi ha de portes de l'escola cap a fora. O hem de pensar que no interessa? De moment, començaré per llegir-me el llibre de l'Ecuyer. Fa la pinta d'aportar alguna cosa interessant que centenars de pedagogs i responsables educatius són incapaços d'aportar. Malauradament, queda pendent, encara, reflexionar-hi.

(Recomane, per últim, llegir aquest article que ve com l'anell al  dit!).

Visions


Darrerament acabe els meus posts amb una foto del cel al cap-vespre. I és que mirar al cel de vegades es converteix en una aventura, si no en un autèntic espectacle de colors, llum, formes, textures. De vegades, en mirar el sol ponent, un pren una perspectiva més aproximada a aquesta realitat en què viatgem damunt d'una pedra al voltant d'un astre en constant transformació. Enmig de la immensitat.

Dissabte passat, baixant cap a l'estació de Vilafranca, viu aquest núvol, i de seguida reconeguí uns cavalls fugint d'un bou que els envestia. Segurament seria l'únic, o del pocs, que veia això. No ho podria veure, en efecte, aquell qui mai ha vist un cavall o un bou enlloc. Identificar unes formes o altres en els núvols depèn, si més no, de les experiències prèvies de cadascú. I segurament també dels desitjos inconscients, de les pors, les frustracions i de les il·lusions que cada moment, de forma discreta, ens acompanyen i conformen el nostre estat d'ànim.

I sota els núvols, arran de terra? Merda. Aquests dies el món se'm configura com una gran merda plena de lladres i de gent sense escrúpols. Saltà a la premsa el cas Pallerols, que se suma al cas Palau, a Gürtel, al cas Bustos, als escàndols de la sanitat, i un llarg etcètera al qual cal afegir aquesta setmana l'escàndol relacionat amb el PP i el seu ex-tresorer. Merda. Merda que ho esguita tot: ideals, projectes i utopies. El projecte de país utilitzat com una tapadora de WC sota la qual s'amaguen totes les misèries dels polítics convergents, democristians i sociates. Duran i Lleida fugint a corre-cuita cap a un congrés de partits de democràcia cristiana per tal de no donar la cara pel robatori de milers (potser milions) d'euros per part del seu partit, tot insultant la nostra intel·ligència, la nostra dignitat i el nom d'aquells que considerant-se cristians, veuen que les seues creences són utilitzades per perfumar la merda d'un dels polítics més impresentables del panorama actual. Polítics de merda escampant merda i damunt fent-nos passar per idiotes de forma descarada. Utilitzant el sistema i la justícia per escampar la boira. Vergonyós.

Sí, n'estic més que enfadat. Potser per tot això vaig veure el bou envestint el cavall. Els cavalls trotant són símbol de llibertat, i nosaltres cada dia som una mica menys lliures per tota aquesta catarva d'inútils. I no em refereixo a tots els polítics, sinó a aquells que ens posen com a protagonistes, i que malauradament, són els encarregats de posar solucions als nostres problemes: objectiu que esdevé secundari donat la necessitat que tenen de cobrir-se les esquenes els uns als altres.

Però és clar, la realitat no és només això. Hi ha molt més. Al món passa molt més i hem de fer l'esforç de fixar-nos-hi. Per això m'agrada passejar, conèixer llocs nous, llegir-hi, assabentar-me'n d'històries i d'història que em mostra que han existit i existeixen persones per les quals sentir-se a gust en aquest món. I dissabte ho fiu per Vilafranca. Aneu-hi. Dissabte tot el casc antic és un mercadet gegantí que li dóna un encant especial a la vila medieval. El VINSEUM, o Museu del Vi, edificis que es mostren altius als visitants, des de palaus gòtics fins a casalots modernistes, un parell de rambles ben animades, botigues... També un cementiri monumental que té poc que envejar al de Poblenou. Tot rodejat per un immens mar de vinyes que ens ofereixen el millor de la terra. 



5 de gener del 2013

Domini

De tant en tant convé veure el sol pondre's. Per a mi, és un moment de fer un "stop", de parar, i simplement contemplar, sense pensar en res. I fins ací les vacances de Nadal, com aquell qui diu...

La primera posta de sol que he vist al 2013 ha estat des del castell de Miravet, on he fet un alto en el camí de tornada cap a Barcelona. El castell, una gran mola de pedra que sembla eixir directament de la roca, és un dels millors exemples d'arquitectura templera d'Europa. Està emparentat estretament amb la història dels valencians: des d'ací es va planificar la campanya de reconquesta de València i de Mallorca. Malgrat que els seus primers habitants foren detinguts per Jaume II per motiu de la butlla papal que abolia l'ordre del Temple i ordenava la detenció de tots els seus integrants, la fortalesa va continuar la seua història, que ha passat per totes les guerres, inclosa la Guerra Civil, en què fou escenari de l'anomenada Batalla de l'Ebre.

Les pedres encara parlen de tots els episodis que ha viscut la fortificació. Ara, però, han estat convertides en un mirador a la Ribera d'Ebre per a gaudi dels domingueros i excursionistes. Des d'ací podem exercir de cavallers per uns instants i dominar amb els ulls tot el que estiga a l'abast de la mirada, que no és poc.


Destins compartits.

Si fóreu del món, 
el món vos estimaria com a cosa seua.
Però vosaltres no sou del món: 
jo vos he escollit del món,
i per això el món vos odia. 
Jn 15, 19

Sant Bru, fundador de l'ordre cartoixa.

De vegades una frase, i les de la Bíblia són propenses a fer-ho, engega moviments d'abast inimaginable, models nous de vida, fins i tot guerres o reconciliacions de bàndols enfrontats. És el cas d'aquest fragment de l'evangeli, que va motivar a milers de persones durant l'Edat Mitjana a apartar-se del món terrenal buscant la soledat més absoluta per estar en contacte amb la divinitat: els anacoretes. Els eremites, però, amb la seua tria, s'exposaven a les inclemències del temps i als perills de la natura, i sovint acabaven bruts, malalts i raquítics. I com el patró d'Algemesí, Sant Onofre, amb una melena fins els peus amb tota probabilitat plena de polls.

Els cartoixans van començar, seguint els ensenyaments de Sant Bru, un model de vida a cavall entre l'eremitisme i la vida comunitària dels cenobis: els monjos viuen en comunitat, però bàsicament aïllats en la seua cel·la i hort particulars en la més absoluta soledat. La comunitat satisfà les necessitats més bàsiques i les cartoixes permeten aixoplugar-se de la natura i els seus handicaps: sols es reuneix per alguns oficis i per la realització de certs treballs. La resta del temps, el monjo cartoixà roman sol, viu en la més absoluta soledat, pobresa i austeritat buscant el bé suprem de la divinitat. Du una vida purament contemplativa, tal com la va descriure Plató ja en el segle V a.C.

Aquesta forma de vida comunitària va originar uns edificis, les cartoixes, que per tal de permetre l'aïllament i la soledat als seus habitants, esdevenien complexs monàstics de grans dimensions. Aquest Nadal he visitat la Cartoixa de Valldecrist, situada a l'Alt Palància, al terme municipal d'Altura. Ruïnes i abandó. Tal com ha acabat la cartoixa d'on vingueren els primers monjos que la van fundar, Escala Dei, situada al Priorat, que fou la primera cartoixa de la península Ibèrica. Situada als peus del Montsant, és una excursió que paga molt la pena. Aquests edificis van ser víctimes dels saquejos i la destrucció que van acompanyar la desamortització de Mendizábal el 1835. Les seues restes, però, ens fan imaginar-nos  com devien ser en el moment del seu màxim esplendor.

La Cartoixa de Valldecrist només es pot visitar prèvia consulta a l'oficina de turisme d'Altura, amb la condició que hi haja un mínim de 10 persones per formar un grup de visita. Jo, però, vaig anar-hi fins a  les portes i, en trobar-la oberta, allà que entrí: als pocs minuts m'havia quedat tancat al recinte! Vaig aprofitar per recórrer-lo amb calma. El vent bufava amb certa força, i el soroll de la fressa dels arbres es deixava notar, ressaltant encara més el silenci que es creava quan el vent parava. En entrar a l'església dels Àngels, desenes de coloms van començar a volar i revolar pel recinte assolat, creant un ambient un tant estrany enmig de la desolació.

La cartoixa de Granada, que ens ha arribat quasi intacta, ens pot donar una idea de tot el patrimoni que s'ha perdut a Escala Dei o a Valldecrist. La vam visitar fa uns anys, i és un dels monuments més recomanables de la ciutat andalusa. Malgrat el destí compartit d'aquests dos recintes, el nostre territori compta encara amb dues cartoixes ben vives, que alberguen una comunitat de monjos: la de Montalegre al Maresme, i la de Porta Coeli al Camp de Túria (vos aconselle la lectura d'aquest darrer link). Evidentment, pel tipus de vida que hi duen, no es poden visitar. Sorprèn que la cita de Joan amb què comença aquest post encara guie la vida d'un bon grapat de persones.

Aquí vos deixe dos vídeos amb les fotos que vaig fer en aquestes excursions: un de les cartoixes emparentades d'Escala Dei i Valldecrist, i un altre amb les fotos de la visita a la cartoixa granadina. 





Els altres valencians.

Vaig decidir desviar-me des de Sagunt per l'autovia Mudèjar, rumb a l'Alt Palància, una comarca inexplorada encara que el meu super5 no va xafar amb les rodes. A pocs quilòmetres des del desviament, es percep des del cotxe que la comarca queda en una vall flanquejada per les cingleres de la Calderona al sud i per les muntanyes de la serra d'Espadà cap al nord. Un indret interessant, doncs, per tal de buscar rutes i paratges que intuïsc poc decebedors.

Poble d'Altura

Després d'un passeig per Altura, on hi ha la Cartoixa de Vall de Crist, visití la capital de la comarca, Sogorb. Crec que és la primera ciutat que veig, i potser l'única dels Països Catalans, que corona el campanar de la seua catedral amb banderes ben grans: la d'Espanya, la més visible, la del País Valencià i la de la ciutat. Potser el fet es dega a què a aquesta part del País Valencià, allò referent a la identitat siga un pèl complicat. Què son els sogorbins? Valencians? Aragonesos? Castellans? Si mirem el campanar, pareix que opten per no definir-se i apel·lar a la gran Espanya per desfer l'embolic. Una llàstima.

Sogorb fou cedida per Jaume I als aragonesos, esdevenint llavors un bastió del poder feudal aragonès, amb la influència del qual pretenia acabar el rei amb la creació del nou Regne de València. Esdevingué seu episcopal, i és a aquesta ciutat, si atenem a raons històriques, a qui correspondria la capitalitat de la província de Castelló. La seua cultura és però... valenciana. Malgrat que la seua llengua d'ús habitual és el castellà, el nom dels carrers, l'arquitectura, les festes, els antropònims (quantes Amparos i quants Vicents), la gastronomia... són elements compartits amb la resta de valencians. I és que definir allò que és ser valencià és força complicat. Ara bé, si és clar que Segorbe i la seua llengua formen part de la identitat valenciana, caldria insistir en què la llengua pròpia també hauria de formar part de la identitat sogorbina: malgrat que ací el valencià també és oficial, resta oblidat dels rètols i publicacions oficials. Només les senyalitzacions per als turistes contenen textos informatius en valencià, però no així els panells explicatius dels museus, que sí que estan, però, en francès i anglès. Signes visibles que el nostre no és un país normal.

Llengües a banda, cal dir que Sogorb és una ciutat agradable al passeig, plena d'arquitectura, d'història i de tresors artístics. Vaig visitar el centre, amb el Palau Ducal presidint la plaça del "Agua Limpia", actualment seu de l'ajuntament, i la catedral, amb la seua curiosa torre trapezoïdal. El museu catedralici amaga la segona col·lecció més important d'art gòtic del PaísValencià, amb obres de Joan de Joanes, Vicent Macip o Joan Reixach, tot i que ofereix també un recorregut interessant per tots els estils artístics. L'església catedral és l'únic exemple de neoclàssic academicista del País Valencià i de la resta d'Espanya que s'ha conservat inalterat; conté una interessant decoració pictòrica de Vergara, Planes i Camaró.

Allò més curiós, però, és la presència del relleu escultòric de la Verge de la Sapiència, atribuït a Donatello. Com ha arribat fins ací? Estaria bé investigar-ho. Tinc especial curiositat, i no he trobat aquesta informació. El relleu és d'especial bellesa i transmet serenor i harmonia, com qualsevol obra mestra renaixentista.

Sogorb: una bona proposta per passar un diumenge d'hivern.








MUSEU CATEDRALICI


 Portada d'accés del claustre a la capella prioral.
Procedent de la Cartoixa de Valldecrist.





 Vergara: Ascenció de Maria.

 Joan Reixach: retaule de l'Eucaristia i de la Verge dels Àngels. 
Procedent de la Cartoixa de Vall de Crist.

Antic retaule major de la catedral: Vicent Macip i Joan de Joanes.

Verge de la Sapiència - Donatello

4 de gener del 2013

De nou, gener

Enguany, en guaitar el mes de gener, és açò el que vaig veure. És potser el que calia a aquest Nadal per completar el mosaic de paisatges que hi he gaudit. Una bona manera de començar l'any amb bon peu: sol, natura i bona companyia.










Bocairent

I a València, què hi ha per veure? Fins ara havia contestat sempre, convençut, una llista ben tancada de pobles: Xàtiva, Elx, Sagunt i Morella. Caldrà afegir-hi Bocairent. Sens dubte! 













Reptes (cims 2)


Benicadell: nom que sona molt àrab, però també molt valencià. Dóna nom a una immensa mola deixada caure enmig de les comarques centrals valencianes, des d'on es pot contemplar la major part del país: pujar-hi es converteix en una classe pràctica de geografia. S'hi pot contemplar des de l'Albufera, i València en els dies clars, fins el cap de la Nau i gran part de la costa alacantina cap al sud, i fins i tot l'illa d'Eivissa. Des de dalt, sembla com si estigueres dins d'un mapa: s'hi poden contemplar tots els detalls. Cims com el Caroig, el Montcabrer, el Montdúver o el Montgó. Comarques senceres: la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Marina, la Safor, la Costera i la Ribera. Embassaments, pobles, carreteres, bancals, boscos...

El Benicadell és un dels cims que sempre havia volgut pujar, un d'aquells projectes que per una raó o altra sempre postposes fins no saps quan. Quasi torna a passar (refredats, compromisos familiars, fred...), però finalment em vaig decidir a pujar sol, amb la sensació que si de vegades no prenc decisions com aquesta de tant en tant, hi haurà propòsits que potser em quedaran per assolir, sensació que puc dir que no m'agrada.

Mai heu pujat sols una muntanya? Aquesta és la segona que puge en un mes. Puc dir que és tota una ascesi. La muntanya se t'apareix al davant com un repte, sobretot si desconeixes camins i perills, com era el meu cas. La pròpia respiració, la muntanya, tu i la fressa del vent. I sense voler van fluint pensaments i sensacions: acabes per conèixer perfectament el teu estat d'ànim i allò que el motiva.

El paisatge és potser qui va donant forma als pensaments. En el cas del Benicadell, no és solament impressionant, sinó també esperançador. La muntanya va ser devorada per un incendi en l'any 94, l'any més fatídic que han patit les nostres muntanyes i del qual guarde una trista memòria. Alguns pins de l'ombria, però, van sobreviure miraculosament al desastre, i s'enlairen prenent formes reforçades com si encara lluitaren contra el foc. Les ferides causades pel foc, però, encara són ben visibles. l el bosc comença, malgrat tot, a refer-se del desastre.

Em pregunte fins quan el deixarem créixer.



 Fontetes de Beniatjar

 Bancals entre Otos i Beniatjar

 Arribant al cim

 Fred!




 Al fons, el Montgó


 Camps del Comtat



 Petjades de l'incendi del 94

 Nevera del Benicadell