L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

31 de desembre del 2013

Intensiu




Eixides de sol des d'Ulldeter, 28, 29 i 30 de desembre. 
Intensiu: és l'adjectiu que descriu perfectament el curs d'iniciació a l'alpinisme que el CEC ha organitzat durant aquestes vacances nadalenques. Havent eixit del refugi d'Ulldeter a l'eixida de sol, tornàvem cada dia a la posta després d'haver estat tot el dia immersos en el món de l'alpinisme: autodetencions, ús de piolet i grampons, cerca amb l'ARVA de víctimes d'allaus, rappel, escalada en ensamble, reunions, etc... I encara aprofitàvem el temps que quedava fins al sopar per fer tallers d'orientació, nusos... Esgotador però gratificant!

Gratificant perquè el curs m'ha obert un munt de possibilitats noves per viure la natura i la muntanya. L'ascensió al Gra de Fajol en hivern, primer per un vessant amb poc pendent usant el piolet i els grampons, després per un corredor de neu senzill utilitzant la tècnica d'escalada en ensamble, ha estat una vivència magnífica, no només per les vistes que es tenien, que abraçaven des de les valls de Conflent fins a Montserrat de nord a sud, i del Puigmal i les valls del Freser a la Costa Brava i Vermella d'oest a est, sinó per la satisfacció que he viscut pel fet d'haver pogut superar algunes pors i haver assolit aquest objectiu que m'havia marcat. I és que de vegades tenim una percepció errònia de les nostres possibilitats, i malgrat ser una mica maldestre i atrotinat, he pogut realitzar amb èxit tot allò que se m'ha proposat, i m'ha quedat ben clar que hi ha coses que de tant en tant cal canviar del sac de les pors al de les il·lusions.

Això sí, no ho haguera pogut fer sense l'ajuda dels monitors, que ens han transmès seguretat i han resultat uns guies excel·lents. Agrair-los l'experiència, i també la companyia dels altres participants del curs, amb qui ho he passat genial.

El Pirineu atrapa!

Rumb al coll de la Marrana
Gra de Fajol, 2712 m
Vall del Ter
Al fons, el Canigó, mític i llegendari
Gra de Fajol Petit des del Gran
El Ripollès
Rappelant durant una xicoteta nevada
Monitor obrint via...
Gra de Fajol durant l'eixida de sol
Ascendint al Gra de Fajol per un corredor de neu
Bastiments. Al darrere, el Vallespir
Montserrat
Vall del Freser

10 de desembre del 2013

Fan el ridícul.

Durant segles, els europeus patírem les conseqüències de la confusió entre camps com la religió, les creences, la ciència, la política i la identitat. Així, hom coneix episodis com la condemna a Galileu, que s'atreví a afirmar que la terra no era plana com deia la Bíblia, cosa que va ser contestada per les autoritats eclesiàstiques com si elles tingueren potestat per afirmar això o el contrari. Però també trobem episodis un tant esperpèntics de l'altre costat, com aquells ajuntaments de la Segona República que votaven als plenaris sobre la existència o inexistència de Déu: molts d'ells van decretar, per majoria, que Déu, efectivament, no existia.

He parlat en passat, però potser hauria de fer-ho en present... I és que encara hi ha partits que legislen prenent com a punt de partida la moral religiosa, i no l'ètica cívica comuna. Exemples en veiem cada dia. Però fins i tot trobem alcaldes que parlen com si foren capellans, i que confonen la religió amb la identitat. Sí, ha passat aquest cap de setmana al meu propi poble

No va ser suficient el sotrac en llegir aquest post al que us acabe de remetre quan hui em trobe aquesta notícia a les portades:


M'ha caigut l'ànima als peus, per no esmentar altres parts que també solen caure a terra en aquests casos. I és que ara resulta que el Parlament Balear, amb majoria del PP, és competent per decidir sobre la existència o no existència dels fets, de les  idees, les relacions i vincles històrics i dels projectes polítics o culturals. Ja posats, podrien haver decidit que el català a les Illes mai ha existit, que la identitat portuguesa és una distorsió de l'espanyola, o que és mentida que els bavaresos se senten alemanys. 

Si llegiu detingudament la notícia, veureu que a banda de la fòbia i l'odi que tenen a tot el que sone "català", els seus arguments evidencien un complex d'inferioritat, un acomplexament que trobem calcat en el blaverisme. 

"Els Països Catalans no existeixen i les Illes Balears no formen part de cap país català". El Parlament "reafirma que les Illes Balears són una comunitat autònoma amb estat d'autonomia propi al mateix nivell que la comunitat autònoma de Catalunya". La cambra balear també manifestarà el seu "orgull" de ser la institució que representa el poble de les Illes Balears. (...) "Demà tenim una oportunitat de defensar la nostra autonomia pròpia, els nostres ciutadans, la nostra idiosincràcia pròpia, la nostra cultura, diferent de la catalana", hi ha insistit, reclamant el suport del PSIB.

Sí, aquesta cultura que des de la seua acció de govern no paren de perseguir i fer invisible! Caldria recordar-los el que és evident: que l'expressió "Països Catalans" ve de la suma dels conceptes país+país+país+país, i no a l'inrevés, que cap país està per damunt de l'altre i que ara per ara no són una realitat política (per a alguns, un projecte polític) però són una evident realitat cultural per més que s'empenyen a negar-la. I justament, negant-la, és quan es fan desaparèixer del mapa la "idiosincràsia balear", no ja davant de Catalunya, sinó d'un estat centralista i que es pretén uniforme i que durant anys i panys ha perseguit la cultura pròpia dels territoris de parla catalana. Sí, aquesta de la que diuen sentir-se tan "orgullosos".

Patètic. Però encara no s'ha recuperat un del "notición" i se li apareix la Consellera d'Educació de la Generalitat Valenciana (la notícia ací):


I és així com volen ara fer-nos veure que defensen "las señas de identidad"? Després d'haver-s'ho carregat tot, d'haver aconseguit que el valencià haja retrocedit com no ho feia en anys, i d'haver-nos deixats endeutats fins el segle XXIII, és així com es posen a defendre la nostra "identitat"? Vergonyós: folkloritzar-ho i dur-ho tot al nivell del llibret de falla, convertint-ho en part de la coentor que emanen a cabassades. 

Fixeu-vos en el detall: ha fet l'anunci de la seua ocurrència a la seu de Lo Rat Penat, entitat que des de fa anys és senyera del blaverisme i que ha posat durant tot aquest temps tots els pals a les rodes que ha pogut en el procés de normalització lingüística del valencià.

Senzillament, fan el ridícul. Perquè amb tot el que està eixint a la llum, la gent comença a conèixer de quin pal van.

Esperem que s'acaben prompte tantes ocurrències i que els facen fora a les pròximes eleccions.

8 de desembre del 2013

Turisme i negoci

Calella des del far
Crec que el que em va dur ahir fins a Calella a badar una estona davant la mar va ser la notícia que el Govern Central ha legislat per possibilitar que els fars siguen reconvertits en hotels i restaurants. Si bé és cert que alguns fars ja tenen el seu restaurant a la vora, com és el cas del far del cap de la Nau, o el seu complex hoteler, em vingueren a la ment alguns llocs solitaris i paradisíacs presidits per una d'aquestes torres que podrien veure destrossat el seu encant amb la seua reconversió "turística".

Sé que pot parèixer un poc contradictori: durant gran part del meu temps lliure esdevinc un turista, però odie el turisme. Ara bé, podem fer vàries definicions del turisme: podem veure'l com una forma de consum, però també una forma de coneixement. I crec que és la primera accepció la que rebutge: si bé veig amb respecte els grups que recorren amb un guia el barri Gòtic parant esment a cada detall, m'entren ganes de vomitar quan veig la Rambla plena de turistes borratxos amb el barret de mexicà i el cubalitro de sangria.

I és en pro d'aquest tipus de turisme han estat destrossades joietes del nostre territori: des de Benidorm, Cullera o Peníscola fins a Platja d'Aro o Calella, on per cert vaig veure ahir un monument al personatge local que havia promogut aquest turisme.

Per sort, encara queden alguns raconets en totes aquestes selves d'hotels i restaurants de gust dubtós on poder gaudir del mar, del paisatge i de la soledat, com passa al far de Calella. 

I el Gobierno s'obstina ara en acabar amb ells. Em pregunte a qui té en ment beneficiar promovent aquests negocis. I si no pensen parar fins que hagen acabat amb tot!









La pregunta

Pàgines i més pàgines, notícies i més notícies sobre la pregunta i la data de la consulta. Ens centrarem en la pregunta: tan difícil és convertir una reivindicació clara en una pregunta també clara? Què porres vol dir "pregunta inclusiva", "pregunta social", "pregunta que reculli totes les opcions", "pregunta o preguntes"? Ha arribat un moment en què, havent deixat unes setmanes de llegir sobre el tema, m'hi aprope de nou i no entenc res de res.

Posem per cas que em pregunten si vull dinar. Puc contestar que no. O puc contestar que sí. Si faig això últim, pensaré o pensarem què volem fer per dinar.

Posem que em pregunten si tinc fam i vull dinar. Puc contestar que sí, però potser que vulga dinar no perquè tinga fam, sinó perquè haig de marxar prompte de casa, o perquè tinc son i vull fotre una migdiada. Llavors com ho conteste? Que "no i sí"? Que "no pero sí"?

Posem que em pregunten si vull dinar llentilles. Si responc que no, poden dir-me: molt bé, doncs anem a la platja. Però alto! No vull dinar llentilles, però potser m'apetisca una altra cosa!

Una pregunta sobre una mateixa cosa pot crear molta confusió. Però ai, el panorama està ple de polítics als quals els interessa, aquesta confusió. I que intentaran que tot se'n vaja en orris malgrat que aparentment treballen per l'anomenat "procés". Per això cal fer una pregunta clara que ens permeta de valorar de forma crítica pros i contres, conseqüències d'una i altra opció, cosa que no podrem fer si la pregunta és ambigua, donat que ens passarem el temps discutint que collons se'ns està preguntant.

Per tant, volem o no volem que Catalunya esdevinga un estat independent? O sí, o no. Un cop formulada, fem l'exercici de pensar-nos-ho, valorar-ho i dir la nostra. I un cop contestada, treballem entre tots per materialitzar i donar forma a l'opció que hem triat de forma democràtica: i si ix el SÍ, haurem d'anar per feina per decidir quin model de societat volem, si volem o no volem estar a la UE, quines hauran de ser les nostres institucions...

Pas a pas. I en cadascun, escriure poc, clar i amb bona lletra. Sense marejar-nos.

Ah! I pel que fa a la data... A què collons esperen? Dilatar-ho en el temps és una forma de desmobilitzar-nos, i ja es pot veure com intentaran fer-ho.

30 de novembre del 2013

Canal 9


Canal 9 era una gran emissora de propaganda fatxa, era una graaaaaaaaaaaaaaaaaaaan merda, però era la nostra merda. Vull dir, era una institució pública, una empresa PÚBLICA, d'aquelles que fa falta per vertebrar un País dissortat com el nostre, de la qual s'estava fent un molt mal ús per part dels consecutius governs del PP, tot allunyant-se cada volta més del que eren els seus principis fundacionals. Però el govern del PP no l'ha tancada perquè fos una graaaaaaaaaaaaaaaan merda: l'ha tancada perquè el País Valencià és un camp de proves de les polítiques neoliberals que es pretenen aplicar al conjunt de l'Estat. Perquè una vegada l'ha munyida, espoliada, violada (i violat moltes de les seues empleades, coneguts són els casos d'abusos per part d'alguns directius) i arruïnada, ha decidit llançar-la al fem, doncs ja no li era útil, atès que els índexs d'audiència eren ben baixos a causa de la seua decrepitud i decadència (la seua capacitat manipuladora havia decaigut, doncs), i donada la circumstància que, segons les enquestes, que li donen la victòria a l'oposició en les properes eleccions, podria caure en "altres mans" (que, Déu me'n guard, també quines manetes...).

Però hem de distingir sempre de la "cosa" i de l'ús que se li fa. València ha tingut des de fa dècades una televisió pública manipulada fins a límits intolerables, al servei dels sectors més reaccionaris de la societat. Però crec que la solució no era tancar-la: paradoxalment, l'ha tancada qui l'ha estat manipulat i aprofitant-se'n. La solució n'era una altra. Perquè al realitat és que València es queda sense televisió pública, sense cap institució que difonga un model estàndard de llengua i la cultura valenciana/catalana, cosa que Canal 9, de tant en tant, es dedicava a fer en alguns programes del seu segon canal. 

I què dir de la ruïna de tot un sector, l'audiovisual, que haurà de plegar i marxar a una altra part, perquè al Cap i Casal ja no li queda absolutament RES de què viure. No estem parlant només dels milers de treballadors de Canal 9 que se'n van al carrer. (Treballadors que, per altra banda, han tardat massa en esdevenir una veu de denúncia: l'han mamada de canto i ara els peguen una puntada de peu a la boca). Estem parlant també d'actors, empreses de doblatge, de tècnics... que, com un gran dòmino, cauran en els propers mesos.

I tot sota l'actitud dèspota, cínica, demagògica i antivalenciana dels polítics de la Generalitat del sud. Tot plegat, m'ha resultat trist i dolorós, no pel com era la RTVV, sinó pel que hauria de ser, pel que hauria d'hagut ser i perquè en aquests temps que corre serà difícil començar de nou.

Havia de dedicar-hi algunes paraules en aquest bloc, no solament per la perplexitat amb que em mire els fets esdevinguts al País Valencià, sinó també pel fet que RTVV m'ha acompanyat durant un bon grapat d'anys en els que vaig aprendre, encara que hui semble mentida, un bon grapat de coses mirant aquesta tele.

Retorn a la realitat, segons Pla

La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il·lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat.
Josep Pla, Cadaqués 

(Un petit món del Pirineu, OC, 27)

Tornar sobre un mateix... Màgia... Retorn a la... Realitat? Què vol dir Pla amb això del retorn a la realitat? Què té a veure la realitat amb la tardor?


Rumiar, rumiar, rumiar... És clar! El moment per adonar-se que no tot és la vitalitat i la vivesa de l'estiu, que tot té el seu declivi, que tard o d'hora arriba l'hivern. La mort. I que nosaltres vivim el mateix procés que la natura viu ara ens agrade o no. Sublim. M'encanta la tardor, des de xicotet. És a la tardor, però, que el meu cicle comença: des de sempre, primer com a estudiant, més tard com a mestre. El curs, l'aventura, s'inicia amb els ritmes tardorencs, just amb el declivi del dia, de la llum, de la vida, de l'escalfor. Un tant paradoxal.


Quan més temps passe sol, més m'agrada estar-ho. Tard o d'hora, hauré de posar-hi límits si no vull acabar de novici cartoixà. (És una mala idea en realitat?) Crec, però, que això de tornar sobre un mateix no agrada a tots. Ho comprove una i altra vegada quan vaig a un concert on la música convida a endinsar-se en el més profund d'un mateix i a palpar els nucs més difícils de desfer dels nostres sentiments, sensacions, vivències. Que això no tothom està preparat per afrontar-ho queda demostrat quan, de sobte, just en el moment culminant de la melodia, esdevé l'atac sobtat de tos histèrica. Insuportable. No em crec a totes totes aqueixes teories que ens diuen que som nosaltres mateixos qui volem estar malalts, o que ens deixem vèncer per una malaltia. Però alguna cosa de certa tenen: hi ha gent que s'hauria de plantejar anar a un psicòleg abans d'assistir a un concert. Potser així no donaria la murga amb la punyetera tos nerviosa en quedar-se sola, desprotegida davant la música i davant la seua pròpia existència.


De nou, l'orgue. Bach. Poblet. Quin escenari! Tardor sense pluja, però amb un fred novell i intens. Intensíssim. Tant, que va posar fre a la idea d'endinsar-me en la foscúria per contemplar el cel estrellat.


Sí. Aquest cap de setmana he fugit de Barcelona. He anat de poble en poble, de racó en racó, fins arribar a Poblet evitant el peatge. I de ruta per l'obaga de la Pena, he viscut aquesta il·lusió tot immers en aquest retorn de la realitat de la tardor. Un munt de textures, olors, sensacions, invitacions a la reflexió i...


Tardor, és la tardor.

IGUALADA

Igualada és una població molt agradable. És una ciutat industriosa, treballadora, urbanitzada, moderna i simpàtica.


JOSEP PLA


No. No he buscat cites de Pla per escriure aquest post: me les he trobades de casualitat. La primera, a la Planiana del bloc La serp blanca, que seguisc assíduament. Aquesta es torba just a una finestra de l'ajuntament que està enfront mateix de la porta de l'església gran de la capital de l'Anoia.


I per a què vaig a enrotllar-me, si les poques hores que hi he estat m'han fet arribar la mateixa sensació? Un matís: les industries que Pla va veure a ple rendiment són ara tancades, i les seues naus abandonades oferixen un aire romàntic i decadent a alguns barris de la localitat.


Ah! I quin fantàstic retaule barroc, el de l'església gran... Jacint Morató i Josep Sunyer. Llàstima que l'estructura, refeta, no estiga encara daurada. (Es busca mecenes).




Una bona manera de començar el cap de setmana de fred:

un bon cafè i dolços a una pastisseria com aquesta! 


Contraforts de Santa Maria 



Igualada compta amb mostres interessants

de modernisme popular. 

Jacint Morató, Josep Sunyer: retaule major de
Santa Maria (imatge central)
Aquest àngel músic, amb
la guitarra, és un exemple únic
de la imatgeria barroca.


Els atlants de la base representen cadascun una estació

Orgue, s.XVIII


Sant Roc


Moixiganga: influència dels valencians arriba fins ací!

CASTELL DE CLARAMUNT

Només recomane de contemplar Catalunya des d'aquesta talaia, des d'on es domina el congost d'Òdena i la vall de l'Anoia, nova frontera després del Cardener en l'avanç imparable de la mal anomenada Reconquesta.

Gòtic civil, romànic, paisatge, història i natura.




Recinte sobirà.
Recinte jussà
Igualada i el congost d'Òdena


Les muntanyes de Montserrat aguaiten creant un curiós efecte òptic
La Pobla de Claramunt

BAIXA SEGARRA

Si es vol arribar a la Conca de Barberà estalviant-se el peatge de l'autopista AP7/AP2, cal travessar els poblets de la Baixa Segarra, una comarca avortada, com el Moianès, a mig camí entre la Conca i els camps de Cervera. Mitja hora de més de viatge que, ben mirat, paga la pena.

Uns paisatges gairebé castellans, esguitats de molins eòlics i poblets medievals, aqueixos dies deserts totalment: la gent s'havia refugiat acovardida pel fred i el vent. Però per allà voltava jo, passejant-me per carrerons, contemplant portades romàniques i gaudint de les olors de llenya cremada i menjar que arribaven de les cases.

Amb una bona llàgrima als ulls... Quin fred!

Santa Coloma de Queralt, Conesa i Savallà del Comte.


Aguiló, pertanyent al municipi de Santa Coloma de Queralt.
Santa Coloma de Queralt: torres del castell i de l'església
Santa Maria de Bell·lloc



Fixeu-se amb el monstre de set caps! 
Monstres antropòfags




Plaça de l'església de Santa Coloma
El Call: record als jueus expulsats l'any 1492

Castell: detall de la fatxada 
Jo isc a la foto: mireu l'espill!

Font de les Canelles: naixement del riu Gaià
Portal de Martí (s. XIV)




Les torres dels senyors medievals enderrocades, les dels
senyors actuals dominant el paisatge: les telecomunicacions
Savallà del Comte
Ocàs el dia a Conesa, un dels poblets més bonics de la zona

Ca l'Escarola, Conesa

"Evolució", al passeig de Muralla de Conesa





Com veieu, Conesa té racons deliciosos. 

EL BOSC DE POBLET: OBAGA DE LA PENA


Del dens alzinar, a la pineda. De la pineda, a la teixeda. A poc a poc, van apareixent els roures. De nou, pins. Algun que altre avet... La riquesa d'aquest paratge, i de les muntanyes de Prades en la seua totalitat, mereix un bon grapat d'escapades que queden pendents.

A dalt de tot, des del mirador de la Pena, un espectacle. Les vistes cap al nord abraçaven fins a les neus del Pirineu, que malauradament, la càmera no era capaç de captar.

Poblet inundat de la llum del sol a llevant







Ermita de la Trinitat, al fons de la vall del mateix nom


Barranc dels Boixets

La Conca de Barberà des del mirador de la Pena


Poblet des del mirador.
En tornar, la llum esmorteïda de la vesprada tardorenca canvia
totalment l'aspecte del cenobi.

POBLET

Què puc afegir-hi? N'estic enamorat. No podia anar-me'n sense fer-hi una visita, tot i que ja l'havia visitat.

De matí, abans de moure cap a la muntanya i endinsar-me en el fred, havia assistit a l'ofici de laudes, esdevingut just mentre el sol eixia per llevant, aguaitant pels finestrals de la capçalera de l'església cada vegada de forma més evident. El so dels càntics, els rituals de les reverències, l'orgue, l'eco de les veus ressonant per les naus del temple... em traslladaven a un altre temps. En finalitzar, els monjos eixiren en pocs segons per la porta del dormitori, es feu fosc, la reixa de clausura es va tancar i es va fer un silenci espès.

I vaig dubtar si havien estat o no reals.

































COMIATS
Abans de marxar de la Conca de Barberà, i ja que hi passava a prop, visití Barberà de la Conca (quines coses, els topònims). Si feu memòria, Barberà va ser aquell poble en què va aparèixer una gran escletxa al terra fa uns anys, d'alguns pams d'amplada, que va dividir el poble en dos.

De nou, una estampa de postal. Camps de blat, el castell i l'església sota la llum rosada, ataronjada i vermellosa del capvespre. Barberà té un entramat de carrerons medievals que mereixen una estona de passeig. Potser el més curiós d'aquest poble siga la portada de la seua església parroquial: en ella trobem integrat un timpà romànic en una decoració totalment barroca. Dos estils que podríem definir com antagònics en molts aspectes convivint harmònicament en una sola obra.

I des de Barberà, de nou per la carretera de Santa Coloma de Queralt cap a Igualada, l'autopista A2 i la realitat de Barcelona que m'esperava.



Barroc i romànic,  una combinació ben curiosa

Theotokos