L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

26 de febrer del 2012

Violència

Un dia d'aquests podria aparèixer, assegut a la plaça de Tian'anmen, algú que hauria decidit lluitar pels drets humans a la Xina des de la no-violència utilitzant el seu testimoni. Qui podria ser? Hi ha tants xinesos plens de ràbia i d'ira! Ràbia i ira que sortosament haurien sabut traduir-se en una lluita pacífica per la dignitat. La lluita i l'actitud d'aquesta persona ens recordarien Gandhi: reivindicant llibertat per al Tibet, per als oprimits del seu país, pels qui treballen a les fàbriques en règim de semi-esclavitud, el respecte de la dignitat humana al seu país, la Xina, un gegant econòmic que basa la seua riquesa en l'explotació de tants milions de persones...

Qui sap si no haurà passat ja, però el cert és que en cas que haja esdevingut, no hauria transcendit res d'aquest testimoni. Els mitjans de comunicació l'haurien silenciat. El Govern xinès o bé l'hauria dut a una presó, on en termini de pocs mesos seria condemnat a mort per anar contra "els interessos del seu país"; o bé l'hauria afusellat directament sense més dilacions. La lluita de Gandhi va aconseguir, però, la independència i la dignitat per al seu país, tot amb el discurs de la no-violència.

Però Gandhi i aquesta persona anònima no haurien estat envoltats de les mateixes circumstàncies: per parlar de violència i de no-violència, sempre ho hem de fer en relació a l'entorn i els factors que els envolten. És més que probable que una lluita com la que va dur a terme Gandhi a la Índia (encara) colonial no tindria, hui per hui, èxit a la Xina. Vol dir això que només els hi queda, als xinesos, la violència com a mecanisme per accedir a la llibertat, com hem vist recentment en alguns països musulmans? 

El tema de la violència és un tema complex que genera milers de debats. Aquests dies hem vist com la violència es posava de nou en discussió. Però en aquest cas, no com a mecanisme per accedir a la llibertat, i des d'allà, al poder (entès com a capacitat per actuar), sinó just al contrari: ha esdevingut una eina per mantenir-lo, per silenciar al dissident, al qui pensa diferent, a qui vol assenyalar les vergonyes d'una classe política podrida fins a la medul·la. Ha estat esperpèntic com en un país que s'autoqualifica de "democràtic", una simple manifestació d'estudiants d'institut haja desembocat en un episodi de violència policial difícil de qualificar, i en un discurs de qui ostenta el poder que ratlla la paranoia: els estudiants eren, per als caps de la polícia, "l'enemic"!

El que hem vist a València ens demostra que, per més que ho creguen, la violència mai podrà aconseguir que un grup d'individus el mantinguen: el poder que ha de recórrer a la violència s'ha desvirtuat; ha esdevingut repressió, extorsió, té por dels individus a qui dirigeix la seua acció just perquè sap que ha errat en els seus propòsits. Perquè el poder prové, per definició, del poble, i tot això que ha deixat de fer-se per les persones, justament s'ha convertit en un control que necessàriament ha de recórrer a la violència. Però aquest control serà temporal, no pot mantenir-se per molt de temps. Sempre acabarà venint una nova "Primavera", s'anomene "de Praga", "de València", "dels Pobles" o com es vulga dir. Però poden ser, han de ser necessàriament pacífiques totes aquestes primaveres? Tinc els meus dubtes. Per mi, és certa la tesi de Hannah Arendt que la violència pot generar poder, i en circumstàncies concretes, pot ser l'única eina per guanyar la llibertat. 

Així doncs, són totes les violències condemnables? D'entrada, condemnar la violència en un episodi com el que hem viscut a València hauria de ser un acte de dignitat democràtica, però ja ni aquesta condemna està exempta de discussió: hi ha qui justifica (amb mentides i manipulacions, això sí) l'acció policial que hem pogut veure tots des de les xarxes socials (que no a gran part de mitjans de comunicacions de masses). Hauríem de condemnar i posar en el mateix sac la violència exercida per individus oprimits entesa com a eina puntual i circumstancial de conquistar la pròpia dignitat i llibertat humanes? Quin seria el seu límit? En quin moment i com la violència "que allibera" hauria d'esdevenir "acció", "poder" i "força creativa"?

Com veiem, podem treure poques conclusions a priori, sempre hem de tenir en compte, com dèiem, les circumstàncies que rodegen un acte violent. Aquest és un tema que m'apassiona, i que de tant en tant, em crea mala consciència en el meu treball diari a l'aula. Mala consciència pel fet que moltes conductes que tinc com a mestre es podrien qualificar com a violentes. Ara bé, caldrà analitzar quines són aquestes conductes i què busque amb elles per poder condemnar-les, o no.

L'aula és una societat en miniatura on, ben mirat, es poden analitzar molts aspectes de les relacions humanes a petita escala, posats en mans i encarnats per individus menors d'edat que reprodueixen els esquemes amb els quals són educats. Ara bé, la circumstància que siguen menors d'edat els individus als quals es dirigeix la meua acció de poder fa que moltes vegades no puguem deixar aquest poder, entès com a capacitat, en les seues mans: passaria, i passa sovint, que la cosa se n'eixiria de mare, sense pautes les relacions entre l'alumnat esdevindrien, i esdevenen, injustes i asimètriques, i el treball i l'acció es convertirien en un caos on la inacció i la banalitat imperarien per tot arreu. 

En moments així és quan necessàriament em veig obligar a fer valdre la meua autoritat: alguna cadira que vola, un crit, una mirada dura, algú a qui obligo a seure, un colp eixordador, una privació de recompenses... Condemnables? És discutible. Però hom coneix el caos que existeix a moltes aules on els mestres decideixen no dir una paraula més alta que altra, on ho raonen tot i on ho justifiquen tot davant dels alumnes. Tot i que també es veritat qui hi ha qui no diu una paraula més alta que altra i té bons resultats! Però jo em posicione en la no-condemna: de vegades, aquesta cadira voladora, aquest crit, aquest colp i aquesta mirada amenaçadora aconsegueix treure el millor de sí dels alumnes per guanyar-se la pròpia llibertat i capacitat d'actuar, alumnes que del contrari, es dedicarien a badar i a perdre el temps de manera sobirana, i es mantindrien de per vida en la minoria d'edat. 

El debat sobre l'ús de la força coactiva per part del professorat és, per mi, molt interessant. És possible que l'ús d'aquesta siga una de les causes de la nostra falta de prestigi en el imaginari col·lectiu. Hom pot fer-se la idea d'un mestre que juga a ser policia tot jugant amb avantatge, doncs té en les seues mans individus menors i, per definició, indefensos. Ara bé, hem de tenir clar que no es busca el domini de l'alumnat, sinó la seua emancipació. Que hi ha límits que són infranquejables: ningú està parlant de violència física, ni d'humiliació. I que segurament, si tots els agents socials exerciren responsablement el seu paper, aquest rol coactiu dels mestres es veuria reduït a la mínima expressió. No seria això el més desitjable?

Totes aquestes reflexions han vingut arran de la presentació d'un llibre que encara no m'he llegit, però que pinta molt interessant: Sobre la violència, de Hannah Arendt. Ja ens advertiren que la lectura no seria fàcil, però segur que n'és, d'apassionant!

20 de febrer del 2012

Motivació

[Preguntat, a propòsit del programa "Mestres" de la TV3, sobre si la meua manera de treballar fa que els alumnes se senten "suficientment" motivats, ix de la profunditat del meu ser "l'eliot" (criatura mítica de joventut, que eixia sempre que ens enfadàvem) que tots portem dins. En aquest text (que no he escrit jo, sinó l'eliot) podreu esbrinar per què.]


Personalment, et diré que no veig el programa "Mestres" perquè considere que és una ensabonada molt subtil, que disfressa la realitat i ens mostra com allò per què ningú ens té. Les preguntes que fas s'han de fer, és clar, però sovint són una manera de disfressar l'afirmació: quan preguntem "la nostra canalla se sent motivada tal com fem les classes?", realment afirmem que evidentment, no. Etc, etc. I ja hi ha algunes preguntes que ratllen el surrealisme més absurd... Algú em pot explicar què és allò "d'ensenyar a aprendre"? No sé si és que fa massa temps que acabí la carrera, però ja no en pipe una. Ensenyar a aprendre? ¿? Sóc l'únic que veu ja l'absurd en les divagacions pedagògiques? El lema de la Rosa Sensat de la darrera escola d’estiu era "aprendre a ensenyar a aprendre". Volia anar-hi, però vaig decidir que no: no hi podria aprendre res, perquè a mi ningú m'havia ensenyat a aprendre. Per tant, primer havia de fer el curset a "aprendre a aprendre a ensenyar a ensenyar a aprendre". Però tampoc podia fer-lo sense abans fer el curset "ensenyar a aprendre a aprendre a ensenyar a aprendre a ensenyar a aprendre". Si el torbeu ofert en algun web de formació del professorat m'ho dieu, per favor, hi estic molt interessat per tal de poder posar-me al dia tan prompte com siga possible.
Sóc bastant escèptic quan es parla de "motivació". Què és motivar? Cal anar a l’aguait quan parlem de motivació, perquè aquest terme amaga diferents interpretacions. Ara, la clau de la qüestió és de QUI és la feina de motivar. I jo defense que NO és únicament nostra, tot que el nostre paper és important. Recuperem una mica de teoria de l’educació, i veiem que l’educació d’un infant és fonamenta en tres pilars bàsics:
·         El més important, la família. És qui estarà en contacte amb el nen durant els tres primers anys de vida i qui més l’influenciarà en una etapa vital com és l’educació infantil, en què el 90% de les seues estructures neuronals, i les llavors més importants de la seva personalitat i interessos hauran estat creats.
·         En segon lloc, l’entorn. Recuperant a Bronfenbrenner, l’infant viu envoltat en un entorn de cercles concèntrics, en què, quan ix de la família s’hi troba els iguals, els veïns, els adults del voltant, els missatges dels mass media, patix les conseqüències de les decisions polítiques, observa els comportaments de la gent, els seus comentaris, n’interioritza els valors, les preferències, les prioritats...
·         I un tercer pilar, que durant segles ha estat inexistent, que és l’escola: un element més de l’entorn, avui desprestigiat, infravalorat, menyspreat i, contradictòriament, carregat de funcions i més funcions. I en primer lloc, malgrat la demagògia i els discursos eloqüents de les conselleres de torn (i els programes tan bonics a la TV3), desprestigiat i infravalorat per la pròpia administració que la sustenta. Sous de rissa, comparats amb altres països on podem dir que l’escola funciona (Finlàndia, Suècia...); plantilla principalment femenina (indicador del seu desprestigi en una societat masclista en què la dona, si ho analitzem bé, ocupa els treballs i les responsabilitats menys valorades); retallades contínues; i a més a més, vinga decrets i vinga exigències: plantem-nos!! El fracàs de l’educació és, de tot el que és, més d’altres coses que escolar.

Per què? Doncs molt senzill: perquè dels tres pilars que fonamenten l’educació de l’infant, el que menys influència té en ell és la pròpia escola. Quan ho reconeixerem? Paradoxalment, se li exigeix a l’escola el fet d’haver d’arribar a tot, ja que la família renúncia a la seua funció educativa, l’entorn va a contracorrent, i s’hi espera de manera fal·laç que l’escola siga la solució a tots els mals socials. Els nens mamen des del bressol el guany fàcil, el voler tenir-ho tot sense esforç, la immediatesa, la banalització de tot allò important que fan els mitjans de comunicació, l’apatia, l’individualisme més sagnant, la falta de límits, d’empatia, de satisfacció per la feina ben feta... i contradictòriament, se li exigeix a l’escola que actuï d’antídot a tota aquesta realitat, de medecina en una societat malalta. I se li exigeix sense donar-li armes, ni recursos, ni suport als seus professionals. I a sobre hem de plantejar-nos com motivem els nens... !!!!
Pensant en una metàfora, crec que li avé la del veler en un mar on ja no bufa el vent i on un gran remolí s’ho engolix tot. Les veles són inútils. Els rems, però, estan podrits; el buc té un forat ben gran. La cosa s’enfonsa, i ací tenim els seus mariners (els mestres) pensant amb quin dibuix brodar les veles per fer-les més atractives i vistoses. Coi! Què no veieu que no hi ha vent??? No veiem que cal exigir-li al capità (estament polític, agents socials) que canvie els rems corcats i podrits i que repari el buc? No veiem que ara o remem tots (famílies, mestres, mitjans de comunicació, polítics...) o la cosa acabarà malament? No, evidentment, no ho veiem; perquè ací tenim ensabonades com aquesta del programa “Mestres” que ens diuen com de boniques serien unes veles amb dibuixos d’animals; o aquesta altra ensabonada, diguem-li projecte, principis o com es vulga, que ens explica que és millor hissar-les en equip. Ah! Perquè, per descomptat, som l’únic col·lectiu que ens deixem explicar per tothom com fer la nostra feina! Fa poc va venir al nostre claustre un músic que ens explicava com es feia un projecte. I allà estàvem, tot un equip docent, tots amb una carrera de didàctica i alguns amb anys i panys d’experiència, alegrement tocant la maraca. Fantàstic!
Tornant a això de motivar, no negue que part de la meua funció com a mestre és de presentar les tasques i continguts de la manera més atractiva possible, partir dels interessos de l’alumnat i treballar a partir d’aquests. Però tinguem en compte que:
·         En primer lloc, no tot ha de ser divertit. En la vida, no tot és divertit, i en l’escola tampoc. Estudiar les taules, o trencar-se el cap solucionant un problema de matemàtiques, NO ÉS DIVERTIT, ni tinc perquè fer-ho veure. Si partim d’aquesta idea, estem enganyant la clientela.
·         En segon lloc, és evident que cal partir dels interessos de l’alumnat. Però vistos quins són, podem arrencar a córrer. Potser algun siga rescatable, i podem entrar-lo a dins de l’aula, però sempre amb la vista posada en CREAR INTERESSOS NOUS... que porten a l’alumnat a un desenvolupament integral i harmònic de la seua personalitat. Ara bé, tenim en compte també que els llibres de text són destructors de qualsevol interès de l’alumnat, una imposició d’una determinada visió del que és el currículum i l’escola... i encara hi són a les aules!
·         Per últim, una observació, que potser compartiu. Posant un exemple que em toca de prop a tercer: podem cantar les taules de multiplicar; fer parelles i jocs per aprendre-les mentre es passa una estona agradable (amb ordinador i sense!); implicar les famílies en el seu aprenentatge; posar deures i més deures; posar enigmes matemàtics; insistir en el reforç positiu quan l’alumne experimenta una millora... però a la fi del procés, el 80% de l’alumnat NO s’haurà après les taules.

Per què? Potser la “mariona” de torn em diga que és que NO hem motivat suficientment l’alumnat. AIS! Com a mestre, com a mestres, crec que ens hauríem de defendre i treure les ungles més a sovint. Som NOMÉS nosaltres qui hem de motivar?
És clar que no!!! De fet, fem el que fem, serem els qui menys influirem en la predisposició de l’alumnat. I això caldrà acceptar-ho tard o d’hora! No per desanimar-nos, sinó per EXIGIR i per DENUNCIAR: quan la societat mire a l’escola i l’acuse d’haver fracassat, i qüestione mil i una vegades la tasca dels docents, caldria que els docents es convertiren en una font de denúncia i en un motor de canvi social, en lloc de mirar-nos tan a sovint el melic (o tornant a la metàfora del veler, continuar discutint si les veles estarien millor brodades amb dibuixos d’animals o acolorades amb colors llampants!). Dit d’una manera més agressiva: quan algú ens convidara a reflexionar sobre “com motivem l’alumnat”, engegar-lo directament a la merda (disculpeu, és que estic acalorat...). Perquè nosaltres no hem de motivar l’alumnat, sinó que hem d’aprofitar la seva motivació i canalitzar-la... motivació que li hauria d’inculcar la família i l’entorn. Però què trobem??? Com dèiem abans:
·         Unes famílies que han deixat de banda les seues responsabilitats envers els seus fills. Per mil i un motius: les famílies no són dolentes “per se”, però la possibilitat de conciliar la vida laboral i familiar, els horaris, les influències dels mitjans de comunicació, el masclisme, la falta de compromís, l’atur, el desarrelament... etc etc, acaben configurant un model de pare i mare nefand per als infants. No estem cansats de veure-ho dia a dia?
·         Fixeu-se que analitzant els problemes de la família, podem assenyalar els empresaris (són els qui posen i regulen els horaris de treball, el model productiu, etc) i la gestió del temps social: en el nostre país és una de les pitjors! I tants altres temes que haurien d’estar en discussió profunda i que no ho estan! És clar: no s’hi obté cap rèdit polític a curt termini...
·         Mitjans de comunicació? No paren d’omplir de merda el cervell dels xiquets!!! Heu vist què veuen a la televisió? I després pensem que amb un power-point super xaxi, un projecte no sé com o una cançoneta van a sentir-se motivats, quan viuen en una societat que durant anys de guany fàcil (hem pensat en les causes de la crisi econòmica?) s’ha rigut de l’esforç, del coneixement i de l’afany de superació.
·         La classe política? Heu vist que ara ve una altra reforma educativa? És una burla! No paren de responsabilitzar l’escola del que NO és únicament responsabilitat de l’escola. Portem ja 3 reformes educatives i continuem treballant a les aules com fa 30 o 40 anys: llibre de text, feina a la qual se li sumen mil i una performances vàries. La classe dominant, a grosso modo, vol una escola que siga una fàbrica d’imbècils. Perquè aquesta és l’única manera de continuar sent la classe dominant: altrament, algú podria qüestionar aquest sistema que tothom intuïx ben injust! Vinga exigir projectes, papers, vinga decrets, currículums, metodologies, noves reformes i canvis de rumb (aparents)... El resultat de tot és una escola que ho fa tot, menys la seua funció bàsica: alfabetitzar i crear individus crítics i autònoms. Vinga treball cooperatiu, vinga projectes fastuosos, vinga educació vial, educació o sé com, educació en no sé què... que al final, 50-80% d’alumnes que han suspès les proves de competències o han tret una nota mínima... és a dir: inútils totals! I justament pel fet que se’ns exigeix fer-ho tot, arribar a tot, i volent-ho, descuidem allò bàsic: els nens no tenen cap fonament cognitiu sòlid, tot són pedaços i més pedaços, castells fonamentats en núvols i projectes que queden molt bé de cara a la galeria. Però a l’hora de la veritat, els alumnes surten de la ESO completament analfabets funcionals! De l’educació no-sé-quina, la convivència, els valors no sé com... ja se n’encarregaran els qui se n’hagen d’encarregar! Nosaltres reforcem-los, però... dediquem-nos a la nostra tasca principal!
·         I finalment, uns mestres que ens obstinem que de porta de l’escola cap a endins anem a ser capaços de “motivar” l’alumnat sense tenir en compte tot açò. Ja podem posar-nos a ballar la conga, que aquí no aprendrà ni el Tato amb aquest panorama.
Què fer? Ais, bonica pregunta! Podríem començar per valorar més la nostra pròpia feina i no deixar que la posen tan freqüentment en entredit, perquè aquest qüestionament continu amaga, com he intentat fer-ho veure, una trampa molt gran. En segon lloc, ser conscients que la nostra tasca actualment hauria de consistir en ser una mena de mosca punyetera, socialment parlant. Tal i com estan les coses darrerament, hauríem de ser més conscients de la realitat que ens envolta i erigir-nos en una veu de denúncia constant, a tots els nivells: INCLOENT-HI L’AUTOCRÍTICA, és clar. Però tinguem clar que la cosa no s’arreglarà mai portes de l’escola endins.
Som els primers que hauríem de sentir-nos indignats, pel menyspreu i qüestionament constant de la nostra feina. Que hauríem d’estar fent una “sentada” davant de les portes del ministeri davant l’amenaça d’un altre procés burocràtic que s’obstinen a anomenar “reforma”. Que hauríem de fer vaga i començar a cremar a les portes de les escoles decrets, lleis, ordres, projectes curriculars i altres paperasses que només parlen d’escoles virtuals i inexistents i començar a bastir una nova escola des de baix, d’una manera col·legiada, començant pels mínims, i fonamentant-nos en la pedagogia de la calma i de les coses ben fetes (fer molt poc, però ben fet!), de valorar el coneixement per se, la lectura, el nostre llegat cultural i personalitzant els valors que creiem que són el futur.
Però malauradament, la classe docent també som un reflex de la societat i hi existeixen a les escoles mil i un interessos i prioritats: la imatge, la carrera personal, la comoditat, el mínim esforç, el desengany, la desil·lusió, el protagonisme... Ni em sembla bé, ni em sembla malament: per sort per a tots cadascú té una història personal i una manera de veure l’escola. Ara bé, caldrà recollir-los tots i veure on està el nostre nord! 
I tornant a les preguntes que feies al teu mail, sobre si els meus alumnes se senten suficientment motivats, contestaré que noPerò sincerament, no és cosa només meua. Ni pense fer-ho tot barat, ni ho pense revestir de fastuositat per fer-ho atractiu. Si els meus alumnes no valoren el coneixement i els aprenentatges pel que són, és que tenen un problema que jo no els hi puc solucionar sol, per més que així m'agradaria.
Per acabar, us diré que tot aquest rotllo me l’ha inspirat la meua àvia paterna, que aquest Nadal, en un trajecte de cotxe, em va contar com va aprendre a llegir. Analfabeta, va anar a treballar amb disset anys de Granada a Màlaga a casa d’uns “senyorets”. El fill dels senyorets rebia classes particulars d’un jesuïta, i ella sempre intentava estar per allà les hores de classe, amb qualsevol pretext, per pispar quines lletres estudiava i què era el que li ensenyaven al nen. I la resta de la feina la feia tant de pressa com podia, perquè així tindria temps de fullejar els llibres del nen, el “señorito”, i preguntar-li dubtes, sense cap vergonya. I per les nits, abans de caure morta de cansament, s’obstinava en practicar les lletres en un quadernet.
Llegir ni escriure no li anava a servir, efectivament, per a res en la seua vida, en el sentit que no aconseguiria ni una millor feina, ni un millor sou ni res semblant. Quina fou, doncs, la motivació d’aquesta dona i tantes altres com ella?
És potser aquest esperit el que haja mort en l’època que ens ha tocat viure.

Qüestió de responsabilitat

L'altre dia llegia en la premsa sobre un estudi que afirmava que la infidelitat té un component genètic. És a dir, que el fet que siguem infidels o no a la nostra parella depèn d'una predisposició amb la qual ja vam nàixer. Altres estudis ens aboquen "llum" sobre l'origen (genètic) dels comportaments violents, de determinats tipus de caràcter, de psicopaties... etc.

Sovint em molesta la manera de presentar la realitat que tenen aquests estudis: neguen de la manera més categòrica un dels trets inherents a les persones, que és la seua llibertat. No podem negar que hi haja tendències més o menys accentuades amb les quals naixem, però no hem d'oblidar que aquestes interactuen de manera activa amb l'entorn que ens educa, que ens converteix (o no) en persones adultes, crítiques i amb capacitat de prendre decisions. 

Recórrer a pulsions innates per tal de justificar els nostres comportaments no és més que un acte de covardia i d'immaduresa. Si he decidit matar aquest veí que tant em toca els collons, o bé la meua parella és enganyada una i altra vegada, no depèn d'una pulsió, sinó d'aquesta, sumada a un seguit de valors, de conductes i de perspectives que configuren la nostra manera d'estar en el món. Que són més importants (o no) i ens ajuden a controlar aquestes pulsions de comportament. Al capdavall, som responsables de les nostres accions; som lliures, i crec que sovint és això el que més ens espanta: la nostra pròpia llibertat!

Si volem excusar-nos, la cosa està clara. Però si ens creiem i ens volem lliures, de què serveix llavors estudiar tots aquest patrons genètics? Algú m'ho pot explicar?


13 de febrer del 2012

El "monument"




Potser no era el millor dels moments per protestar, però si analitzem detingudament la situació, tampoc seria lògic que es feren certes coses sense haver de sentir l'enuig evident, cada vegada més palpable, de la gent. Qui la fa, ja que no la paga, almenys que li pique el cul.

Avui han inaugurat el monument als Castellers en el marc dels actes de la diada de Sta. Eulàlia. Els treballadors de la TMB i algunes associacions veïnals del Gòtic han irromput a la plaça de St. Miquel, on s'ubica l'esmentada "obra d'art", per escridassar l'alcalde i boicotejar l'acte. És cert que potser el col·lectiu casteller no es mereixia aquesta rebuda, però no és menys cert que he entès perfectament la gent que cridava en veure què havia costat aquell munt de ferralla horrorosa que han anomenat "monument": 630.000 euros!!! Es pot retallar en nom de l'austeritat i invertir tants diners en una nimietat com aquesta?  Quin haurà estat "l'artista" que haurà estat pagat, i amic de qui era? Déu meu!

Les retallades a la TMB són més que conegudes. Tots hem patit l'abusiva pujada de taxes.  Pressionen cada vegada més al col·lectiu de treballadors. Han suprimit línies i serveis. Jo no conec ben bé tots els que han eliminat, però si un: l'autobús que pujava fins St. Genís dels Agudells. És evident que era poc sol·licitat, però també és veritat que una persona d'edat avançada no pot anar sola fins l'estació de metro més propera: un barri poc accessible que necessita aquest servei... o és que el servei públic s'ha d'oferir segons la rendibilitat, i no de les necessitats de la ciutadania? O és que si tens un pis a St. Genís has de comprar-te per collons un cotxe?

L'alcalde i els responsables de TMB han "advertit" que no es pot fer la vaga coincidint amb la Barcelona Mobile Connect. Des de quan són ells els qui han de posar el dia que es pot fer vaga? No és la vaga un mitjà de pressió a l'abast dels treballadors, i un dels seus drets? Que hem de fer la vaga diumenge per no molestar-los? I qui en tindrà més la culpa, els treballadors que la convoquen o uns gestors que han demostrat ser poc més que uns inútils?

Avui m'ha passat tot això pel cap durant la protesta i simultani acte d'homenatge i inauguració del monument als castellers. Però el meu enuig ha crescut de manera considerable en veure, tot seguit, qui presidia la jornada castellera des del balcó de l'Ajuntament. Trias havia d'estar, però Visenterramón, alcalde d'Algemesí??

Després d'haver malbaratat 8 o 9 milions d'euros de diners públics en un projecte que tothom li advertia que era una bogeria, i que ell va dur endavant per "collons"; després d'haver fet una pifiada d'aparcament sense entrada, que ninguna empresa vol gestionar i del que ningú vol ni pot comprar una plaça d'aparcament, havent deixat endeutat tot el poble durant anys i panys... el tio no estava a la presó. Jo al·lucine. L'havien convidat amb tots els honors, amb el pretext de l'homenatge a la Muixeranga, a presidir la diada castellera des del balcó.

Entre els 630.000 euros en ferralla horrorosa, retallades de metro i ineptes presidents, em faig una pregunta: de qui fan burla? De mi? De nosaltres? No ha arribat ja l'hora de plantar-se?

També m'he preguntat amb quina llengua es comunicava Visenterramón amb els seus companys de balcó. Parlaven tan i tan contents! Ai, gaudiu de les fotos, no tenen pèrdua!




11 de febrer del 2012

Girant el calcetí

Avui la Muixeranga ha esguitat d'Algemesí el centre de Barcelona. Haig de dir que m'he emocionat bastant en veure que les muixerangues enlairaven les seves torres i quadres plàstics als llocs que ara em són quotidians, i que avui han quedat vinculats als meus orígens d'una manera simbòlica. 

I retrobaments, i xerrades, i cares que feia temps que no veia. Amb tot l'enrenou de la declaració de les Festes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat hi havia molt a comentar. També el de sempre, per suposat. Un conegut, responsable del Museu de la Festa, m'ha fet veure que moltes vegades les coses ben conegudes amaguen una interpretació que de vegades ens passa desapercebuda. Jo ho anomenava al meu llibre, perquè l'antic mestre del ball de Pastoretes m'ho havia referit, però no havia caigut en el compte de què volia dir realment.

Segons aquest home, en l'època de mancança de dolçainers al País Valencià (finals dels anys seixanta, principis dels setanta), els mestres de ball, a principis de setembre, marxaven per els tardes als pobles de les comarques veïnes per cercar un dolçainer. Sovint el qui coneixien havia mort o ja no s'hi dedicava, per la qual cosa havien de recórrer de vegades distàncies més que considerables. Quan no hi havia altre remei, llogaven un clarinet: però no els hi agradava, i ho evitaven sempre que podien.

Aquesta obstinació per tal que fos un dolçainer, i no altre, qui interpretés les melodies processionals, no existia a tots els llocs. Són coneguts els pobles de la Vall d'Albaida on les dançaes són interpretades per clarinets o altres instruments de vent sense que ningú enyore el so de la dolçaina. L'esforç que feien doncs, els mestres de ball (bastonets, muixeranga, balls de nenes) ens demostra que el so de la dolçaina estava lligat a la tradició i a una determinada manera de fer i sentir. El clarinet no era el mateix, no podia ser un substitut!

Sense aquest esforç, segurament, aquell 7 de setembre de 1973 no hagués sonat aquella melodia, la muixeranga de sempre, convertida llavors en una crida solemne que va soscavar la consciència del poble, doncs s'erigia portaveu de la tristesa de no tenir cap colla a qui tocar, del clam d'una festa que ens identifica davant del món però que es veia oblidada i deixada de costat per allò que deien "la modernitat". Sense aquest esforç no hagués hagut després ni escola de dolçaina, ni colles de dolçainers ni res del que avui tenim.

Jo els fets els coneixia, però tot açò m'havia passat per alt. És la gràcia que té el compartir punts de vista: el Julio m'ha donat la volta al calcetí. Així doncs, no està de menys fer un agraïment que, amb l'esforç que van fer per conservar allò que era seu i de tots, han permès que avui hàgem pogut vibrar amb els muixerangues al bell mig de la plaça de Sant Jaume.









2 de febrer del 2012

Darrere les xifres.

Xifres   estimades,
anònims devessalls de llàgrimes.
QUASIMODO

Avui ja podem dir que fa fred de valent! Ha estat una Candelera ben ploramiques, glaçada i fosca. Una lectura m'ha dut al Pirineu a l'any 1940, i m'ha presentat persones que necessitaven creuar la frontera. El fred que he viscut avui ha esdevingut un nexe amb el drama que llegia: la lectura me'n transmetia. Els drames personals sovint són reduïts a xifres, però quan et poses a la pell d'un d'aquells que els va viure, hi veus clar què s'amaga darrere i que sovint, tal vegada per autodefensa, no es fa evident. Xifres: de deportats, exiliats, perseguits... Xifres! Amagant el fred, la fam, la desolació, la solitud, la desesperació, la tristesa, l'enyorança i tants d'altres neguits que sovint les xifres no ens permeten veure. Com hauríem viscut un dia com el d'avui justs d'abric, sense res per dur-nos a la boca i travessant boscos i passos fronterers fugint de la mort, amb la por al cos, deixant-ho tot arrere? 

Aquesta setmana començava amb el 30 de gener, dia de la pau i de la no-violència. Sempre he pensat que és un dia en què hauríem de fomentar la reflexió i el coneixement sobre el drama de la guerra, de les passades i de les que vivim des de la distància. I les que pot ser resten per arribar. Però el frenesí quotidià de l'escola, d'una escola que vol i es veu obligada a abraçar-ho tot i arribar a tot, ha fet que l'efemèride haja passat totalment desapercebuda. No sé si algú més l'haurà comentada a la classe, però em sembla que no. A nivell d'escola només hi ha hagut silenci ofegat per competències, projectes, sortides, claustres i reunions.

Crec que és un indicador clar que potser anem per mal camí. Indica que tendim a l'oblit, a la repetició i a la inèrcia. Que la reflexió, el coneixement i l'empatia no són una prioritat. En una de les seues millors conferències pronunciades després de la 2a Guerra Mundial, Adorno afirmava allò que "l'exigència que Auschwitz no es repetisca és la primera de totes les que cal plantejar a l'educació. Precedix tan absolutament a qualsevol altra que no crec haver de fonamentar-la".

Sorprenentment, seixanta anys i escaig després de la barbàrie continuem estant rodejats de barbàrie i massa ocupats com per reflexionar-hi.