L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

18 de gener del 2012

Lessing, Bach, Dresden

"La guerra se nos presentaba como una cruzada contra las malévolas doctrinas de Hitler, contra el racismo, etc. Y, sin embargo, toda aquella enorme masa de tierra, casi la mitad del área total de África, estaba regida precisamente según la premisa de Hitler de que algunos seres humanos son mejores que otros a causa de la raza. La masa de africanos de todo el continente -o, al menos, aquellos que tenían alguna cultura- se divertía sardónicamente ante el espectáculo de sus amos blancos predicando la cruzada contra el diablo del racismo. Disfrutaban con el espectáculo de los blancos "baases", tan ansiosos por ir a luchar a cualquier frente vecino y contra una doctrina que defenderían hasta la muerte en su propio suelo."
DORIS LESSING - El Cuaderno Dorado

De vegades alguns amics i jo ens hem preguntat què hauria passat si Hitler haguera guanyat la guerra. Admet que és inútil fer conjectures absurdes sobre fets que no han passat, però de vegades no puc deixar de tenir la impressió que algunes coses no haurien anat gaire diferents de com són ara, en aquest món "democràtic" que vivim i que té al darrere tanta fam, misèria, mort, hipocresia i especulació. I on les directrius de la doctrina de Hitler continuen sent, a molts llocs "amics de l'Occident democràtic", una realitat aplicada, deixant a banda els matisos propis de cada  època.

Ja he escrit en altres ocasions sobre com algunes lectures, com la que encapçala aquest post, em van fer adonar-me'n de la versió hipòcrita de la II Guerra Mundial que han donat els vencedors i que tenim tan interioritzada. Especialment em va impactar llegir sobre el bombardeig i la massacre sobre Dresden, a les acaballes de la guerra, el qual és vist pels analistes com de baix valor "estratègic": matar per matar, destruir per destruir. No interpreteu en aquesta esquerda de la historiografia oficial una justificació o exaltació del nazisme: és abominable! Però lluny de congratular-nos de ser els bons, hauríem de reconèixer i identificar la hipocresia i abominacions que s'han comés en nom de la "democràcia". Entre cometes. Perquè ben mirat, com reflecteix Lessing en El Cuaderno Dorado, uns i altres no eren tan diferents.

El tema de com va poder passar el que va passar en una societat com l'alemanya em fascina. Quan més llegeixo, me n'adono que les contradiccions i els comportaments dels alemanys d'entreguerres són les nostres pròpies contradiccions i comportaments, tant a nivell individual com col·lectiu. I que uns fets portaran i porten a uns altres si no sabem estar suficientment atents. És per això que potser m'atraga tant aqueixa cultura, que ha donat de sí part d'allò que més estime i forma part de la meua forma d'estar en el món (Bach i la seua música per davant de moltes altres coses) i al mateix temps va arribar a ser senyera de la ideologia més detestable que puga haver existit a la Terra. I que malauradament encara avui, malgrat la victòria dels "bons demòcrates", esquitxa més les nostres societats del que estaríem disposats a admetre. Per desgràcia, no pren una forma tan clara i nítida com ho va fer en l'Alemanya dels anys trenta que ens permeta identificar-la fàcilment.

Però contraposant aquesta càrrega de pessimisme, trobem també l'esperança, l'afany per millorar i refer-se, tot aprenent dels errors comesos. I això també ho trobem a Dresden, que en mig segle ha sabut recuperar el millor d'ella mateixa després de la seua total destrucció. Allà, a la Kreuzkirche, s'hi guarda una creu feta amb les restes de la catedral de Coventry: la destrucció d'una i altra ciutat té, malgrat que una fou duta a terme pels bons i l'altra pels dolents, les mateixes causes fosques que s'amaguen en el fons de la nostra condició humana.




És a Dresden que em duran dintre de poc temps les meues passes. Aprofitaré l'avinentesa per resseguir les passes del genial compositor, visitant alguns llocs on va treballar i estar-hi (Dresden, Leipzig, Postdam) i escoltar en aquests escenaris el millor de la seua música en directe... Quines ganes! Estic segur que serà un viatge ple de sensacions i nous descobriments. Sempre havia desitjat estar present en moments màgics com els que apareixen en els vídeos, i més en llocs tan emblemàtics i amb aquesta càrrega simbòlica tan gran.

Quines ganes!




3 de gener del 2012

Januari

De vegades em pregunte per què el nom dels mesos s'ha mantingut inamovible, però el ben cert que continuem dedicant el primer més de l'any a Janus, el déu de dues cares: l'una que escruta el passat, i l'altra que té poder visionari sobre el futur. Aquest poder, donat a Janus per Saturn, déu del cicle temporal, li permet decidir sàviament sobre el present, cosa que el converteix en el déu dels canvis i les transicions. Quin millor més a dedicar-li que el que obre les portes de l'any?

Avui li he rendit culte, tot fent un passeig agradable pel meu passat. Avinguda del Regne avall, he fet el mateix camí que feia cada dia durant els anys d'estudi ara en fa deu (!). Tot més o menys igual, llevat d'alguns detalls aparentment sense importància. Continuava el mateix quiosquer sobre la vorera; també les palmeres, les fonts... fins i tot he cregut reconèixer algun veí. I el forn Avenida: exquisit! Encara t'atén si hi vas la mateixa parella de iaios entranyables... un dels pocs llocs a ciutat que encara ho fan en valencià! He trobat tancades, però, les sales de cinema independent, tot un indicador del camí que ha pres la ciutat de València. I el bar dels madriles: una gran pèrdua...

Ara fa deu anys tenia una visió meua de com sóc ara no tan diferent del que he esdevingut. Han canviat els escenaris previstos, algunes persones han desaparegut i n'han aparegut de noves, però no vaig errar massa en els meus càlculs i aspiracions. Però me n'he adonat que un cop superades les oposicions, assolits els reptes que tenia, potser cal ara donar-los-hi forma als nous. Els hi tinc, però fins avui els veia molt obtusos i llunyans, com si no anaren amb mi... Cal comprometre's i treballar-hi de valent, però sense obsessionar-se. Les coses poden no eixir com u les espera, i no per això podem dir que hagen eixit malament.

Aquesta és potser la saviesa de Janus: viure el present amb equilibri entre el passat i el futur, definir el nostre ser d'acord a allò que ens ha ajudat a ser com som, i allò al que aspirem a arribar. En cas contrari, correm el risc o bé de viure ancorats en el passat, o bé de somiar truites. Potser també de no viure amb suficient intensitat el nostre present pensant en un futur que mai arriba. Aquesta saviesa januària ens permet redefinir-nos contínuament: si d'una cosa me n'he adonat avui fent els camins de fa deu anys, era que jo no era pas el mateix. Algunes coses, però, romanien inalterables: continuava sent el ximplet maldestre que no mira a terra, atret pels mil i un detalls per damunt del meu cap, un cap il·lusionat encara per moltes coses i que ha tingut la sort de viure un altre gener que obre la porta d'un 2012 en què poden canviar moltes coses. O no, qui ho sap. 

Si us agrada la mitologia us resultarà ben curiós de saber que el culte al déu Janus va ser disfressat de manera intel·ligent pels pagans! Continuaren rendint-li culte en els moments de trànsit i canvi anual: els solsticis. No és casualitat que al voltant d'ells se situen les festes a Sant Joan: Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, representants respectius del passat (el ritu iniciàtic, el baptisme, personificat en el Baptista) i del futur (l'Evangelista, autor de l'Apocalipsi), disfresses doncs dels dos rostres de Janus cristianitzat. A València hi tenim Sant Joan del Mercat, que ben mirat, és tot un temple al déu.

I és que de sant Joan de Juny, a sant Joan de Nadal, sis mesos van. La dita més comú amaga un significat profund sobre les coses. No deixe de soprendre'm!


1 de gener del 2012

2012

Bon any que entra a tots! Temps de renovar propòsits i posar-se'n de nous... Jo no puc més que aconsellar tres que m'han anat molt bé en aquest any que hem deixat:

  1. Guaita de tant en tant i contempla la posta o la sortida de sol. Fer-ho t'ajudarà a percebre la grandesa del món on vivim.
  2. Reserva't uns deu minuts al dia per estar assegut en silenci preguntant-te sobre què sents. Com saps què vols si mai no t'escoltes? Afegeix-ne deu més per no pensar en res i mesclar-te amb el silenci.
  3. Davant de les situacions desagradables, afegeix un bri saludable d'ironia. T'ajudarà a relativitzar-ne les causes i conseqüències, i a afrontar amb força les transformacions.
  4. N'havia dit tres? Afegiria també deixar-se sempre dur per la curiositat, arribar a veure-ho tot de nou amb uns ulls de nen que vol conèixer: camina, passeja, viatja, observa... i introdueix petits canvis en les rutines diàries que et mostren punts de vista diferents sobre les coses.
Amb això jo ja vaig més que aviat. Fer més esport? Estudiar més? Deixar de fumar? Fer dieta per aprimar? Bah! Tot és accessori. Menja com un porc, fuma com un carreter, beu com un cosac i dorm la mona al sofà durant hores si vols, què més dóna? Allò important és sentir-se bé amb un mateix! Això sí, no oblidem com de bé se sent un després d'haver fet esport, haver menjat bé i d'haver acomplit amb els propòsits de treball prefixats... ;-)

M'agrada una frase de Foucault que sintetitza els meus propòsits davant de l'any que comença: faré el que vulga fer de mi a cada moment. Al marge de convencions, pressions, estereotips i tendències... ací estic jo!