L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

31 d’octubre del 2011

Lladres d'infantesa



Em trobí les dues nenes assegudes al vagó del metro, silencioses, amb la mirada perduda. L'una d'uns set anys, l'altra d'uns cinc. La seva mare, més o menys de la meua edat, els hi donava l'esquena i enraonava amb una jove uns deu anys menor que ella. Ambdues van parar la conversa per retocar el maquillatge i el pentinat. Parlaven de nois. Escoltava frases soltes com "tengo que demostrarle sumisión si quiero conseguirlo", o "si alguna vez me casara con él...". Podeu imaginar el nivell de la conversa i el grau d'estupidesa que la impregnava.

Però això no va ser, per a mi, el més greu. Durant tot el trajecte cap de les dues dones no van adreçar-se a les nenes. I no va ser curt: des d'Arc de Triomf fins a Torrassa. Les nenes van continuar amb la mirada perduda, completament silencioses, sense adreçar-se la mirada entre elles ni a ningun altre passatger. Semblaven abatudes, resignades, perdudes. Suposo també que avorrides com una ostra.

Vaig pensar que en part això era bo per a elles, perquè l'avorriment sol ser el despertador de la imaginació en en un infant. Però el silenci apàtic, aquella mirada, el fet que tampoc intercanviaren jocs o mirades entre elles, em va fer intuir que dintre d'aquells cabets tampoc no hi havia suficient benzina per fer-la enlairar. Aquest silenci i menyspreu que la mare els oferia devia ser més habitual del que seria desitjable. I sense experiències, sense històries, contes... poc lluny podien anar aquestes nenes pel regne de la fantasia.

Llavors em va costar reprimir el desig de dir-li a la joveneta que per favor, si aconseguia follar-se al tio que pretenia, utilitzara un preservatiu. Que tenir fills per tractar-los d'aquella manera com mostrava la seva... amiga? tieta? germana? era bastant inhumà. 

Però segurament el condó el descartaria, per pecaminós. Ja se sap el tipus de "religiositat" que es ven avui. I els fills, bah! Una càrrega més en aquest paper de dona-submisa-busca-home-que-la-prenyi.

Patètic i trist. Però molt habitual, desgraciadament. Quants infants hi avui buits com aquestes nenes? Crec que és de Martí Domínguez allò de "xiquets, infants, al·lots, sòcols i capitells de les pàtries". Quin futur volem bastir si estem carregant-nos la infància?

És un tema que crec que és més greu del que sembla, i potser és una de les causes dels problemes de l'educació. Està molt de moda parlar del primer any de vida: com ha de ser el part, si alletar o no els nadons, com estimular-los... Aquesta extensa bibliografia salta, de sobte, als problemes de l'adolescència: violència, drogues, fracàs escolar... Entremig s'ha quedat l'etapa de l'educació primària, en què generalment sembla que els nens creixin sols sotmesos com estan a tot tipus d'estímuls, la major part molt discutibles. Potser ha començat l'hora de veure què passa durant aquells anys, i començar a mirar pels infants. Ens evitaríem aquest munt de problemes que apareixen, "de sobte", quan el nen esdevé adolescent i segurament seria una bona manera de llaurar un bon futur per tothom.

Aquests dies s'ha sentit dir que ha nascut l'infant que arrodoneix la xifra dels 7.000 milions d'habitants a la Terra. Parem aquesta barbaritat. Caldria, en lloc de tenir tants fills, aprendre a acollir una mica millor els que ja hi són entre nosaltres.

30 d’octubre del 2011

Sinestèsies

Per casualitat trobí un poema de Joan Maragall sobre la tardor. El vocabulari poc comú, però no massa complicat... És un poema que et transmet la tardor a través de tots els sentits: parla de les sensacions del vent fred sobre la pell, del gust i olor de les castanyes, dels colors i la llum dels dies tardorencs, del so de l'oreig i les fulles quan cauen. 

En principi, treball feixuc i poc productiu. Cares de pòquer i llacunes mentals. Què volia dir...? Sense resposta. Però un dia vingué en S. amb un somriure d'orella a orella arremangant-se la màniga i ensenyant-me la pell del braç mentre em deia: -comença com un gran ressecament... com diu el poema! Se m'ha assecat la pell del braç-. Dos dies després una nena comentava que havia vist un cap-tard violeta a Montjuïc: com el del poema.

I a poc a poc el poema ha calat. L'han après (alguns encara en procés) i, el que és més important, han après a viure les experiències quotidianes des d'un altre punt de vista: han sentit que tot allò que els hi passa està ple de bellesa. Que la poesia també hi parla. Que cal estar atents i tenir els ulls ben oberts per apreciar i valorar les coses que no són "importants", però que donen  sentit i bellesa al nostre ara i aquí.

Com ho fa la tardor i els seus espectacles.


23 d’octubre del 2011

Svetlana Tovstukha

El programa: suites per a violoncel sol número 3 i número 6 de Bach. Quina força. Però no només la música. El batec de la intèrpret, la passió, la força que en brollava. Ella, la partitura i l'instrument formaven una única cosa durant el concert. Era admirable. Era ben bé com mirar el foc: hipnòtic, renovador, espiritual. Per això li dedique aquest post. Vull agrair la seva generositat, doncs després del programa oficial, ens va obsequiar amb més Bach, Vivaldi, Chopin, Sostakovitch, el Cant dels Ocells i desenes de peces més. Ella havia vingut a tocar, i n'estava decidida a fer-ho amb passió, fins que ens cansàrem d'ella! Com contrastava la seva timidesa en adreçar-se al públic amb la decisió amb què afrontava cada peça.

Impressionant.





Durant l'audició em van vindre al cap llocs que són especials per a mi: alguns brollaren de la memòria tal com eren fa anys. D'altres en tenia un record més aviat lleu. Tots apareixien deserts, sense ningú. Quina relació tenien amb la música? Potser caldria indagar massa fins esbrinar-ho, si és que ho pogués saber mai! Després del concert vaig pensar que el fet que em vingueren deserts a la ment era degut a què la força de les persones que els donen i els donaven vida d'alguna manera estaven presents en la música. Que el fet d'haver assistir a aquell concert, amb temps d'antelació per poder estar davant mateix de la intèrpret, havia estat conseqüència, o fruit, de totes les meues vivències anteriors, de les llavors que cada persona que he conegut ha plantat en mi al llarg dels anys. 

Des que el sol ix fins que es pon esdevenen milions de circumstàncies, sentiments, sensacions, fets... que passen simultàniament. Milions de consciències, de punts de vista, d'observadors... separats? La música que brollava del violoncel d'alguna manera feia intuir allò que ens uneix a tots en una unitat. Em feia adonar-me que en realitat, el sol està eixint perpètuament, que s'està ponent perpètuament, i que quan jo deixo de percebre-ho, algun altre em pren el relleu.

48 h open house Barcelona

Segona edició. I enguany, de nou, he arribat esgotadíssim diumenge al vespre a casa. Però content d'haver satisfet la meva curiositat, mirant per sota de la catifa de Barcelona. I és que el millor del 48 h open house Barcelona no és el fet que pugues visitar desenes d'edificis que romanen tancats al públic habitualment, sinó que aquests edificis són presentats, la majoria de vegades, per gent que els viu en primera persona: arquitectes, residents, voluntaris. Fins i tot fent cua et trobes gent curiosa amb alguna cosa a contar. Així doncs, no només arquitectura, sinó també història, anècdotes, gustos, expectatives, crítiques, punts de vista... s'apleguen i permeten de conèixer la ciutat, la seva gent, el seu passat i el seu futur.

L'itinerari que he triat enguany m'ha dut per estils, èpoques i ambients diferents, entre els quals enguany el protagonista ha estat l'arquitecte Enric Sagnier, el gran oblidat. A propòsit de l'exposició del Caixafòrum, hi havia un ventall ampli d'edificis de Sagnier oberts al públic. "Malgrat tenir tres-cents edificis documentats a la ciutat, que en realitat seran més de cinc-cents, Sagnier ha estat el gran oblidat entre els arquitectes, possiblement per haver-se mogut per ambients religiosos i conservadors", explicava una voluntària. "El arquitecto que ha hecho la mitad de Barcelona no es conocido por la gente", es lamentava la responsable de la Fundació Godia.

El que he pogut aprendre sobre Sagnier és que no el podem catalogar dintre d'un moviment: era un arquitecte amb moltes cares. Tendia al classicisme afrancesat, però no per això va deixar de costat el modernisme, el neogòtic o el neoromànic. Va dissenyar gran varietat d'edificis: vivenda burgesa, vivenda mitjana, esglésies, palaus, edificis públics, seus d'institucions... La Duana, el Palau de Justícia o l'edifici que corona la ciutat, el Tibidabo, són d'ell... com centenars d'edificis més: Sagnier està a tot arreu! Si el comparem amb els modernistes, podem dir d'ell que era eclèctic, s'adaptava al pressupost, el requeriment i els gustos del propietari i intentava innovar sempre que podia. Amb tal propòsit viatjava sempre un cop a l'any per veure que s'estava fent en altres indrets del món.

Contràriament, els modernistes no eren tan mesurats. Si bé eren del tot innovadors i originals, en sentir les explicacions sobre Sagnier m'ha vingut al cap una anècdota sobre la Pedrera: horroritzava la propietària, la senyora Milà, que al poc d'instal·lar-se, va canviar el mobiliari i el disseny dels interiors. Amb Sagnier aquesta circumstància era impensable, per la qual cosa va ser tan valorat en la seva època, i tal vegada, tan oblidat per nosaltres.

Heus aquí el meu itinerari.

ESGLÉSIA I CONVENT DE POMPEIA -Sagnier 1907 - 1910

La guia comenta els trets de l'edificació. "Després de la Guerra Civil, l'arquitecte encarregat de restaurar l'edifici tingué la brillant idea de fer una cripta, i aprofità la reforma de l'edifici per dur a terme aquesta idea".

Un frare caputxí, en ensenyar-nos el convent, explica: "L'edifici volgueren cremar-lo, però el salvaren els metges, ja que es convertí en hospital de campanya. Cap a final de la guerra l'església fou usada de polvorí, i el seu terra fou remogut i excavat fins gran profunditat. Per això es va poder fer la cripta en acabant". Heus aquí "la brillant idea". Com canvien els fets depenent de qui els conte!




Detall de l'escultura de la Mare de Déu del claustre, de Josep Llimona. 


CASA RUDOLF JUNCADELLA - Sagnier 1888 - 1891

El voluntari que presenta la casa ens diu: "Sagnier és possiblement l'arquitecte més prolífic i polifacètic de Barcelona, que jo, després d'haver estudiat la carrera d'arquitectura, desconeixia totalment. No sabia ni que existia". "Va ser pioner en l'edificació de l'Eixample: els seus edificis, com aquest, començaren a aixecar-se entre solars, quan només els carrers estaven urbanitzats". 





CASA FUSTER - Domènech i Montaner 1908-1910

"Sobre el traçat de la façana respecte al carrer s'ha parlat molt: uns diuen que es pretenia encaixar d'una manera subtil el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia; d'altres, que l'arquitecte no va voler fer una perpendicular brusca que fes patent la diferència d'amplada dels carrers, i se li ocorregué la brillant idea d'alinear l'edifici amb el traçat de la Diagonal... De totes aquestes conjectures no se'n sap gaire cosa certa. Sí que és cert, però, que el tramvia passava per davant, i era just aquí on havia de fer la corba per entrar al carrer Gran de Gràcia. L'edifici no podia ser perpendicular al carrer pel fet que s'havia de permetre al tramvia fer el gir".

Quantes palles mentals ens inventem sobre fets tan obvis!

"Als anys seixanta, els propietaris el volgueren enderrocar per construir oficines. No van poder-ho fer perquè estava protegit. Durant molts anys la gent va lluitar perquè es convertís en equipaments per al barri, però finalment acabà sent aquest hotel... que la gent del barri no vol". Especulació al poder!

Per cert, sabíeu que fou la seu del consolat de l'Alemanya nazi a Barcelona?



 Vistes del passeig de Gràcia des del terrat de l'edifici.
 Els sostres de Barcelona.
 Els sostres de Gràcia.


CASA FARGAS - Sagnier 1902-1904

Aquesta casa és del període modernista de Sagnier. S'ajusta al que el propietari desitjava, i es demostra que Sagnier coneixia bé els trets i el llenguatge modernistes.




UNIVERSITAT DE BARCELONA - Elies Rogent 1868 - 1872

Són més que curiosos els elements, contrasts i el llenguatge arquitectònic de l'edifici, que beu del romànic principalment, i de la idea de donar unitat a l'edifici a través de la repetició de l'arc de mig punt, que Rogent va prendre del sud d'Alemanya. Haig de donar l'enhorabona al guia, ens va fer passar una estona més que agradable!

"Bé, la Universitat ha canviat i no ha canviat al llarg del temps. Si estudiem la documentació, es veu que en l'Edat Mitjana els problemes que tenia eren els mateixos que ara: manca de diners, conflictes entre professors i alumnat, entre professors i rectorat, entre professors i professors, gent que parla més del que hauria de parlar... i totes aquestes coses que són el dia a dia d'una universitat i que es veu que no canvien al llarg del temps".

"La Universitat no havia de tenir paranimf inicialment. Però la Universitat d'Alcalà de Henares tenia paranimf i... és clar!"  -L'enveja mou el món!

La seu de la Universitat és un edifici ple d'anècdotes. Aneu-hi de visita quan tingueu una tarda o un matí lliures.  Sabíeu que en el 1968 uns estudiants revoltats van agafar l'estàtua de Franco que presidia el paranimf i la van fer miquetes a plaça Universitat? Deu n'hi do! Això és valentia!




TORRE D'AIGÜES DE LA CATALANA DE GAS - Josep Domènech Estapà 1906





TORRE COLOM - Anglada, Gelabert i Ribes - 1971

"La torre Colom fou criticada en el seu temps, com avui fem també amb l'hotel Vela o qualsevol altre edifici que acaba per convertir-se en un referent volgut i valorat de la ciutat".

Quines vistes!



 Volums i detalls de la façana.


 Vistes a Poble Sec i Montjuïc
 Santa Maria del Pi, torre Urquinaona.

 Ciutat Vella
 Platja.
 La Mercè
El port. 
PALAU CENTELLES -S. XV-XVI

"El palau Centelles no és de tal o qual segle: és un edifici actual perquè té un ús actual. En realitat, és una superposició d'elements de totes les èpoques. Ja els Centelles el construiren sobre un edifici medieval anterior; si furguem avall, trobarem restes romanes; amb el temps s'hi afegiren elements renaixentistes, divuitescs o romàntics... i la reforma que se li ha fet ha permès donar-li un nou ús d'acord amb les necessitats del nostre temps."






 La porta de la foto és un dels primers elements que mostren la simbiosi del
 llenguatge tardo-gòtic amb el llenguatge del renaixement a la península.



ARC DE TRIOMF - Josep Vilaseca i Casanovas 1888

"A mi las monjas me hacían mirar a la virgen y eso es lo que puedo contar. Los jóvenes me miran alucinados, pero  cada época tiene lo suyo. Yo me acuerdo con cariño." "A mi esto me emociona. Cada cosa que pasa en la ciudad me hace ilusión, porque rompe la monotonía quotidiana. Soy de las que iré arrastrándome para ver lo que sea". "Antes ir hasta Sarrià era... uy! Allà iba la gente a pasar el verano. ¡También ir hasta la Sagrada Familia era toda una aventura! Todo cambia con los años." "La vida enseña mucho, pero solo si tu quieres aprender".

Aquests i molts altres testimonis i punts de vista d'una velleta amenitzaven la cua fins a les escales. "Compte amb les escales"-li diu una guia. "Vaya, ya me hace caduca... has visto?"

I és que quines escales! La Mare de Déu al Peu de la Creu!





CASA GARRIGA NOGUÉS - FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA -
Sagnier 1902-1905 / Jordi Garcés 2009

Altament recomanable: l'arquitectura del lloc (eclèctica, amb una interessant superposició de llenguatges i estils arquitectònics), pel museu i les peces que guarda, però sobretot, per l'entusiasme que desprèn la gent que hi treballa. És impressionant el tarannà amb que la guia, treballadora de la fundació, ens ha explicat fil per randa la història, elements i anècdotes de la casa, i la seva nova funció com a museu i seu d'exposicions temporals.

Ha passat a ser un dels edificis que més m'agraden de la ciutat.






 Balustrades representatives de les quatre edats de les persones, d'Eusebi Arnau.


 Vidriera paisatgística de Rigalt. Impressionant.

AQUI I ALLÀ



 El meu forn preferit: forn de Sant Jaume.



 Blau del Mediterrani!
Detall del Palauet - Casa Bonaventura Ferrer