No hi vaig, ho sento.

T'he donat aquest enllaç per explicar-te per què no aniré a la teua boda. Que no et sàpiga greu: el que a continuació llegiràs és el meu punt de vista. No vull que el comparteixis, ni que l'acceptis, només que el respectis.

Traslladem-nos primerament a un bonic dissabte de primavera dels anys cinquanta. Hi ha una boda en el poble. La novia va contenta carrer Molí avall, cap a l'església, acompanyada del seu pare. Cerimònia senzilla, a la capella de la Comunió, amb els rituals (pagans) de costum. Tot seguit els novios ixen exultants i es passegen pel carrer major, i van a cals pares, on han preparat una xocolatada amb xurros per a familiars i amics de la colla. Tots van de diumenge: correctes però senzills. És el que es pot veure en les fotos que han quedat d'aquell dia. El que podria haver estat el dia del casament de qualssevol dels nostres avis.

Cinquanta i tants anys després, les bodes s'han transformat fins convertir-se en un absurd en majúscules. Les veig convertides en una pantomima sense trellat, ridícula i mediocre. Tots hi juguen a ser el que no són. Es disfressen amb vestits cars, propis d'una classe social a la qual no pertanyen. Competició a veure qui, entre les convidades, du el vestit més original, per ridícul i fora de lloc. Qui repeteixi el vestit de la boda anterior serà crucificada en els barrets de lavabo. Ells han d'anar d'etiqueta, polits i amb una corbata de seda ben planxada. Els nuvis arriben en limusina, focs d'artifici, pompositat. L'església, quan més gran i més engalanada millor: el model és l'abadia de Westminster els dies de les bodes reials. No és que s'ho creguin massa, però és que és tan bonica! Potser que s'opti per la via civil, però llavors poc canvia. Si el regidor de torn pot desplaçar-se a uns jardins plens de cignes, llacs, rosers i fonts, millor que millor. Després de la cerimònia, els centenars (centenars!) de convidats, els estimats i els convidats per conveniència o compromís, acudeixen a  la sala del banquet, que per descomptat ha de ser la de moda, gran, monumental. És clar, és una boda el que es diu "íntima". El menú serà el propi d'un rei. Moments estel·lars: la ballada dels nuvis, la sortida del pastís nupcial, i no sé quines excentricitats més que no serveixen més que per posar en escena el que és la mentida més gran que ens han venut: ella es converteix en princesa per un dia, ell en un príncep blau galant i d'ensomni. Ambdós suposadament viuen una història "d'amor" irrepetible, que il·lustrarà el corresponent reportatge fotogràfic; i si no, és igual, ens ho faran creure. Per pagar tot això, és evident, cal desembossar una estrena del quinze. U ha de pagar la boda a la qual, suposadament, el conviden. 

Segurament, en llegir aquesta descripció, hauràs pensat que la "teva", el teu casament, serà "diferent". Però els detalls pels quals el somies diferent segurament no seran més que variacions del mateix esperpent. No tinc res en contra del matrimoni, és una opció ben vàlida a la qual ni jo em tanco. Però si que estic en contra d'aquesta pantomima falsa, coberta amb una capa d'hipocresia i superficialitat que no suporto. La teva boda serà diferent si jo, sense cap mena de disfressa, puc anar sent exactament jo, no un altre. Si puc posar-me el meu polo de mudar i els meus pantalons vaquers xulos i anar-hi sense sentir-me fora de lloc (és el que em poso quan em mudo!). On no hagi d'anar patint perquè les damisel·les caiguin un bac perquè no saben caminar amb sabates d'agulla que, per altra banda, no poden veure perquè, de tan aparatosos, els vestits els ho impedeixen. Si puc menjar en un restaurant senzill com als que habitualment vaig. En definitiva, on no hi hagi aquesta parafernàlia que no suporto. Entenc que la Preysler, o els ducs Alba, així ho facin: va amb ells, ho han fet sempre. Però nosaltres? Em faig un fart de riure!

En realitat, la major part de nosaltres pensem que això és un rotllo i una bobà, ens posen en un compromís cada vegada que ens conviden a una boda: comporta una despesa desorbitada,que no sempre podem fer, i la major part de vegades fa anys que no parlem amb els nuvis, que en convidar-nos ens parlen com si fos ahir que vam quedar i com si tinguéssim tant en comú. Però hi anirem, i tant! Si no després no vindran a la nostra boda... O no podrem defugir el compromís, perquè ells van acceptar la nostra invitació. Tampoc no s'atreveixen els qui es casen a trencar aquesta dinàmica social: van a ser menys? El que toca, toca.

Però amb mi no compteu. No vaig a la vostra boda no perquè no m'alegri per vosaltres, ni pel fet que no us estimi. Ans al contrari. Però hi ha maneres de celebrar que no van amb mi, i no estic disposat a cedir. Respecteu el meu punt de vista com jo respecto el vostre: caseu-se com vulgueu, però no em poseu aquest compromís d'haver d'assistir a un acte que m'esgarrifa. Així doncs, no anant jo estic content per vosaltres, i vosaltres ho esteu també per mi, perquè podré alegrar-m'hi sense cap maldecap. No vaig ni a la vostra, ni a la de ningú, sempre que apareguin conceptes com "despedida de soltero", traca, banquet, vestit, etc. Quan vulgueu quedem per a un sopar i us faig un bon regal, que això sí que em fa il·lusió!

La comparació que he fet entre les bodes actuals i les que hi havia fa cinquanta anys no és gratuïta: la gent celebrava les bodes igual que celebrava la resta d'esdeveniments importants de la seva vida. No feien res de diferent. Si una xocolatada, o una paella, servien per a les celebracions més quotidianes (un diumenge, unes vacances, un dia de festa), també servien per als casaments. Ningú no es disfressava del que no era. Tots anaven el que es diu de diumenge, però ningú disfressat d'Isabel Preysler o del príncep de Mònaco. És cert que la gent tenia menys poder adquisitiu, però en cas d'haver-lo tingut, no crec que el pensament de l'època hagués convertit aquesta mena de celebracions ostentoses en una prioritat. Per què ara ho són? Conservadorisme? Consumisme? Hipocresia? Segurament una mescla de tot plegat.

I torno a repetir: no estic en contra del matrimoni! És una opció més, com tantes altres, de viure una relació de parella, la convivència o un compromís. Però no és l'única. N'hi ha tantes! Les heu valorades totes? És només una apreciació personal, però veig darrere de tot aquest muntatge que en realitat som més conservadors del que volem admetre. Tots ens omplim la boca amb progressisme i emancipació femenina, però el dia de la boda acaba arribant, preceptivament, i llavors aprofitem per escenificar aquesta història del príncep blau i la Ventafocs que des de petits ens han venut. Buscant què? Acceptació? Donar a entendre que hem acomplit "la missió"? Que acceptem i seguim les convencions socials?

Potser estigui equivocat, però el nerviosisme i la frustració que veig en molts d'aquells que encara no heu passat per aquest suposadament diamésimportantdelavostravida, m'evidencien que, efectivament, és així. Per no esmentar les històries ben conegudes d'infidelitats, conveniències, egoismes i rutines insuportables. Per què no acceptar-nos com són en un món, el nostre, que és com és?

Sigues el que vulgues fer de tu a cada moment! Imaginació, sisplau, imaginació! Els plats possibles són moltíssims amb els ingredients de les circumstàncies! Per què forçar les coses i viure en la mentida?