L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

30 de juliol del 2011

L'amenaça del cristianisme.

Títol polèmic? Ho sé. No és que considere el cristianisme una amenaça, però si els atemptats de Noruega haguessin estat perpetrats per terroristes islamistes, aquest hagués estat el titular a molts diaris, com molt bé observa avui Ernest Foch a l'ara.cat. Però tot i així, no ens han de sorprendre uns fets com els que hem pogut presenciar, ja que contínuament s'hi sembren les llavors del feixisme a casa nostra. Ho contemplem muts, amb l'esperança que no germinen, però és difícil que no ho facin. El terreny està ben adobat.

El feixisme al nostre voltant per a mi té dues cares. I una d'elles és l'anomenat fonamentalisme cristià, més estès del que sembla. Sense adonar-nos, guanya terreny a casa nostra, esdevé a poc a poc la doctrina oficial de l'Església. L'altre dia vaig descobrir a Barcelona un racó paradisíac, en el bell mig de l'Eixample: un claustre gòtic traslladat pedra a pedra, procedent de l'antic recinte conventual de Santa Maria de Jonqueres. Vaig decidir que podia ser un bon lloc per gaudir de la lectura. I un diumenge, allà estant, a l'hora del sermó els altaveus van inundar el claustre (també, no tenien prou amb l'església) amb la veu del capellà. La salmòdia era ben habitual, però tan perillosa! El fil argumental seguia les directrius d'una carta del Papa i s'ha convertit en un missatge habitual diumenge a diumenge a les diferents parròquies:

1.-Després d'una introducció més o menys esperada, apareixia com a centre del discurs el perill del "relativisme agressiu" que amenaça Europa. Europa ha perdut els seus valors fonamentals (és a dir, cristians) i sense ells l'home no pot ser feliç de cap de les maneres, ni esdevenir plenament humà -continuava el capellà-. 

Quin cansament. Relativisme? El que passa és que el catolicisme ja no és l'única autoritat moral avui en dia. L'Església no hauria d'oblidar que ella parla en nom d'una veritat "revelada", i que per tant, no la pot imposar. Veritats revelades hi ha tantes! No hauria d'oblidar tampoc que la moral és una pràctica de l'ètica, i que ethos en grec vol dir costum. I ells, que ens intenten fer viure els costums de fa 300 anys, no són els que actuen de manera amoral? 

Avui en dia aquest relativisme que tant denuncien no ho és tant si tenim en compte que tenim un punt de partida fonamental a partir del qual discutir els diferents punts de vista: els drets humans (que, recordem, el Vaticà encara no ha signat per raons òbvies). A partir del respecte als drets que cadascú tenim com a ésser humà, és que podem discutir les diferents "veritats" i cadascú podem bastir la nostra. 

Veritat? I què és la veritat? Va ser la darrera pregunta que va fer Jesús. Quan tindrà l'Església l'osadia de reconèixer que el seu missatge és part d'aquesta "veritat", i no el tot? Potser la veritat siga la suma de tots els punts de vista complementaris, sempre que ens ajuden a créixer i a millorar el món que vivim. I potser també que alçant-se com a portadors d'aquesta "veritat", l'únic que fan és destruir-la. Molts teòlegs parlen del camí vital cap a la divinitat o la transcendència com una "muntanya", i cada religió o actitud davant la vida descriuria un vessant per on poder pujar al cim. Qui pot negar l'existència d'aquesta multiplicitat de camins, entre els quals podem comptar també l'agnosticisme i l'ateisme?

Fixem-nos, per últim, en la perversitat de tot aquest raonament. I és que qui dissenteix d'aquesta "veritat" oficial que predica l'Església, implícitament està en contra de la puresa d'Europa i de l'ésser humà. Dissentir es converteix en un atac a la "natura humana". Potser li done la volta al calcetí d'una manera brusca, però és una altra manera d'explicar el mateix. Així ho fan els partits d'ultradreta, que no són denunciats per la jerarquia catòlica... Fixeu-vos que el verí del relativisme només està en aquells que qüestionen l'autoritat eclesial: moviment pels drets dels homosexuals i de les dones, les altres religions, l'ateisme, etc. 

2.-Partint d'aquesta premissa de la pèrdua de valors, continuava el capellà, era necessari un retrobament d'Europa amb les seves "arrels cristianes". Posar-se de nou en mans del missatge de l'Església, de Jesús, per poder retrobar el camí enmig d'aquesta crisi bestial que afecta l'ésser humà. 

Arrels? Benvolgut capellà, les arrels d'Europa són cristianes? Sense posar en dubte el paper del cristianisme en la definició del que som, el que pensem i el que actuem, que és molt, jo crec que aquest ja està en un lloc bastant alt del tronc, si és que comparem Europa amb un arbre... Arrels? Les arrels d'Europa són paganes. Les tenim a Grècia i a Roma. I més profundes: beuen des dels ibers fins a les tribus semítiques, des dels límits de l'Imperi Persa fins a Tartessos. Des de les tribus nòrdiques fins a les tribus nòmades del nord d'Àfrica. Aquestes són les arrels: multiculturals i diverses. I que la primera pràctica rudimentària de la societat que aspirem a ser es va donar ja a Atenes cinc-cents anys abans que nasqués Jesús!

I si anem una miqueta més enllà, ens adonem que fa dos mil cinc-cents anys la religió no es proclamava portadora de la "veritat", sinó que era reflex d'una manera d'entendre el món. Els mites, els déus i les llegendes es prenien manllevades d'unes religions a altres, amb plena consciència i sense gaire problema. Els grecs donaven per certa la religió dels Egipcis, i s'inventaven un mite per incorporar-la a les seves creences. I els romans van copiar els mites grecs, i van fer seves les deesses dels fenicis. Fins que arribà el catolicisme i el seu afany de "veritat". No hauria d'oblidar l'Església que l'Antic Testament és un recull de mites de l'Orient Mitjà que es donaven també en altres religions i cultures: des del diluvi universal, o el mite de la creació fins a la lleí de Moisés.

Arrels cristianes? Si realment se les cregueren, ja se n'ocuparien de depurar el cristianisme d'aquest paganisme. De treure-li el culte als tòtems (sants, imatges) que ha heretat de les creences anteriors, de deixar de fomentar la superstició, de democratitzar la seva estructura de poder, que ha heretat de l'Imperi Romà i de posar en pràctica el missatge de Jesús, que entre altres coses, ens diu que a ningú hem d'anomenar "pare", perquè només hi ha un pare, que és el del cel. No ha llegit aquest fragment de l'Evangeli el "Sant Pare" de Roma?

3.-I què podíem fer, davant d'aquest panorama, en les nostres vides? Segons el capellà, havíem d'obrir el nostre cor a la totalitat del missatge de "Jesús". Tot ell era com un "tresor", del qual segurament, si el tinguéssim davant, no ens quedaríem només amb unes monedes, o amb una joia, sinó amb tot ell. 

Evidentment, aquesta metàfora era una referència vetlada a la moral sexual de l'Església. Estava referint-se a que no podem fer el que volem amb el nostre cos, ni tampoc amb el nostre temps, que és l'únic que realment és nostre! També parlava de la caritat, aquesta pràctica "cristiana" en la qual ens posem per damunt d'aquell al que ajudem, i que ens ajuda a creure'ns més bons.

La totalitat del missatge de Jesús ja està "construïda", no cal pensar-hi gaire. Plantejar-se les coses? Tenir esperit crític? Denunciar el sistema econòmic i el sistema polític viciat? No! Això no està en aquest "tresor". Aquest tresor és el que és, i el creient només ha "d'obrir el cor"... és a dir, prendre'l sense plantejar-se res. Tot dubte, o dissenció, és un entrebanc que cal "superar" en el camí cap a Déu. Desviar-se d'aquest camí és caure en el "pecat". El que no entenem no és gaire problema: Déu ens assegura que és pel nostre bé. Evidentment, no raja aquest missatge des de l'ètica o la moral: no oblidem que parlem d'una veritat "revelada", i que com a tal, l'hem de creure. No la podem discutir!

Plantejar-se que aquest secular odi al cos no formava part del primer cos doctrinal cristià, que és una relectura mal feta del platonisme durant l'Edat Mitjana, o què part del Dogma catòlic s'ha construït o a pres forma centenars d'anys després de la mort de Jesús, prenent com a partida el poder d'una jerarquia que calia abrigar i justificar, i el domini sobre cadascun dels aspectes de la vida de les persones... no, això tampoc forma part d'aquest "tresor". Ens venen el Dogma com a immutable, quan no ho ha sigut al llarg del temps. Ens el venen com a "cristià", quan gran part d'ell és Plató pur i dur, o Aristòtil, si no Maquiavel.

4.-Per tant, qui ens havia d'indicar el camí? Qui ens havia de mostrar la totalitat del tresor? Evidentment, el Papa i els ministres de l'Església. Com a bons cristians, ens havíem de posar en les seues mans, seguir les seves indicacions. Millorar a través del sagrament de la "reconciliació" (confessió) per obrir el cor a les indicacions que el capellà ens pogués fer, ja que ell estava guiat per l'Esperit. Anar de tant en tant a "exercicis espirituals" per tal de meditar les desviacions, i tornar al camí amb renovada energia. Escoltant amb el cor obert la Paraula, però (compte!!) seguida de les explicacions dels ministres de l'Església...

Els ministres de l'Església estan guiats per "l'Esperit Sant", i per tant, són la mà i la força a través del qual Déu actua a la Terra. Ja vaig sentir un capellà dir, fa un temps, davant de milers de persones (ninguna de les quals es va immutar) que ell, allà, era el representant de Crist i que Jesús parlava a través d'ell. O siga, que ells mateixos són els sacrílegs més grans del missatge de Jesús!

Però és clar, aquesta guia que ofereixen... ha estat sempre la mateixa? Si suposadament l'Esperit Sant actua a través d'ells, els seus missatges i indicacions haguessin estat els mateixos en l'any 324 d.C., o l'any 1745 o en el 1936... i no, el missatge ha anat canviant! Els costums també. El paper de la dona, la litúrgia, l'estructura eclesial... tot ha anat canviant... però no per iniciativa pròpia! Ha canviat per necessitat. Per la necessitat de posar-se al dia davant d'una societat que progressa, que avança i que fa seus els valors de la llibertat, de la igualtat i dels drets humans. El dogma eclesial sempre va cent o dos-cents anys darrere de la societat, però al final acaba canviant i posant-se al dia, cosa que em fa concloure que l'Esperit bufa més de portes enfora que de portes endins!

Però deixant de banda discussions teològiques... coneixeu un discurs més feixista que no pas aquest? Conté un grapat d'ingredients ben inquietants, no creieu? Des de l'adulació a un líder portador de la veritat absoluta, mogut per mans i designis divins, fins a la crida a la total submissió. Deia al començament que no creia el cristianisme una amenaça. El cristianisme, en realitat, està segrestat pel poder eclesiàstic, igual com la democràcia està segrestada pel capital, els polítics corruptes i els mercats. Ni podem identificar el cristianisme amb aquesta paròdia que propalen des dels púlpits, ni la democràcia amb aquest sistema pervers que permet que l'especulació i el benefici dominin el planeta sencer en benefici propi.

Però el fet que aquest missatge que vaig poder escoltar un bell diumenge d'estiu, en aquest lloc paradisíac, no inquiete ningú, i que es tingui total impunitat per propagar-lo, que les persones que l'escolten, benintencionades, no gosen contradir-lo... em sembla un bon abonament per a fets com els que han passat, avui a Oslo, demà qui sap on. Sóc l'únic que hi veu la relació? L'Islam viu una situació pareguda. I tots els fonamentalistes d'un i altre signe, des de cristians, musulmans, o aquells que actuen des del món del capital, estiren amb força aquests guanys i progressos que hem fet al llarg d'anys i anys de lluita... per enderrocar-los. Tots aquest fonamentalismes es relacionen i tenen un objectiu comú. Tots ells són cares visibles d'una mateixa força que cal vèncer des d'una actitud tolerant, però ferma i decidida.

Al començament parlava de les dues cares del feixisme. N'he parlat d'una. De la segona en parlaré en un altre post quan estigui inspirat. Però té a veure amb l'anul·lació de les relacions socials. No caldria parlar-ne gaire: només cal veure Tele5 durant un dia sencer per indignar-se i veure on ens pretenen conduir: a la imbecil·litat més llampant. Cosa que es relaciona molt amb la propagació d'estereotips, del pensament acrític i el donar entreteniment per tal de tenir a la gent ben callada. D'uniformar i de convertir els ciutadans en consumidors i súbdits d'un sistema cada cop més pervers.


El discurs del capellà que he sintetitzat va treure-li l'encant a aquest lloc paradisíac que havia descobert. Hauré de buscar les hores en que l'altaveu està apagat per tal de poder gaudir-lo... tot i que és bo escoltar aquests missatges de tant en tant per ser conscient del que hi ha... No es pot "combatre" el fanatisme si no se'l coneix de primera mà.



Són tantes coses! Tanta merda! Per on comencem a actuar?!



27 de juliol del 2011

No em crec res...


D'entrada, comparteixo el malestar existent. 20 % d'aturats. La frustració de la política, el descrèdit dels polítics, l'abús dels bancs i del poder econòmic... "Els mercats", que tot s'ho emporten per davant. Les retallades (que d'altra banda, m'afectaran en la feina, no sols com a usuari). Els causants de la crisi, de vacances, amb sous milionaris; els perjudicats, més putejats encara. Especulació. Amb el deute, amb els diners, amb el comerç mundial d'aliments. 12.000.000 de persones a punt de morir de fam a la "Banya d'Àfrica"...

Entenc els indignats com una manifestació d'aquest malestar. Comprensible i justificada. Però se'm remenen els budells cada vegada que veig un il·luminat parlant a la televisió en nom del moviment o com a membre que em forma part. Potser siga una impressió equivocada, però no la puc evitar. Per vàries raons. 

La primera, el populisme i la demagògia. S'autoproclamen la "veu del poble". Ells són "el poble", i per tant, estan "legitimats". Tenen ells més legitimació, per molts milers de manifestants que hi hagi (recordo que a Barcelona, la darrera convocatòria, no en foren prou per tallar la Diagonal...), que els representants democràtics elegits a través de l'emissió de milions de vots? Qui ho ha dit? Amb quina justificació volien participar del debat dels pressupostos al Parlament de Catalunya? Per què ells haurien de tenir més legitimació, que posem per cas, els partits d'ultradreta o l'Església catòlica a l'hora d'interrompre la sessió plenària d'un parlament democràtic quan els ve de gust? 

La segona, la incoherència i els despropòsits. Si hi ha violència, els causants, segons el moviment, no formen part del moviment, o no en són "l'essència". Si hi ha merder al Parlament, foren uns pocs, això no és l'essència. Els merdaflautes que van destrossar i plenar de merda plaça Catalunya... no, aquests no en són, tampoc, l'essència del moviment. Si es decideix en una assemblea abandonar les acampades, i un sector no n'està d'acord o no va assistir a l'assemblea (perquè plovia!), llavors aquesta decisió de l'assemblea no és "representativa". Llavors... què coi és el "moviment"? No s'ha convertit en un ens igual o més abstracte que "els mercats"? Crec que s'haurien d'assumir els errors i les gambades amb dignitat, i acceptar les decisions, almenys, de l'assemblea... perquè si no ja han començat a assemblar-se a aquesta casta política que tant denigren!

I després ve allò de "somos la revolución". Ein? En què han canviat les coses des que començaren les acampades? Quin ha estat el canvi de valors, d'hàbits? "Lo que proponemos..." sempre queda en quelcom abstracte, i com no, "ideal". Però llegeixo les propostes de les assemblees i no veig res nou sota el sol. Un que acostuma a llegir la premsa, veu que moltes d'aquestes propostes estan sobre la taula des de fa bastants anys...

I la incoherència. Veig els polítics ICV amb les pancartes contra les retallades al Parlament, volent fer-se "amiguitos" del "moviment"... i en pensar amb els diners que han dilapidat durant els anys del Tripartit se'm remenen els budells. Anys i anys endeutant-se (amb els bancs!) per anar de progres, i ara posant com a solució Islàndia: no cal pagar als bancs! Amics, què m'esteu contant?? No podem comparar ambdues situacions! És molt diferent el cas islandès que el nostre. 

Un es desencisa ràpidament. Ja fa temps que ho vaig fer amb els polítics en general, dels quals espero ben poc, tot i que no ho done tot per perdut! Però quan veig aquesta entelèquia i aquesta abstracció tan gran del "moviment", no puc evitar que aflori l'escepticisme més llampant. Desconfio sempre d'aquells que parlen en nom del "poble", que s'hi identifiquen, perquè quan s'ha donat aquesta identificació... mal ha acabat sempre la cosa, ho ja s'ha oblidat tot? 

Si tenen propostes bones, que les hi ha, que articulen ja d'una vegada, amb els mecanismes existents, més que suficients, la manera de dur-les endavant... i comptant amb els sistema polític que tenim, el qual urgeix una regeneració immediata. Podem aprofitar aquest desencant per dur-la endavant, però no a base d'abstraccions o de desqualificacions a priori. Perquè si desautoritzen d'entrada "tots" els polítics, si el que pretenen és estar per sobre, vol dir que implícitament estan desautoritzant qualsevol possibilitat de dissentir. I això, amics meus, només em recorda a èpoques feliçment (en aparença) superades.

Perquè quan veig en les manifestacions samarretes exalçant Stalin i el comunisme, o escolto aquestes proclames darrere de les quals hi ha hagut (també) el més absolut dels fracassos... no puc evitar pensar que s'ha perdut l'afany d'objectivitat i d'esperit crític. 

Perdoneu que no tinga cap seguretat: potser no la vulgui tenir. Però no estic més desorientat que molts altres que es creuen amb la veritat a la boca.


25 de juliol del 2011

Les llargues vacances del mestre.

Llargues? I una merda. Per mi les vacances comencen quan "el cervell ha tornat al seu lloc", com deia Quim Monzó en l'entrevista de diumenge a l'ara.cat. Jo creia ja vingut el moment, però el somni de fa dos nits em va fer veure que no era així... Somiava que pujava els alumnes a l'aula i volia començar la classe de plàstica. Volia fer una sessió sobre els colors: a partir d'un cercle cromàtic senzill, on estaven ja col·locats els colors bàsics, els alumnes havien de completar-lo fent les mescles per crear els colors secundaris, i descobrir-hi els complementaris, amb els que, posteriorment, havien de realitzar un treball de contrasts emprant paper de xarol... Després d'estar asseguts resultava ser que em faltaven làmines, i havia d'anar a corre cuita a imprimir-les a la sala de profes dos pisos més avall.  Després repartia els pinzells i... en faltaven! Si jo els havia comprat justos! A tot això, hi havia al passadís dos companys de xarrera, arreglant el món, mirant impassibles el meu estrès. Pregunto pels pinzells, i em respon un d'ells que és que n'ha utilitzat(sense dir-m'ho) però no sap on són. Ni li importa. Cal dir que aquest company prototip del somni és dels que no s'angoixa mai per res... senzillament perquè no li la mou res de portes endins de l'escola. No s'ofereix a solucionar-me el problema. Els nens nerviosos, jo angoixat, baixant a la planta de baix demanant  pinzells, i escoltant la cantinel·la de cada company de baix explicant-me per què no me'ls deixa: que si hi ha qui no torna, que si hi ha que se n'aprofita, que si n'hi ha que...

Aaaahhh! Us ha asseguro que era un autèntic malson: s'hi concentrava una gran quantitat d'angoixa, impotència i estrès. Horrible! Creia ja estar gaudint de l'estiu, però us asseguro que em vaig llevar més cansat que no pas estava el 30 de juny. I no us penseu que la situació del somni és massa estranya en un col·legi. Sumat a aquest estrès laboral submergit cal sumar aquell provocat per l'ambició del temps... Temps! Tenir temps! Al llarg del curs, per llegir el que un voldria, veure les pel·lis que li recomanen, estudiar alemany, córrer, la piscina, anar a aquella exposició, fer aquella excursió que li han proposat, o aquell sopar, el viatge a València obligat de cada dos mesos, fer la neteja, i cuinar, i... !! I sempre amb el neguit! No! Que haig de preparar les classes, corregir allò, pensar com fer per a què per fi milloren amb això, i allò altre, prepara aquella sortida, busca informació... i les programacions, no t'oblides de les programacions!! Ah! I les memòries... i l'avaluació! T'has d'apanyar per fer-ho tot a casa.

I arriben les vacances! AAAAHHH! Faré això, llegiré allò, aniré allí, em llevaré d'hora i així podré fer esport, i anar a la biblioteca, i... i veus que el cos no reacciona. Que nomé que et demana estar al sofà, amb el cap desconnectat i passant de tot i de tots, aliè a tot el que has ambicionat de fer...

Ara ja ho sé, però. El primer que cal tenir cura, en arribar juliol, és del cervell: deixar que repose uns dies i que torne al seu lloc. Ara mateix em posaré al calendari que caldrà llegir aquest post l'1 de juliol de l'any vinent. Després de quasi un mes, però, puc dir que per fi estic agafant de nou el meu ritme. Comence a gaudir de les coses que faig, no m'emprenyo si "no tinc temps de", per fi gaudeixo de la calma i de l'anar fent... I un cop assaborit i pres el ritme, van apareixent els llibres, les exposicions, les converses, els passeig, l'esport... i la vida esdevé més bonica.

És avui, doncs, que considere que he començat les vacances. Evidentment, no podem generalitzar... hi ha qui no haurà començat les vacances d'estiu, sinó la continuació de les vacances en estiu. És com tot: ja s'ho faran. Passa  a totes les feines, crec jo.

FOTO: Desesperat, de Courbet. Descobrir Courbet al MNAC és una de les sorpreses que m'he trobat aquest estiu.

24 de juliol del 2011

Facebook

Què esperem exactament del Facebook? 

Avui la pregunta m'ha tornat al cap en veure l'estat de Manolito (nom figurat). Manolito havia aconseguit, aquesta matinada, colar-se de franc a una discoteca superfashion. I el primer que havia tingut la necessitat de fer un cop aconseguida la gran gesta era fer la foto, penjar-la al Facebook a través del mòbil i comentar-la com si aquest fet l'hagués convertit en el ser més feliç, i no només això, més ditxaratxero de tot lo món. Potser si no ho hagués fet el gest hagués passat desapercebut, i per tant, no hauria tingut gràcia... Qui sap si ni tan sols li agrada anar a les discos, a aquest Manolito!

Repassant el perfil de Manolito, he pogut comprovar que efectivament és super ditxaratxero, sempre està alegre, s'ho passa d'allò més bé a la platja, viatja tope i tot i tot. M'ha faltat només veure fotos de quan caga i quan pixa, però igual és que no hi ha pensat. Quina mandra! Efectivament, no he pogut vèncer la temptació de bloquejar-lo!

I és que a mi que m'importa! Penso que aquesta persona, com moltes altres, empra el Facebook com un mirall deformat: ens ofereix una imatge de sí mateix, però totalment distorsionada, magnificant aquells aspectes que ell creu que el fan mirant-nos-el amb bons ulls, anul·lant aquells que no. I per llegir ficció ja tenim les novel·les, no? Hi ha moltes imatges que volem donar: des d'aquell que vol pretendre's super fashion, ditxaratxero i actiu, fins a aquella xica que vol donar-nos la imatge de mare perfecta, comentant-nos quantes vegades vomita, fa caquetes o s'acaba les pastetes el seu nadó i com de preocupada n'està!

No s'equivoqueu. Només m'alcen ampolles aquells perfils que no es corresponen amb allò que jo veig que hi ha al darrere. Senzillament. Malgrat que puc estar equivocat, acaben per avorrir-me. Exhibir-nos ho podem fer tots, però quan deixa de fer-se des de l'autenticitat, crec que caiem de manera escandalosa en la caricatura de nosaltres mateixos.

Sóc conscient que el meu perfil és tremendament avorrit, però mirant-lo des de l'altre extrem. Què li farem! Continuaré compartint coses que em criden l'atenció, comentant coses i fent broma, quan en tinga ganes. Si alguna vegada veieu que publicar el que faig a cada moment es converteix de nou en una necessitat, feu-m'ho mirar, que serà que alguna cosa no va bé en realitat. I si no trobeu el meu perfil... ejem, ejem... 

Ara ja en sabeu les raons!