L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

27 de març del 2011

Crits de... revolució?

La "Llibertat, Igualtat i Fraternitat" que es van cridar al 1789, i que ens han dut un món que encara, com diríem... està "per polir", contrasten amb els principis expressats pels manifestants a Síria: Déu, Síria i Llibertat! Posats en aquests ordre, són un poc esfereïdors.

Podem qualificar aquests principis com a "revolucionaris"? Per què s'empenyen els mass media en titlar de revolucionària l'onada d'aldarulls que sacseja el món musulmà? Jo no ho tinc tan clar. Cauen governs corruptes, autoritaris i dictatorials. Governs que fins ara havien estat servils amb occident. Però, quin model de país està alçant-se entre les runes? Quina concepció de les persones, la política i la societat hi ha darrere d'aquests fets?

Per començar, només a Egipte es van veure dones (poques) en les manifestacions. Aquesta dada no hauria de portar-nos a cap conclusió, però sí que és un indici important de la lluita que hi ha a prop.

EL ROTO

24 de març del 2011

Ser o tenir

http://www.labutaca.net/films/20/serytener.htm
Hi ha qüestions que semblen estar ben clares: ho som, o no ho som; en tenim, o no en tenim. Som bons, dolents, envejosos, curiosos, capaços, emprenedors... o no. Tenim diners, propietats, accions en borsa... o no. Però també podem capgirar les coses: tenim bondat, odi, enveja, capacitat, empremta... Som rics, propietaris, accionistes... No és, si més no, el mateix?

En determinats casos, potser sí. Ser capaç de fer alguna cosa, i tenir-ne la capacitat pot voler dir el mateix. O ser curiós i tenir curiositat. O ser propietari i tenir en propietat. Però hi ha aspectes de la vida en què el matís és important. No és el mateix ser mestre que tenir una diplomatura en magisteri. No és el mateix ser metge, que tenir els estudis de medicina. O ser advocat, i tenir els estudis de dret. Al marge de si exercim o no, cosa que pot ser degut a circumstàncies de mil tipus, el matís que ens fa decantar-nos cap al ser o el tenir té a veure en molts altres condicionants. 

Enriquiment personal o status social? Servir a la resta o alimentar l'ego? Vocació o remuneració? Decisió personal o pressions d'altri? Inèrcia o meditació? La resposta a aquests interrogants ens decanten, necessàriament, cap al tenir o cap al ser. En alguns oficis tal vegada sigui difícil discernir-ne, però no en aquells en què tractem directament amb les persones. Tothom ens hem trobat amb autèntics metges i amb gent que té els estudis de medicina: el tracte, l'interès, la mirada... delaten aquestes actituds. Tothom hem tingut mestres, o bé mers funcionaris que seguien un llibre de text.

Aquesta reflexió no sé on pretén desembocar, però la meua experiència em diu que cal valorar cada persona pel que és, no pel que té. El qui té es pensa que ja ha arribat a la meta: para de créixer, de preguntar, de buscar, d'indagar, de servir. Qui és, en canvi, continua creixent, pretén anar més enllà, perquè està viu. Per al qui té, hi ha dos tipus de persones: els qui (com ell) tenen, i els qui no. Jerarquitza, menysprea, acusa, pretén estar sempre damunt i atorgar-se els mèrits. Per al qui és en tothom sap trobar allò positiu, sempre té alguna cosa  a oferir-li.

Avui en dia la malaltia de la titolitis està en fase de curació, en tan que tenir-ne un no assegura res. Això potser tingui una part positiva: només estudiaran certs oficis aquells que realment estiguin interessats en exercir-los, i no per guanyar cert "status" o privilegi per jutjar o tractar a la resta. Que hi ha qui tenint un títol, es pensa que té el poder del Duc d'Alba en els temps dels Àustries. Pel que a mi respecta, ni Ausiàs March tenia el títol de filologia, ni Cristòfol Colom tenia la llicenciatura de geografia, i tant un com l'altre, amb la seva iniciativa, ens van oferir un gran llegat.

No obstant hem de patir un dels darrers símptomes d'aquesta malaltia social: les rabietes d'aquells que pensant-se que tenint un títol anaven a ser Déu sap qui, ara només els serveix de paper higiènic (per torcar-se el cul, vull dir, parlant malament i de pressa). L'actitud de certes persones envers a aquells qui els envolten només em du als llavis una paraula: frustració.

Una llàstima.

23 de març del 2011

Mor la gata.


Des de petit, he estat acostumat a veure-la de tant en tant a la petita pantalla. Fa uns anys em va captivar del tot quan vaig veure bé la "Gata sobre la teulada de zinc calenta". Amb la seva mort, aquesta pel·lícula, tal vegada la meva preferida, ha passat a pertànyer a una altra època.

Prejudicis, decisions, equivocacions.


Aniria a Iowa només per veure aquesta obra. Què és? De qui és? Mural, de J. Pollock. Les sensacions que transmeten les seves obres sempre em resulten estranyes, inquietants, al·lucinants. No sabria explicar-les ben bé. I m'agradaria molt poder tenir aquesta obra en concret al davant.  Hi ha qui veuria un mamarratxo. És clar. Com mamarratxos podrien resultar-me les obres de molts altres pintors que no m'arriben o no em criden l'atenció. És qüestió de sensibilitats. Però l'actitud és important: sóc conscient que quan alguna cosa no m'agrada, més que treure-li tot mèrit, millor saber que la meua sensibilitat és limitada, com el meu bagatge, i que és una cosa que va treballant-se a partir de les experiències. Fa 10 anys possiblement aquest quadre no m'hagués dit res.

I és que ja des de l'escola hi ha una jerarquia de coneixements: les mates i les ciències estan per damunt de les socials i les llengües. Per sota queden els ensenyaments artístics. Tot es mesura per la seva utilitat. Tot està impregnat d'un cert positivisme ranci, que dificulta a molts nens aprofundir en les sensibilitats o les intel·ligències que se li donen millor. Qui veu un mamarratxo en aquesta obra cabdal del segle XX no ha desenvolupat gens la seva sensibilitat artística, no ha sentit parlar de l'abstracció ni de la figuració, de l'expressivitat de les línies i dels colors, ni del moment històric en què està feta l'obra, ni com pretén involucrar-se en els temps que l'ha produït. En el fons, ningú en té la culpa: tothom som fruït d'un sistema educatiu que jerarquitza els coneixements. No saber interpretar una obra com aquesta, o no sentir-se atret per ella, en el fons no es considera cap mancança. Per això, no es desenvolupa gens ni mica aquesta capacitat ni es té cap interès en fer-ho. 

Aquesta jerarquització dels coneixements més tard continua amb els estudis superiors, i es tradueix en una sèrie de prejudicis sobre certes carreres i oficis. El blanc predilecte sol ser la meva professió. Aquest prejudici és secular, com molt bé assenyala Adorno a la seva conferència Tabúes sobre la profesión de enseñar, i té unes raons sociològiques i antropològiques que vénen de llarg. Ser mestre és una cosa fàcil, els seus estudis són de rissa i és vist com un ofici fàcil i ben assequible. És clar, per al mestre no és imprescindible tenir molts coneixements, d'aquells que són tant i més valorats per la societat. Més aviat, el que compta en un mestre és el seu tarannà i la seva actitud envers les coses. Els professors no es veuen tan afectats per aquests prejudicis, en la mida en què tinguen en el seu currículum uns estudis ben definits i valorats com a "superiors": on va a parar el professor de música o de plàstica, davant al professor de mates o de física?

Avui m'han intentat convèncer que aquest prejudici és cosa certa, i que si em molesta, que comence aviat a estudiar "una altra cosa". Amb aquesta invitació es delata de seguida el prejudici. I és que u no estudia per un estatus, sinó (sempre ho he cregut així) per una vocació determinada. No em paro a discutir les raons que van portar a aquesta persona a estudiar Dret, però sí que defensaré les meves. Vaig tenir la oportunitat de triar el que vaig voler, però d'allò que més m'agradava em veia abocat (qüestions del món laboral) a la docència. I com que havia treballat amb nens i amb adolescents, sabia què preferia aquests primers: no sols els hi pots ensenyar, sinó que també en pots aprendre molt. Qui ha treballat amb nens sap a què em referesc: la capacitat de sorpresa, de ser captivats, etc. la manera en què expressen els seus sentiments, les seves pors... i moltes altres coses que em van fer triar la professió de mestre. I no m'arrepentesc en absolut: ara tinc una professió de la qual estic satisfet i que m'agrada. Com tot, té les seves vessants negatives. Però les experiències viscudes dins d'una aula són tan enriquidores que només les canviaré en quan no pugui donar tot el que s'ha de donar per captivar la clientela i ajudar-los a viure la seua vida i entendre el món que els ha tocat viure.

Per tant, no em fa falta estudiar altra carrera, que diguin o pensin el que vulguin. Ni tampoc deixaré d'interessar-me per altres temes, com per exemple, desenvolupar la meva capacitat de sorpresa, la meua curiositat, o interessar-me per la història o per les llengües, per les quals vaig estar a punt de decantar-me professionalment. El pitjor de tot és que qui avui m'ha parlat des del prejudici, sense ser-ne conscient, no sé si alguna vegada aconseguirà el que jo he aconseguit. Sempre podrà omplir-se la boca amb els seus estudis de dret, però no sé jo amb què està omplint la seva vida. D'entrada, sé que exercir la seva professió no li ha agradat gens ni mica.

És el que passa quan les nostres decisions es veuen influenciades no pel nostre cor, sinó pels nostres prejudicis. Pel que a mi respecta, continuaré descobrint el món amb una curiositat viva, que és justament allò que ha de transmetre un mestre, en lloc de perdre el meu temps queixant-me, comparant-me o infravalorant la feina dels altres. I demà, igual que he descobert l'univers de Pollock passejant-me pels museus, llegint sobre ell i passant llargues estones davant de les seves obres, tal vegada puga descobrir alguna de les milers de coses que hi ha aquí fora esperant-me.

Exigir és fàcil.


Exigir-se no tant. La cambrera d'ahir al restaurant era originària de Filipines. Ens va atendre amb un català no castís, amb algun castellanisme, però en català, al cap i a la fi. No sé quant de temps portaria a Barcelona. Dos, tres... cinc anys? I ja entenia perfectament la nostra llengua i s'atrevia a parlar-la. I també parlaria el tagal, l'anglès, el castellà i alguna altra llengua de les desenes de llengües que es parlen a les Filipines... Tot un mèrit, no? I un gran bagatge personal.

Algú a la taula va dir que la cambrera "no havia parlat bé el català". La cosa era òbvia, però no sé jo si era allò realment important. Sóc ple defensor de l'obligatorietat de conèixer la llengua pròpia per a qualsevol persona que resideixi als Països Catalans, no per tal que la utilitzi (ho farà si vol), si no per si a mi em ve de gust no canviar de llengua. Però d'aquí a haver de fer de vigilants lingüístics cada vegada que veiem un immigrant, i jutjar-lo segons el grau de coneixement de català va un gran distància. Sobretot pel fet que la majoria de vegades en desconeixem les circumstàncies i les motivacions d'eixa persona.

Però és fàcil col·locar-se d'aquesta manera per damunt dels altres. Què haguérem fet nosaltres? Com haguérem parlat el català si haguéssim estat aquesta noia? D'entrada, ella ja va mantenir una actitud decidida per tal que nosaltres no canviàrem de llengua... I nosaltres portem des dels 10 anys estudiant l'anglès i en tenim una competència nefasta, per començar.

Visca el català! Avall el fanatisme!

21 de març del 2011

Primavera



    Vull començar aclarint que el tal Gadafi és una de les persones que més a prop situe de l'esperpent. Sense gaire remordiments, l'esmicolaria i l'aniria llençant per la tassa del WC. La seva fam de poder s'ha traduït en matances de civils indiscriminades.
    Però, ai las! Quan ahir vaig escoltar a la tele un dels portaveus del bàndol "dels bons", dels grans defensors dels drets humans, vaig sentir un sentiment semblant al que em desperta el dictador. No sé qui preferiria que fos ministre de Foment, si Pepiño Blanco o Gadafi, certament. Amb un gran cinisme anunciava que el cas de Líbia no podia comparar-se al de l'Iraq, que no hi havia hagut cap reunió de les Açores, que el que hi havia era una resolució de la ONU davant d'una massiva violació dels drets humans i que ells, els països aliats, s'havien proposat defendre "el poble libi".
    No deia, però que Espanya és un dels països que, sense cap mena d'escrúpols, ha estat armant el règim Libi, fins ara tan amic. No sé jo per què tan de sobte s'ha trencat aquesta gran amistat entre Líbia i Occident, si serà pels drets humans o pel perill de tancament de l'aixeta del petroli. Perquè mirant l'hemeroteca (bé, les poques referències que hi fa), u es planteja com és que la resposta no va ser tan contundent a Darfur, o a l'oblidada Somàlia, o Guinea (quin cas!) o a tants altres llocs (sense petroli). Quin cas el de Guinea, on fa ben poc el senyor Bono, acompanyat del Duran, anaren de visiteta "diplomàtica": nedant en corrupció i violació dels drets humans, s'ho van passar d'allò més bé. I ara ens volen vendre la moto en el cas libi.
   Hipòcrites. Més que hipòcrites!. Si comencem a prendre certa perspectiva sobre les  lluites que definiran aquest segle XXI, no estan fent cap gran favor a la democràcia i als drets humans que diuen defendre. Acabada la Guerra Freda, l'atemptat de les torres Bessones va ser el punt de partida d'un nou enfrontament: ja no entre comunisme i capitalisme, sinó entre el món nascut de la Revolució Francesa i la Il·lustració i aquelles societats que no han experimentat els canvis que impliquen. Entre ciutadans i súbdits. Entre pensament i obscurantisme. Entre raons i fanatisme. Si el liberalisme polític, els drets humans i les institucions democràtiques només són una excusa per fer el que fan, a banda de contradir-los i utilitzar-los per al seu propi benefici, difícilment Occident podrà vendre'ls com un guany de la Humanitat.
    I així és que ha començat, malgrat tot,  la primavera.