L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

23 de desembre del 2010

...cuando nos montamos en el tren.

O cuando nos mondamos del tren?

Avui el sempre carinyós personal de Renfe m'ha regalat (oh!!) un meravellós calendari. Aquest pretén ser original, però ratlla en el sarcasme, quasi insult, al viatger. En efecte, s'inspira en frases que la gent sol dir quan viatja... Potser en altres llocs del món aquestes frases siguin habituals, però ho són aquí o bé se'n senten més d'altres?

Quan diu "¿qué estás leyendo?", no hauría de dir "m'ha donat temps a llegir fins i tot les instruccions de l'extintor... i encara no he arribat!"?
Quan diu "¿jugamos a algo?", no hauria d'afegir "o aquí nos moriremos de hastío y aburrimiento"?
Quan diu "voy a dormir un ratito", no hauria de dir "i la sotragada fou tan gran que em vaig despertar tot fotent-me un cop contra el vidre de la finestra i m'han ficat dos punts de sutura"?
Quan diu "¿me acompañas a la cafetería?" no hauría de dir "cinc hores aquí parats sense aire condicionat i damunt ens cobren l'aigua a la cafeteria"?
Quan diu "¿en qué bolsillo habré puesto el billete?" no hauria de dir "¡y encima me piden el billete!"?
Quan diu "¿ya hemos llegado? Qué corto se me ha hecho" no hauria de dir "¿hemos llegado? ¡No me lo creo! ¡Debe ser un sueño!"

Acaba el calendari dient allò de "este viaje hay que repetirlo, ¿nos sacamos ya los billetes?". 

És clar! Quin remei si només tenim la Renfe! Lamento molt el meu desencant, però crec que enguany cap tren dels que he agafat de llarg recorregut ha sigut puntual. Fins a dues hores de retard. I avui que ho ha fet, m'ha deixat en l'estació de Valdrid, a la quinta punyeta, i he hagut de caminar arrossegant la maletota fins l'estació del Nord.

Ja ho tenen bé!

8 de desembre del 2010

Estalvi, avarícia, misèria.


Actualment, amb la que ens està caient, crec que gran part de nosaltres es veu abocat a l'estalvi i és, per tant, estalviador per naturalesa. Estalviem per a un cas d'emergència, per a un viatge, per poder sortir, per comprar llibres, pel·lícules... què sé jo! Un sol plantejar-se d'entrada l'objectiu d'apartar uns (pocs) diners cada mes, i arribat el moment, els desenfunda amb alegria per gaudir del plaer que s'havia proposat.

Aquesta actitud estalviadora, que sol tenir recompenses a curt i mitjà termini, pot convertir-se però en un principi. Llavors l'estalviaire esdevé avar, l'estalvi es converteix en avarícia. El IEC defineix avarícia com a "continència excessiva en les despeses". És a dir, per norma cal no gastar, i llavors aquestes recompenses a mitjà i curt termini esdevenen hipotètiques situacions a llarg termini que qui sap si arribaran. Aleshores la situació de guardar i guardar esdevé plaent. L'avariciós col·loquialment és anomenat agarrat, si bé aquí preferim aquest altre terme més normatiu. L'agarrat, avar o avariciós s'avorreix a casa, no viatja, no compra, no es permet cap caprici, no gaudeix de les coses perquè troba que davant de tot això, és millor guardar els diners. Cal però distingir aquesta actitud de les situacions de força major: en situacions d'atur o mancança de recursos no podem parlar d'avarícia, sinó de necessitat. Tot i que una cosa pot sumar-se a una altra, i llavors és quan ens trobem davant de casos catastròfics.

I un es pregunta: com distingim un estalviaire d'un avariciós (llegim agarrat)? De vegades és difícil. Però alguns símptomes ens poden fer pensar que la frontera està més a prop del segon pol:

-L'avar, amb un pretext o d'altre, sempre acaba posant-se a la boca el tema dels diners per ressaltar l'amargor que suposa gastar-se'ls; l'estalviaire estalvia quan toca, però quan gasta, aquesta acció esdevé un acte necessari, com ho és vestir-se per sortir al carrer, obrir el paraigua quan plou o posar-se el cinturó de seguretat en conduir: un tràmit no traumàtic.

-L'avar, quan es veu abocat a gastar, sempre menysprea el producte amb el que ha fet el sacrifici: no ha pagat mai la pena. La qualitat del producte, l'aportació al gaudi personal no ha estat mai suficient per justificar la despesa. És l'excusa perfecta per justificar el principi d'estalvi radical: com que mai paga la pena, es justifica l'aparent pèrdua d'interès en aquelles activitats que suposen una despesa. Un mecanisme d'autosuggestió que funciona com el peix que es mossega la cua. L'estalviador unes vegades gaudeix molt de les coses en què inverteix, altres no tant, i d'altres gens, però no per això generalitza i es planteja suprimir aquestes activitats, ni torna sempre al tema dels diners que ha gastat. Com tots les coses en aquesta vida, hi ha coses que surten bé, i d'altres que no. L'important és experimentar i conèixer (el món). Si no hagués gastat, no hagués conegut, ni hagués opinat, ni hagués viscut aquestes (bones, males) experiències.

-L'estalviador té clar els seus interessos, i en pro d'aquests és que estalvia. Per a l'avar, és la magnitud de la depesa la que crea els interessos. Per posar un exemple: si u s'ha plantejat viatjar, es planteja les seves preferències. Pot estar entre Xina o Madagascar, i si l'economia va malament, doncs triarà la destinació més barata, però dintre dels seus interessos previs. Si no li arriba, esperarà a tenir els diners necessaris per poder anar. L'avar s'interessa per Xina i Madagascar, però acabarà viatjant a Ciudad Real perquè hi ha una oferta. I dirà que és que Xina i Madagascar no li interessen gaire.

-L'estalviador és sincer en els seus propòsits. Quan no fa una activitat per tal d'estalviar, ho diu amb total normalitat, sense negar que en efecte, li interessaria fer-la, però que la sacrifica. Una cosa no lleva l'altra, és clar. L'avar maquilla el seu pànic a la despesa posant excuses que acaba creient-se: no paga la pena, les activitats, actes, viatges, oferta cultural... no són rellevants ni tenen cap interès.

-L'avar simplifica i confon conceptes: qui gasta en allò que ell en el fons desitja, però no més que l'afany de guardar-se els diners, és un malbaratador. Qui estalvia, és un avar com ell i per tant no té dret a titllar-lo amb aquest adjectiu. Els conceptes estalviar i gastar es confonen així amb acumular i malbaratar. En realitat, això és una actitud d'autodefensa.

-L'estalviador busca alternatives per tal de poder estalviar. Manifesta que ja li agradaria ell fer "x" activitat, però d'entrada no li és possible. L'avar no té aquesta actitud. Si algú ha engegat el tràmit de gastar "x" diners en "x" activitat, ho generalitza i aquest acte acaba esdevenint, des del seu punt de vista, un despilfarro. L'avar voldria mantenir l'estatus de qui gasta, però minimitzant la despesa. Vol compartir les activitats, però abaratint-les, i per tant, traient-hi qualsevol atractiu. És aquesta l'explicació de per què acaba per no gaudir de les coses, malgrat la despesa, que esdevé doblement traumàtica: per despesa, i per insatisfactòria. Aquest trauma doble, però, no serà acceptat, i es maquillarà igualment. És el cas donat quan, posem per cas, un hostal amb parets de fumar (el més barat de la llista de Bookings) esdevé "un bon hotel": com que he gastat en un "bon hotel" -ens dirà l'avariciós-, per això he malmenjat. Quan en realitat ha malmenjat, maldormit i volent disminuir al màxim la despesa, aquesta ha estat del tot improductiva. Gran contrasentit.

És clar que aquests símptomes poden no significar res, poden respondre a casualitats que no tenen per què traduir-se en res concret. L'estalvi és una conjuntura o un tràmit, l'avarícia és una actitud. Saber diferenciar una cosa de l'altra no és gaire fàcil. I cal deixar-ho clar des del començament: per ser estalviaire no s'és ni bona ni mala persona. Ni per ser avariciós tampoc. No té res de dolent, sempre que el darrer símptoma descrit no esdevinga una neurosi en contra d'aquells que decideixen gastar lliurement els seus diners. Una neurosi que fins i tot pot arribar a ridiculitzar l'acció de gastar-se els diners en una cosa plaent. Si quan un estalviador decideix, posem per cas, anar de ruta gastronòmica, i l'avar veu en aquesta acció que l'estalviador "malbarata sempre tots els seus recursos en menjarets", la situació està ja arribant al límit de la puresa del concepte.

Un servidor està rodejat de despilfarradors, estalviadors i avars (en l'accepció del terme abans esmentada). I el tema dels diners surt tant a col·lació que ja no sap en quin punt d'aquesta gradació es troba. Perquè no existeix l'estalviador "pur", ni l'avar "pur", ni el malbaratador "pur". En cada persona, la tendència es decanta cap a un o altre pol depenent de la situació, la temporada i el grau d'estabilitat emocional i, sobretot, les circumstàncies personals. Allò bo seria analitzar què volem ser, què volem fer i què estem fent en realitat de manera objectiva. Però hi ha qui no té por de perdre-la, l'objectivitat.

Siga com siga, el que no m'agradaria que em passara de qualsevol de les maneres és viure de manera miserable. Perquè els extrems sempre es toquen: qui guarda per el simple afany de guardar, acaba, en la pràctica, no tenint res. Em plantejo que sempre que guarde o sacrifique una activitat, sigui en ares d'una de millor que em faça més il·lusió, descomptant això sí les necessitats bàsiques de roba, habitatge i menjar (a casa). Aquestes són pur tràmit (per a mi), i per tant ja ni em plantege estalviar-ne, per necessàries.

Que consti que aquesta reflexió no ha pretès ofendre ningú. Només posar ordre els meus pensaments per tal de situar-me i, si fes falta (que en fa), modificar alguns hàbits, costums, actituds. Com vulgueu dir-li. I si algú s'ha sentit ofès, que conste que no sóc jo qui l'ofén (res més lluny de les meves intencions), sinó perquè segurament haurà vist reflectit alguna cosa d'ell que no li agrada. És el seu problema, no el meu.

Jo en la vida dels altres no em clave. Per tant, no em maregeu. Cadascú allà amb les seves raons. Però que no em facin creure que gastar-se 20 euros menjant fora de casa no és un preu raonable, i que per creure-ho, sóc un malbaratador. Perquè ni una cosa ni altra són certes. I estic segur que la majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi.

6 de desembre del 2010

Aclariments

En el post anterior escric que "defense plenament" el col·lectiu dels controladors aeris. No m'entengueu malament: han jugat una molt mala passada a molts milers de persones. La cabronada que han fet és grossa i poc justificable. Però malgrat que no siga justificable de cap manera, és del tot comprensible. I és això al que em referia: al seu dret a reivindicar, a estar fins el nas d'una empresa i d'un govern que lluny d'estar interessats en una negociació justa d'un nou conveni, els han ningunejat i els han tractat, més que com a ciutadans, com a súbdits!

El que a mi m'ha quedat clar de tot aquest assumpte, és:

1.-La incompetència del Ministre de Foment i d'AENA, a qui continue pensant que s'haurien d'adreçar totes les mirades i la demanda de responsabilitats.

2.-El tracte nefast, malgrat excepcions, que han ofert la major part de les companyies i la pròpia AENA als viatgers: manca d'informació i d'atenció bàsica.

3.-L'herència de la dictadura s'ha fet patent: l'exèrcit ha intervingut. No per recolzar la societat civil, sinó per doblegar-la. En aquest cas, l'actitud dels controladors. És molt greu per mi. En un país "normal", l'exèrcit, un cop plantats els controladors, hauria ocupat les torres de control i s'hagués ocupat del trànsit aeri. Aquí Defensa s'endu el gruix dels pressupostos de l'Estat, i sembla que l'única cosa que ha sabut fer és obligar per la força i la coacció als controladors a tornar al seu lloc de treball. Per què no han pogut ocupar-se ells del trànsit aeri? No hi havia suficient gent formada i amb un nivell suficient d'anglès potser? Som una república bananera!!!

4.-Els mass media i el govern han desviat l'atenció, tota, cap als controladors per evitar que la gent sàpiga des d'on arranca el problema realment, què ha anat passant i fer evident la incompetència d'uns i d'altres. Em fa gràcia veure eixir a Pepiño Blanco a la tele informant que ha arribat hora de la justícia...

I de la dignitat, senyor Blanco? No ha arribat l'hora també de la dignitat?

4 de desembre del 2010

Opinions


El conflicte dels controladors amb AENA resulta, si més no, molest. Sobretot per a aquells milers de viatgers que aquesta nit s'han quedat penjats als aeroports de tot l'Estat. Pareix que els controladors no tinguin altra feina que fer que tocar el nas a milers de persones; llegeixes la premsa i els pinten com uns insurrectes, que damunt de "privilegiats", encara demanen més.

Però no crec jo que aquests treballadors estiguin arriscant tant per assumptes secundaris. Rubalcaba, tan "dialogant", fa poques hores que els ha amenaçat amb penes de presó si no tornen als seus llocs. A EEUU van haver comiats massius per una vaga similar. "Cobren moltíssim, i treballen poc... què demanen?", afirma algun viatger, amb raó, enfadat. Jo pense que si tan estupend és l'ofici de controlador, no entenc per què no tothom ha seguit aquest camí. Ningú parla dels estudis que cal tenir per tal de poder ser-ho, del grau de responsabilitat i d'estrès que tenen, ni de les condicions de treball reals que tenen, més enllà del que pugui dir la premsa (i AENA).

No te preocupues en ese sentido, aquí cumplimos infinidad de órdenes. Pedimos reducciones de jornada por guarda legal de hijos a cargo y se nos deniegan, acatamos, venimos a trabajar, denunciamos en los juzgados y mientras tanto, claro, los días que ha pedido un compañero con hijos, ya los ha tenido que trabajar. Pedimos vacaciones a principio de año, las aprueban, pero llega el verano y por ordeno y mando vulnerando el convenio y los acuerdos locales se "reubican" a otra fecha, acatamos, denunciamos y mientras tanto, AENA tiene sus trabajadores donde le interesa. La empresa te manda de un día a trabajar en tu día libre, no puedes negarte a la orden del empresario, acatas, denuncias pero mientras tanto la empresa ya ha cubierto el servicio (la denuncia ya no sirve para nada). La empresa programa menos controladores, los sectores se sobrepasan produciendo un grave riesgo a la seguridad de la operación, acatamos, denunciamos y mientras se resuelve... mañana y pasado y pasado hacen lo mismo. Podría seguir pero ya no sé ni si twitlonger me lo va a permitir... ;-) Espero que esto te ayude a comprender mejor un conflicto del que por lo general la mayoría toma por cierto lo que dice la prensa, cuando no es así ni por asomo. Un saludo.

Bé, aquest testimoni del bloc que tenen els controladors ens fa entendre una mica més la situació. I jo els recolze plenament. Fa mesos que estan reivindicant els seus drets. En agost ja van avisar que farien una cosa com la que es van atrevir a fer ahir, i encara es van abaixar els pantalons, van aplaçar la vaga i van seguir "negociant"... amb una empresa que, de ser la meitat de nefasta amb treballadors i clients com ho és ADIF, deu ser del tot una pífia. Jo em pregunte: quins han estat els beneficis d'AENA el darrer any? Qui els està gaudint?

Bé, ànim (als controladors) i paciència (als viatgers, entre els quals em compte, ja que tinc un viatge planejat d'ací a poques setmanes). Però ja està bé que ens tractin com uns no-res. AENAestà obligada a respectar els convenis que signa amb els treballadors, i en cas de no respectar-los, a negociar-ne de nous. Quina culpa tenim tots de la incompetència d'uns grans empresaris que només tenen la mirada fixa en el màxim benefici, per sobre de qui siga i del que siga?

Ja se'n poden anar a la merda. Deixem d'assenyalar amb els dits als controladors, escoltem les seves raons i mirem una mica cap a AENA, que crec que és on està tota la merda.