Conquassabit.

El verb està en passat, però l'espectacle al qual dóna nom parla del nostre present i de la seva semblança al Barroc. Fa 400 anys les formes equilibrades i rectes del Renaixement van rebre una forta sotragada; sortí la voluta, es trencaren amb formes tortuoses les frontisses, les columnes van doblegar-se formant espirals, l'escultura va perdre l'equilibri, sortí el Tenebrisme i en la música aquesta sotragada feu sortir la fuga.

Avui, però, aquesta convulsió és encara més forta, i les formes espirals de la voluta s'han tancat formant un gran tornado on van apareixent-se diferents rostres de la realitat. Quins seran destruïts i quins soberviuran a la força de la sotragada no és gens clar. La calma que governa l'ull de l'huracà és ben fràgil i il·lusòria, però és un bon refugi des d'on poder reflexionar sobre aquest maremàgnum en què han estat arrossegades totes les seguretats i veritats que teníem per eternes. Sembla que ni el capitalisme està segur de sobreviure!

Expressar tot açò amb el cos i la dansa, al ritme de la música de Händel, és el que ha fet el grup de dansa  Gelabert&Azzopardi al Teatre Lliure. L'espectacle resulta impressionant, viu, clar reflex de les experiències viscudes. Avui fan el darrer passe, us el recomane.

A banda de gaudir de l'espectacle, un va entendre per què li agrada tant la música barroca. I és que els gustos ens vénen marcats per les experiències viscudes i la nostra manera de veure les coses. 

Suerte que he tenido.

Qué suerte he tenido de nacer, para estrechar la mano de un amigo y poder asistir como testigo al milagro de cada amanecer.  Qué suerte he tenido de nacer, para tener la opción de la balanza, sopesar la derrota y la esperanza con la gloria y el miedo de caer.  Qué suerte he tenido de nacer, para entender que el honesto y el perverso son dueños por igual del universo aunque tengan distinto parecer.  Qué suerte he tenido de nacer, para callar cuando habla el que más sabe, aprender a escuchar, ésa es la clave, si se tiene intenciones de saber.  Qué suerte he tenido de nacer, y lo digo sin falsos triunfalismos, la victoria total, la de uno mismo, se concreta en el ser y en el no ser.  Qué suerte he tenido de nacer, para cantarle a la gente y a la rosa y al perro y al amor y a cualquier cosa que pueda el sentimiento recoger.  Qué suerte he tenido de nacer, para tener acceso a la fortuna de ser río en lugar de ser laguna, de ser lluvia en lugar de ver llover.  Qué suerte he tenido de nacer, para comer a conciencia la manzana, sin el miedo ancestral a la sotana ni a la venganza final de Lucifer.  Pero sé, bien que sé... que algún día también me moriré. Si ahora vivo contento con mi suerte, sabe Dios qué pensaré cuando mi muerte, cuál será en la agonía mi balance, no lo sé, nunca estuve en ese trance.  Pero sé, bien que sé... que en mi viaje final escucharé el ambiguo tañir delas campanas saludando mi adiós, y otra mañana y otra voz, como yo, con otro acento, cantará a los cuatro vientos...  Qué suerte he tenido de nacer.

ALBERTO CORTEZ

http://www.youtube.com/watch?v=dKN8nsWXHbE

Hola!

Què tal?! Em dic... i busque... perquè sapsss... Que a què em dedique? Ah! Sóc... sí... És clar, és clar. ... Ah! Molt bé! Genial! Doncs... Quina música t'agrada? ... No, no el conec... Sí, solc anar... i faig... sempre que puc no em perd... La ciutat... BLABLABLABLABLABLABLABLA

Te he echado de menos... Pero... Si, todo bien. Claro. Ella... El otro día... Pues yo... sí, ah! Claro... No... Què va! 

Sant Jordi: poesia, poema, mural, dibuix, jocs florals, presses, teatre, danses, presentació, equip de música, endevinalles, rodolins, roses, dracs, punts de llibre, haikús... 

Per a què estem parlant? De què? Què? A qui?  

Llavors, calle... Defensar la lectura i la llengua no ha de voler dir haver de trencar moments i sentiments per l'obligació d'haver d'emplenar-los de paraules. Perquè de vegades aquestes espatllen les vivències. 

Formalismes i inexactituds. 

Visca Sant Jordi!

Protocols.

Sebastià Piera, general de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil, va aconseguir sobreviure a la Guerra, i pogué fugir a França a través dels Pirineus. Allà, va sobreviure miraculosament a l'epidèmia de disenteria que s'escampà i eliminà gran part dels refugiats que, en condicions infrahumanes, s'apinyaven en el camp de concentració en què els francesos van recluir-los. Tot seguit, es va traslladar a la Unió Soviètica en esclatar la IIa Guerra Mundial per lluitar en les files de l'Exèrcit Roig. N'era un oficial. Va viure com companys seus de la República, de Catalunya, morien en la lluita contra el nacionalsocialisme. Però va sobreviure. I tornà a França...

Allà l'esperava encara una àrdua aventura; doncs la Guerra Freda despertà pors i sospites sobre els combatents afins al comunisme, i aquestes pors van fer que, malgrat les seves aportacions en la lluita contra el nacionalsocialisme alemany, fos deportat a l'illa de Còrsega, on encara resideix, per fi amb dignitat, en l'actualitat.

Segurament, un dels seus anhels haurà estat tota la vida poder adreçar-se als seus conciutadans de Catalunya, país pel que va lluitar i arriscar tant, per donar-los testimoni del que ha estat la seva vida, i advertir dels perills i de la fragilitat que amenacen sempre la democràcia.

I anit per fi va tenir la possibilitat... A l'homenatge organitzat a l'auditori als exiliats, per fi tenia un micròfon i centenars de barcelonins escoltant-lo atentament. El seu parlament va ser llarg, però força interessant, viu, emotiu...

I vés per on que el que no havien aconseguit els exèrcits feixistes ho va aconseguir el protocol: fer-lo callar! Un testimoni viu valuós com centenars de llibres d'història i desenes de cançons va topar amb les exigències horàries i de protocol. Anaren baixant-li el volum de micròfon, i aprofitant una pausa, el van agafar i se l'emportaren... Piera ja estava acomiadant-se, però no el van deixar fer-ho amb calma.

El concert, amb cançons de Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Lluís Llach, Pere Quart i molts altres, tingué punts molt brillants i que em van fer sentir i sentir... Però el que més pagà la pena fou el poder escoltar en Piera i la Núria Pi i Súnyer recordar-nos que tot això que ens conten no és mentida; que els va passar a ells i que va passar a Catalunya i a Europa...

Però el protocol és el protocol... Silenci sobre els testimonis! Ains!

Convé fer-ne memòria.

Fer memòria que tal dia com avui, ara 400 anys, Felip III va signar el decret d'expulsió de la població morisca dels Regnes d'Espanya. Aquest fet anava a tenir conseqüències econòmiques i demogràfiques força perjudicials, però els moriscos molestaven. Es van convertir, després dels jueus, en l'objectiu del fanatisme i de la intolerància religiosa.

En Alemània, a la Neue Sinagogue de Berlín, vaig veure com els jueus van triar un estil inspirat en l'Alhambra de Granada per a la seua construcció perquè consideraven l'època medieval a la península com un model de convivència que tenien idealitzat; model que va tenir un final força fosc després de la Reconquesta. En efecte, tenim l'honor de ser el primer país de l'Europa Occidental (pot ser de tota Europa) que va fer una neteja ètnica tan brutal. L'odi i la intransigència davant la diferència van ser tan grans que fins i tot la casta episcopal va promoure, segons consta en els documents de l'època, el seu extermini físic. Sí, aquests que en parlar de l'avortament ens volen fer creure que sempre han lluitat en "defensa" de la vida des de la seva concepció...

Però d'això ningú en vol fer memòria. És una taca fosca enmig de les "glòries nacionals". De fet, la historiografia oficial encara relata amb cert orgull aquells fets de "neteja" i "depuració". El que patirien aquestes persones, després d'infinitat de decrets que prohibien la seva llengua, costums, vestimentes i religió, és difícil d'imaginar. Perseguits en la seva pròpia terra per els seus orígens musulmans, rebutjats en els països on foren deportats per la seva nova religió cristiana...

Després d'unificar-nos a tots en la religió, tasca duta a terme durant el segle XVII, es va encetar durant la centúria següent la uniformització cultural sota els usos i costums castellans. I encara hi estem, en aquestes!

Visca Espanya!? Com es pot estar orgullós d'un país com aquest on davant d'una efemèride com aquesta ni tan sols s'ha fet un mínim d'autocrítica?

Perquè(s)

La conversa era tensa: es parlava sobre drets lingüístics. Uns argumentaven sobre drets, deures, raons històriques, drets individuals, actituds. Es donaven testimonis sobre els diferents resultats de la política lingüística a València i a Catalunya. L'altra banda acabava sempre amb el mateix argument: "porque estamos en España". I sobretot, sobtava el menyspreu a conèixer pel simple fet de conèixer: "imagina que un va a Catalunya i aprèn català, i després resulta que va a viure a un altre lloc. Llavors qué?". Aqueix volia ser un argument de calat... Llavors què? Què té de dolent haver après una llengua?

Està clar que hom té interioritzat una jerarquia de valors i una jerarquia de quins drets són més vàlids que altres. El meu dret a escoltar una classe en català o a no haver de canviar de llengua està per baix del dret de un "español normal" a "hablar y que le hablen en español"... "porque estamos en España". I què és Espanya?

Caldrà conviure amb això, però ara més que mai hauré de replantejar-me si hemos de "estar en España". Cada vegada m'hi veig menys identificat, amb això d'Espanya. Els arguments donats per l'altra banda m'han recordat a un testimoni dels camps d'extermini. Un dissident alemany, periodista, empresonat a un camp de concentració veu estupefacte com un soldat de les SS, de no més de 20 anys, desfà a patades un ancià que ja no té forces ni per a queixar-se. "Per què?" s'atreveix a peguntar.

"Aquí no hi ha perquès", fou la resposta que va rebre.

És clar que hi ha perquès!! "Porque estamos en España!!". Aquesta sembla ser la única raó de pes perquè es menyspreen els meus drets lingüístics.

Inocents...

El nen de pijama de ratlles: la pel·lícula. Hem visionat amb els alumnes un tros de la pel·li, comentant les actituds dels personatges: el pare, la mare de Bruno, Bruno, l'instructor. Hem vist i parlat sobre què devia sentir la gent atenent a allò que passava.

Hem parat la pel·lícula quan Bruno coneix Schmuel, quan se n'ha adonat que allò no és una granja, quan ha vist el fum de les xemeneies i ha sentit l'olor tan desagradable que surt d'elles. Cap alumne ha caigut en el compte que les xemeneies emetien el fum de les persones que cremaven. I mira que la pel·li i els comentaris que hi hem fet ho deixaven ben clar... En el cap dels nens i nenes als que done classe no cap el fet que hagués pogut passar una cosa com la que va passar a Auschwitz. I aquest fet m'ha agradat: inocència! 

Evidentment, ho han preguntat. Els he dit que si realment els interessa que ho busquen amb els pares i ho parlin. A classe no, no sigui cosa que després de tota la merda que veuen en la tele, es feresca alguna sensibilitat.

I ja s'ha acabat el trimestre!