L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

20 de febrer del 2009

Credibilitat.



"L'Hospitalet et dóna la mà en català. Cursos de català, entra sisplau!" - diuen els cartells dels costats. Tots dos assenyalen la porta com si fos l'entrada a l'èxit. Enganxada a ella, però, la gran sopresa: "La atención al público del departamento del padrón de habitantes se realiza en la planta baja de este edificio de 8 h a 14 h". La mà en català i el peu en castellà.

Llavors, per a què? Feia temps que volia escriure aquí sobre aquests cartells que vam observar durant l'excursió a l'Ajuntament de l'H que férem amb els nens i nenes de tercer. Torna el debat amb una campanya publicitària promoguda per la Generalitat sobre actituds lingüístiques. Sobre la necessitat de no canviar de llengua davant dels estrangers: si ho fem, la llengua és una eina que convertim en obsoleta els propis parlants. Alguns es posen les mans al cap, però... és tan obvi!

Però de nou crec que en lloc de fer tant a publicitat hauríem de ser tots més coherents, començant per els administracions públiques. També els mestres, no sols en allò que diem, sinó en allò que fem i les actituds lingüístiques que fem arribar als alumnes nouvinguts. Perquè el quid de la qüestió són les actituds. També les que mostren els qui desconeixen la llengua, que mostren, o no, voluntat d'aprendre-la.

Avui, durant una excursió que hem fet a Montjuïc, un company parlava de vegades als alumnes en italià. Ni se n'adonaven. Observar el context, predisposar-se a comprendre i captar l'actitud de l'emissor és més important que el missatge en sí per tal d'entendre'l. Aquells que "no entienden nada que esté en catalán" atenen un problema. I el problema no és el català.

Això, segur!


15 de febrer del 2009

Memòria.



S'acompleix l'aniversari del bombardeig de la ciutat de Dresden, la "Florència del Nord". La Segona Guerra Mundial estava pràcticament sentenciada; l'atac a la ciutat no tenia cap valor estratègic ni era necessari per acabar amb el règim nacionalsocialista. Però malgrat tot, fou destruïda totalment. 25.000 morts. Una joia de l'art perduda. Misèria. L'objectiu? La barbàrie. Xafar l'orgull i l'ànim del poble alemany.

En teoria, els Aliats eren "els bons", però amb actes com aquests es revelaren com a els "menys dolents". Però el record de l'efemèride en la Dresden reconstruïda serveix de pretext per als neonazis per reivindicar la seua ideologia i sembrar l'odi. Demostren així que no han aprés cap lliçó i que no hi ha cap reflexió sobre què va passar en aquells anys. Amb el pretext de com de dolents són "els altres" es justifica l'absurde i la barbàrie. 

Ni els alemanys poden amagar-se dels seus actes darrere dels atacs Aliats, ni tampoc podem pretendre que els Aliats estigueren lliures d'actes censurables i innecessaris com la matança perpretada en aquesta ciutat. Es demostra que el feixisme esguitava en realitat un i l'altre bàndol, en graus diferents, sense oblidar que havia nascut, crescut i actuat sota la mirada impassible de les potències democràtiques.

Però es demostra, sobretot, tenint en compte el que ha passat aquesta setmana a Dresden (en què hi ha hagut una autèntica batalla campal entre nazis i antinazis) que és absolutament necessària la memòria històrica com a font de reflexió i de crítica necessàries per construir el futur. Perquè si en un país com Alemanya, que no perd de vista el seu passat sinistre, esdevenen fets com aquests, què no serà del nostre País en què la memòria històrica és menyspreada i censurada per tants!

D'aquesta reflexió, crítica i aprenentatge del passat ha sorgit de nou una nova Dresden que mira el futur. I esperem que per molts anys. Tot i que... quants?



14 de febrer del 2009

Abisme


Fa un temps que  comence el dia anant a la piscina. La matinada és gran, com el propòsit, però canvia molt la perspectiva de les coses començar el dia d'aquesta manera: amb un repte, amb un plaer, amb una satisfacció i amb el resultat d'un esforç. El cos gaudeix d'aquesta experiència, i la ment també se'n veu beneficiada.

Però tots els dies, d'una o altra manera, suposen el que il·lustra la foto, amb o sense haver d'anar a cap piscina. I més en l'ofici que he triat. Anar a donar classe suposa llençar-se des d'un trampolí o un penya-segat a una mar oberta. Una mar que cada dia és nova. Ahir divendres fou un dia dur. En veure com la morralla reia d'un testimoni d'un nen del Congo, segrestat per convertir-lo en un assassí sense principis, i que relatava la seva experiència i la de milers de nens i nenes com ell, violades, assassinades a pals... Risa. El relat provocava risa. Autodefensa? Mimetisme? No ho sé. Jo vaig tenir la sensació que aqueix dia havia caigut en el mar de la imbecil·litat més absoluta.

Algun dia vindrà en què cauré en la mar agradable de l'autosuperació, del respecte i de l'esforç. Costarà, però espere aconseguir-ho algun dia. -Què és tenir consideració dels altres? - preguntàvem l'altre dia a propòsit de la lectura de Hola, que hi ha algú? de Gaarder. "Tenir-ne compassió!"-deia un nen. -I què és això?-li preguntí. -I jo què sé!- va ser la resposta.

Ni ho sabia ni li importava. Deixem-nos estar d'objectius, continguts, competències bàsiques i rotllos patateros. Fins que el forat negre de l'absurde no perdi la seva força d'atracció, estarem fent orris. El règim nacionalsocialista alemany era un dels més il·lustrats del món, i no per això el podem titlar amb adjectius positius i humans.

-I jo què sé!- Lluitem contra aquesta resposta i canviem-la per "vull saber!". Com fa en Mika al llibre de Gaarder: reverenciem les preguntes i... la vida.

8 de febrer del 2009

A passeig!


Una altra contradicció. Com pot ser que estiga aquí cara l'ordinador ratllant-me de mala manera quan a fora fa un dia fred d'hivern, però assolellat i ple de llum? Vaig a passejar-me i a veure si ordene les idees amb què ahir UTOPIA em va bombardejar. El documental, dirigit per Ález Ruiz i Lucho Iglesias, paga molt la pena. Tot i que alguns testimonis són força discutibles, obre el debat sobre un dels temes que més hauria de preocupar-nos: el futur del nostre planeta. 

Avui les notícies eren paradigmàtiques. El sud d'Austràlia es crema, el nord jau sota les aigües que tot ho inunden. Xina i Argentina estan sumides en una llarga sequera que no acaba, i ací no ens acabem l'aigua, els vents i els temporals. No fa broma qui diu que d'ací un temps, fenòmens com el Katrina els tindrem a la Mediterrània. Però sembla que siguen realitats que ens pillen lluny. Allò que no veiem, no passa.

I tot se'n va  a passeig! Com jo ara ^^'


La tribu.

Hui, la lectura de la premsa ha estat un poc desagradable. Pel cas d'Eluana, principalment, aquesta noia italiana que no ha pogut, encara, morir del tot de forma digna i a qui uns metges, que juguen a ser Déus, han mantinguda viva artificialment quan clínicament és morta des de fa anys. Però també per com la democràcia, com s'està demostrant amb les notícies que vénen del Govern de Madrid i per les reaccions de Berlusconi davant del cas d'Eluana, s'utilitza com a instrument que beneficia els de sempre: el caciquisme més ranci logra perpetuar-se utilitzant les seves institucions i aprofitant-se de les seues mancances.

I és que malgrat que el Paleolític fa temps que va acabar, continuem comportant-nos de manera tribal. En el cas d'Eluana, ha desaparegut qualsevol vestigi de compassió, de comprensió i de racionalitat, i l'única consigna que coneixen o utilitzen els que volen mantenir-la en estat vegetatiu (compte, no viva: clínicament és morta) és "el Papa ha dit", "l'Església diu". El Papa i l'Església estan utilitzant el cas per mesurar el seu poder i influències sobre la societat civil italiana. Els importa una merda la no-vida d'aquesta persona, el patimient dels seus pares, familiars i amics que la saben morta i que volen acomplir el seu testament vital. La realitat més crua: que és una màquina qui manté viu un cos que ja no té cap vestigi d'humanitat. Mireu, si no, com el Papa ha fet la vista grossa davant del negacionisme del bisbe Williamson, a qui amb gran pompa i ostentació, ha acollit de nou al sí de la jerarquia. La vida dels sis milions de jueus que moriren gasejats durant la IIa Guerra Mundial ha importat poc: el menyspreu que el personatge ha professat sobre aquests fets és alarmant, però el Papa ni s'hauria preocupat si no fora per què la Sra. Merkel ha posat, finalment, els punts sobre les "i". Tan de bo tinguéssim polítics de la talla d'aquesta senyora! Per supost, s'entèn que en el fons el Papa pensa com Williamson, malgrat que ho maquille. I no s'entèn com pot estar tan preocupat per la no-vida d'Eluana!

Faltava la Hipocresia personificant-se en Berlusconi, qui també utilitza el cas d'Eluana per fer un pic d'ulls als votants ultracatòlics que no el tenen en simpatia, donada la seva vida personal plena d'adulteris confessats, separacions matrimonials i acumulació de riquesa sense cap ètica. Ara, de repent, es converteix en un abanderat de "la vida": acusa el pare d'Eluana de crudeltat, d'assassinar la seva filla, de ser un servent de la mort i de l'estalinisme. Déu meu, quan deu estar patint aquesta persona quan li arriben a les oïdes aquestes paraules. Fins i tot, Berlusconi parla "del bon aspecte d'Eluana", i arriba a dir que "podria tenir fills", que si fora la seva filla "mai no permetria el seu assassinat". Repugnant.

En el fons, pensa el lladre que tots són de la seva condició. Berlusconi només fa que projectar en l'altre allò que sap que impregna el seu comportament: crueltat i cinisme. Però ell continuarà així perquè sap que obté beneficis (electorals, perpetuació en el poder, diners). El cas m'ha recordat l'Esperanza Aguirre: un reportatge a El País l'ha retratada perfectament. Un vídeo del Youtube, en què visitava un hospital públic, arreplegava la seva xuleria davant d'uns treballadors que es manifestaven per la sanitat pública. "Pagados para armar jaleo", els deia. No entenia massa bé com podia pensar això la Sra. Aguirre. Però ara l'entenc. Un que està a la política per treure benefici personal no pot entendre que algú tinga principis i valors i es manifeste per defensar-los. Quan l'únic valor que es té és el benefici a costa de la resta, no s'entén que algú puga actuar mogut per altres motius i sense cobrar. Lamentable.

I així va tot. La tribu continua. Només espere que la mort digna d'Eluana es produïsca abans que Berlusconi escenifique exitosament un altre abús de poder que malmetrà els ciments bàsics de l'organigrama democràtic a Itàlia. Música sinistra orquestrada per la porpra vaticana. Esperem que guanye el sentit comú i que la família d'Eluana puga viure. Viure. Sense l'angoixa i l'espera inútil que suposa veure cada dia el cos de la seva filla morta.

Descanse en pau!

6 de febrer del 2009

Sorpresa contínua.


Una tasca difícil aqueixa de moure la imaginació. I m'he arriscat amb un llibre molt bonic, senzill i profund al mateix temps que vaig ressenyar fa un temps al blog: Hola, que hi ha algú? de Jostein Gaarder. Lectura en veu alta.  Esforç per imaginar en marxa. L'experiència ha estat, de moment, bastant satsifactòria. I han al·lucinat amb la reflexió de la "a-normalitat" de la gallina. Res no és normal, per més que ens hem acostumat a la paraula, perquè tot és únic en l'Univers, i per això, digne de sorpresa. Sorpresa contínua per les coses que tenim al voltant, totes elles extraordinàries. Quantes gallines més trobarem a l'Univers? Segurament ninguna.

Ja coneixeu els inconvenients de viure a Barcelona, sovint us en parle per telèfon. No és la millor ciutat del món. Però com totes les altres, és única i tinc la sort d'anar coneixent-la de forma íntima. Agafar la bici i fer un volt abans de posar-se al llit encara continua sent un munt de sorpreses: per la gent, els detalls, les olors que baixen de les muntanyes, el cel. I l'arquitectura. 

Em vaig topar l'altra nit amb l'Escola Industrial. N'havia passat moltes vegades a prop, però mai l'havia vist. Amb el hall, els patis, les naus industrials reconvertides en aules. 

Per això m'alegre tant quan arriba el cap de setmana. I també quan arriba dilluns. Res no és "normal i corrent" i tot ens amagarà una grata sorpresa. Tot està en no deixar morir la capacitat per sorprendre'ns de les coses.

Il·lusió!

Minutos para el esperpento.

Ha sido un espectáculo que me ha dejado anodadado. Viene este "representante de Dios en la Tierra" y todo el país se ha postrado a sus pies. Rey, vicepresidenta, ministros, presidente. Todos han querido tenerlo contento. Y este señor, vestido de púrpura como los emperadores romanos, se ha rodeado finalmente de los suyos, sedientos de justificaciones para su avaricia de poder terrenal, y se ha atrevido... ¡Se ha atrevido! Se ha atrevido a dar una conferencia sobre los derechos humanos. Él, que forma parte de el único estado europeo que no los ha ratificado. Que en el seno de su organización religiosa, no los cumple (por mandato de "Dios", según dice).Organización que durante siglos ha asesinado impunemente a quienes se oponían a sus ideas y ponían trabas a su poder. Sin pedir perdón de forma sincera, sin autocrítica, sin remordimientos. Se atreve, encima, a equiparar el respeto a los Derechos Humanos a la sumisión a su doctrina. 

Dediquemos unas imágenes a ilustrar este esperpento de nuestros días. Que todavía haya que justificarse delante de tales fantoches me parece tan... ¡Inadmisible! ¿Para cuándo una Iglesia libre? ¿Para cuándo una religiosidad auténtica y sin sumisiones? ¿Para cuándo libertad, laicidad y justicia?






Una imagen vale más que mil palabras. ¿Qué sentimientos despiertan éstas?

Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.

La miseria del pueblo español, la gran miseria moral, está en su chabacana sensibilidad ante los enigmas de la vida y de la muerte. La Vida es un magro puchero. La Muerte, una carantoña ensabanada que enseña los dientes. El Infierno, un calderón de aceite albando donde los pecadores se achicharran como boquerones. El Cielo, una kermés sin obscenidades a donde, con permiso del párroco, pueden asistir las Hijas de María. Este pueblo miserable transforma todos los grandes conceptos en un cuento de beatas costureras. Su religión es una chochez de viejas que disecan al gato cuando se les muere.

VALLE INCLÁN - Luces de Bohemia -

3 de febrer del 2009

Ecologia.


Equilibri, ecologia, contaminació, col·laboració, medi ambient... i després de repassar el tema tocava repartir allò que envien des de l'Ajuntament. Una revista d'educació que ningú llig perquè parla de temes de la irrealitat que ja voldríem tenir. Això sí: res de paper reciclat. Paper de primeríssima qualitat, de més de 100 gr, satinat, a color per posar els títols (tranquils, les fotos en blanc i negre). Ah! Amb l'adreça web per si volíem llegir-la des d'interent! I després una enganxina per al mòbil, minúscula, embolicada amb un cartró de la grandària d'un marcapàgines i una bossa de plàstic. "Hem d'evitar comprar productes amb envoltoris inútils, evitarem fer deixalles, que és millor que reciclar"-acabava de dir-los. Això sí, l'enganxina era imprescindible: hem de fer veure que som de L'H!!! Hospitalencs, a la conquesta del món!!!

Abans que algú caiguera en el compte, m'he avançat i he posat aquestes coses com a exemple del que no deu ser. Però com pot ser que s'haja de posar com a exemple del que no ha de ser als qui es plenen la boca de discursos ecològics i salvadors del món mundial? Com pot ser que iniciatives que vénen dels poders públics contradiguen el currículum oficial i als valors bàsics de l'ecologia i el respecte mediambiental?

Decidit. Escriurem un correu electrònic a l'adreça de correu que apareix en la superrevista per fer-los arribar la nostra opinió. Que sabent el web, no cal que ens l'enviïn, que ja la llegirem si volem i tenim ganes des de l'ordinador. I que abans de donar-nos lliçons, s'apliquen el cuento.

31 de gener: DIA DE L'ARBRE [que han tallat per a fer-nos la revista que no llegirem perquè no ens interessa]. R.I.P.

No! No és una a l'any. N'envien una cada mes...

2 de febrer del 2009

Eco.


Una vegada, a les dues de la matinada d'una nit memorable, una vella amiga i jo vam emprendre l'aventura de pujar al Caroig amb el meu Super5. Un cel esplèndid ens esperava, farcit d'estrelles i travessat per la Via Lactea. I els ecos. Ecos de les nostres veus afòniques que topaven amb les muntanyes enfonsades en la foscor, i que tornàvem a escoltar fins a cinc voltes. Una nit de sensacions estranyes.

Eco. Ara tinc la sensació d'estar rebent un eco continu. Perquè me n'adone que el silenci també té un eco. Una època en què potser cap obstacle topa amb el meu crit, pel simple fet que no n'emet cap, de crit. Trobe que estic recollit, quiet i observant. Reflexiu, passiu, contemplatiu. Em trobe, però, perparat per a sortir d'aquest estat, però sense saber cap a on tirar. 

Mentrestant, el silenci em retorna. Càstig o gran sort?

El teu silenci...
(Jordi Ganzer Ripoll)
Silenci quan parles, 
silenci quan escoltes,
silenci quan calles.

Paraules que no expressen,
lletres que no lliguen,
vocals que no sonen.


Quan no vols trobar-me,
quan no vols mirar-me,
quan no vols parlar-me.

Em glaço com l'aigua,
em fong com el gel,

m'enfonso en el dolor.




Emocions fortes.

Tres joves italians han cremat viu un immigrant hindú "per a sentir emocions fortes". Veges tu si no podrien haver-se clavat un cactus pel cul o furgat l'ull amb un ganivet per sentir-les. La seva covardia els ha fet elegir el més indefens, que ni tan sols tenia on dormir, per fer l'atrocitat. Ara, han cuidat els detalls per a la seua defensa: han declarat que havien anat de festa i havien consumit drogues. S'han bastit un bon alleujant de condemna, que sumat a la manca d'antecedents, segurament tindrà com a conseqüència el de sempre: "aquí no pasó nada".

El fet esgarrifa en primer lloc per la manca absoluta de compassió i misericòrdia vers l'altre. Però també per la gran quantitat d'estupidesa i d'estultícia que hi ha darrere. Ho ha dit clarament el cap dels "carabinieri": ha estat un gest d'estupidesa absoluta, segons ha declarat. Però ha volgut tapar que es tractara d'un fet racista. Segurament també tindrà, com no, aquest ingredient.

...

Aquestes notícies cada vegada em sorpenen menys; a la meva feina cada vegada veig més signes d'aquesta estupidesa infinita. Damunt, alimentada amb diners públics. Tot és gratuït, res costa res, i per això mateix ningú s'esforça ni respecta res. I tot el nostre univers audiovisual està plagat de violència gratuïta, d'ànims al benefici ràpid, d'impunitat davant el delicte i la degradació ambiental. Llavors, què esperem? 

...