L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

30 de juny del 2009

Gaudi-dències.



Ha estat, si més no, curiós. Darrerament tinc costum de portar un llibre sempre amb mi per si trobe algun racó digne d'estona de lectura. I per al passeig pel Palau de Pedralbes he agafat el de Gaudí (d'entre la mitja dotzena que tinc començats...). Bé, després de la visita al museu de ceràmica, he passejat pels jardins: una passada. Als seus racons la calor s'esvaïa, tot de fonts i amb una pèrgola ben ombrívola amb una atmosfera especial. He acabat doncs, el llibre: evidentment, el racó era digne de lectura.

Quina ha estat la meva sorpresa quan en sortir dels jardins el Palau, he vist un panell que explicava que l'autor de la font on havia begut i de la pèrgola que m'havia donat ombra era Gaudí. Quina gaudí-dència! Gaudí llegit en Gaudí. De tornada a casa he buscat un bicing. I per casualitat he passat per la porta de la finca Miralles, de Gaudí, que feia temps volia veure...

Així doncs, el missatge és clar: Édgar, has d'anar a veure l'interior de Sagrada Família. Així doncs, he arribat a casa i quina sopresa agradable l'assabentar-se que no cal fer cua per aconseguir l'entrada... I aquest fet era el que em donava més mandra per anar-hi...

Així doncs, allà que hi aniré!




24 de juny del 2009

De finals (aparentment) feliços.


Comença l'estiu amb el primer bany a la mar, el dinar de comiat del col·legi, projectes nous, el festival Grec (menuda pasta...), el viatget a Baviera, les nits a València... Però sobretot escric tot açò per expressar la joia que m'ha donat el comiat que m'han fet els alumnes.
Crec que malgrat tota l'energia que m'han xuclat els trobaré a faltar. Aquestes 24 personetes m'han acompanyat gairebé cada dia durant dos anys i crec que d'una manera o altra hauré d'omplir aquest buit. Supose que amb nous alumnes l'any proper. Però els haig d'agrair com m'han acomiadat. Certament, la rotllana per expressar els sentiments que despertava la fi de curs va ser un fracàs. Crec que ha estat un error no haver-la fet cada setmana: s'oblida sovint que això d'expressar què sent un és una de les assignatures més difícils. Però tot i així, tots han tingut una manera o altra d'agrair la part positiva que han vist en mi: un gest, un somriure, un regal, fins i tot els més dramàtics m'han emocionat amb les seves llàgrimes. Ara que llegeix-ho allò que m'han escrit, crec que encara que l'hagi gambat més d'una vegada, han sabut captar que la intenció cap a ells era bona.
Bé, els hi desitjo el millor, lamentant no poder acompanyar-los fins a la fi del cicle. El camí que els espera no és gens fàcil, i si molts no canvien algunes actituds que ja han aprehès del seu voltant (quanta merda que hi ha!) acabaran ben malament. Però espere que en algun d'ells arribi a germinar alguna de les llavors que he intentat plantar en el seu cor. Amb més o menys èxit...

De mates i llengua sempre estaran a temps d'aprendre!

21 de juny del 2009

La cadena.

Ahir vaig pujar al Cosmocaixa (amb bici... mai més!). Mentre esperava alguna anul·lació per a l'espectacle del planetari que volia veure, vaig seure al costat d'un aparell que consistia en una roda de bicicleta dalt d'una barra de ferro vertical a la qual feia girar un dinamo, i de la que penjava una cadena fins al terra que fregava amb un raspall. Si bellugaves la cadena suament, aquesta oscilava i feia diferents trajectòries fins que la inèrcia la tornava on estava al començament. Un cartell ho advertia: no es tracta d'estirar la cadena o trepitjar el raspall, pot espatllar-se la màquina. Només amb tocar-la suament canviarà la trajectòria.

Doncs bé, famílies que sortien. D'entrada, què bonic veure que hi ha famílies que porten els fills al Cosmocaixa. És clar: ja volgués jo que als meus alumnes els hi dugueren una vegada en la seva vida. Però el fet d'estar al costat de la màquina em va permetre observar alguns fets que considero alarmants.

Per exemple. Primera família: pare, mare, quatre fills dels 3 al 7-8 anys. El nen gran anava xisclant d'una forma desagradable, imitant animals. Res no importava que hi hagués gent, com jo, que s'hi dedicava a llegir o a esperar en silenci. Ell a cridar i a molestar. Cap indicació dels pares. Les dues nenes es posaren a estirar com a boges de la cadena, cadascuna d'un costat. La mare veié el cartell, però no va fer ni menció per reprendre els fills. El nen continuava cridant. El pare, mentrestant, anava cedint a tot el que la nena de 3 anys li exigia: si pujar al carro, si baixar, si fes això, si vull allò. Finalment vaig pegar un bufit i la mare va tenir la dignitat de dir-los que canviaren de lloc per fer l'escama que feien... "Venga, que hay gente que intenta leer"...

Passaren tres o quatre famílies, i en totes els nens van fer el que els hi va donar al gana amb la cadena. Ningú va ser censurat ni représ pels seus responsables. El cas més alarmant, però, el viu amb dos germans, un d'uns 4 anys i altre de l'edat dels meus alumnes. El més gran s'hi acostà i començà a terpitjar el raspall. El seu germà vingué de seguida i com un boig es repenja de la cadena, vinga el crit. La màquina començà a trontollar. Ve la mare, i s'agenolla i intenta explicar-li al petit com va la màquina: aquest li fa un gest de despreci i surt per la porta del cosmocaixa com un esperitat. El gran para de trepitjar el raspall, s'escolta la mare amb respecte però després es repenja igualment de la cadena, fent trontollar la màquina: fa just el contrari del que la mare li demana, en els seus morros, i aquesta ni s'immuta.

És clar que el temps lliure cal passar-lo amb els fills. Cal estar amb ells, però sobretot, no s'han d'oblidar les obligacions: cal continuar educant-los! Clar, després tothom s'esglaia quan es veuen els resultats acadèmics i l'índex de fracàs escolar. La violència a les aules i la manca d'autosuperació i esforç. I és que les famílies són fàbriques de petits dictadors mimats!

Com a mestre haig de reconèixer que el meu col·lectiu té una part de responsabilitat, però no la té tota. Crec que es releguen a l'escola massa càrregues: les famílies s'espolsen les pròpies. I si resulta que no volies enfrontar els capricis del teu fill per no haver de tenir brega amb ell, llavors la qüestió és clara: tenir fills no és, per sort, obligat.

20 de juny del 2009

Jo no sóc una gallina!


Foto: A. GAYTON

Bé, l'exposició tancava a les set, i a dos quarts de sis m'enfilí al metro en la parada d'Hostafrancs. Primera parada: As-panya! Es para el tren, s'obren les portes. Puja la gent. Les portes romanen obertes: silenci. El poc aire fresc que hi havia al vagó surt per les portes. Calor. Xafogor. Continua pujant gent. Més calor, xafogor, olors, nervis. Silenci. Cap informació. Passen 20 minuts i el vagó es converteix en un camió d'aquests amb què traslladen les gallines.

Però no, no som gallines els qui som a dintre, som persones i mereixem ser tractades com a tals. Només un minut abans de moure el tren a fora canvien els rètols anunciadors i apareix el missatge: tren aturat per motius tècnics. Passen uns segons després de l'avís i els motius tècnics, misteriosament, s'esvaeixen i el tren es torna a posar en marxa. Amb persones? Amb gallines? La calor que hi feia era difícilment suportable. Penso que si hi hagués estat alguna persona gran o malalta ho hagués passat realment malament.

És això el que ens mereixem pel nostre treball?

Un home trobà un ou d'àguila. Se l'emportà i el col·locà sota una gallina lloca. L'aguiló fou covat amb els pollets i va crèixer com ells. Piujlava i escatainava; picotejava la terra buscant cucs; batia les ales i volava uns metres en l'aire. Van passar els anys. Un dia l'àguila, ja vella, apercebé per damunt seu, en el cel, una au magnífica que planava majestuosament contra l'aire fort, movent a penes les seves ales daurades.

L'àguila vella, embadalida, preguntà: "Què és això?"
"És l'àguila, la reina de les aus", digué la veïna. "Ella pertany al cel. Nosaltres, a la terra: som gallines".
De manera que l'àguila visqué i morí gallina perquè es pensava que ho era.

TONY DE MELLO
(amb tot el respecte a les gallines...)

14 de juny del 2009

És per allí.


De seguida, però, vaig saber que no m'havia equivocat en les meves decisions. I és que el vaig tenir a l'abast d'una clatellada: li l'hagués poguda donar, però em vaig abstenir. Vaig preferir de mirar-me'l mentre jo continauva esperant a la cua, ell tan xerraire, amb el seu bolset nou, repentinat i somrient (res semblant a la pedra que solia arrastrar). Simplement, vaig agrair passar desapercebut: tal vegada siga aquest el motiu de l'estranya felicitat que em quedà després.

Em ve al cap de nou aquella cita que em va sobtar, a sobre de les intuïcions. I és que un ha trigat 29 anys en adonar-se que davant d'un cúmul contradictori de sentiments, mostren sempre la sortida correcta.