L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

29 de gener del 2009

Feina.


Quin sentit treu  pintar una habitació, decorar-la, moblar-la, posar el terra nou i bonic, il·luminar-la bé, airejar-la... en un edifici que amenaça ruina? Cap i ningún. 

És la sensació que tinc darrerament quan treballe. Tot cau en sac trencat. Caldria començar per reforçar els ciments, restauar les bigues, refer les cobertes de l'edifici, i després anar arreglant el seu interior, la façana... Però està aquesta feina en les nostres mans? Hi ha algun projecte de futur en el col·legi, la ciutat, el País, el món? Es treballa per aquest projecte?

La feina la faré, que per això em paguen. Però que algú m'explique com evitar que l'edifici s'ensorre a pesar d'això.

Veig un futur semblant al que vam veure a París ara fa poc més d'un any. Violència, fracàs, misèria i guetos. 

27 de gener del 2009

Vent.


Deu pometes té el pomer,
de deu una, de deu una.
Deu pometes té el pomer
de deu una van caient.

Si mireu el vent d'on ve, 
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer!

Molt de vent ha fet darrerament per Catalunya. Edificis fets malbé, arbres en terra, palmeres damunt de cotxes... No estem acostumats al vent. Suposa un canvi d'oratge inesperat i molest.

A mi se m'ha caigut una poma. Però no es preocupeu, encara me'n queden per passar l'hivern. Aquesta ja feia temps que s'intuïa corcada pel cuc de la desídia. Principalment, la desídia. I és que qualsevol canvi sacsa el tronc de les nostres seguretats i sempre en fa caure alguna. Allò que semblava blanc, resulta ser negre, i el que semblava incondicional, estava condicionat per allò que s'esperava d'un i que no ha estat a l'altura d'oferir. 

En fins, noves primaveres vindran, noves flors i noves fruites. 

Però no puc evitar de preguntar-me qui arreplegarà les pomes caigudes quan el vent bufe a l'altre costat de les muntanyes. I és que ningún lloc del món està protegit de les inclemències de l'oratge... Amb això del canvi climàtic! El que pinta bonic i tranquil pot ser arrassat en uns minuts.

25 de gener del 2009

Llum.


Al concert dels oficis de tenebres la soprà anava apagant, després de cada peça, un ciri del canelobre que presidia l'escenari; fins que ha arribat la darrera melodia, plena de dramatisme (eren versicles de les lamentacions de Jeremies) i la sala ha quedat a les fosques. El grup era genial: Concerto Soave. Viola da gamba, soprà, arxillaüt, orgue i clavicèmbal. Si teniu l'oportunitat...

Tornant a les fosques, però, avui no m'han sorprés. Ans al contrari, crec que ha brillat la llum als meus ulls. El sepulcre tornava a estar obert i buit. I és que també he tornat a l'exposició, genial també, dels fons de la Galeria dei Ufizzi de Florència. He triat només uns quants quadres: Ferreti, Pisano, Giovanni da San Giovanni, Il Padovanino. Bellesa. Només bellesa, sense defectes. Els meus ulls gaudien sobretot de contemplar la Sagrada Familia de Niccoló Pisano. Eclipsava fins i tot el Boticelli que tenia al costat. El gest de Maria, la inocència del nen que, sense saber-ne res, agafava la creu que Sant Joan nen tenia a les mans i que seria el seu futur. Sant Josep que res pintava posat a un segon pla. Però sobretot, el gest de la dona, trist, pesarós, sabedor de la sort del seu fill, però al mateix temps harmònic, confiat i serè. Una delícia.

Però no només han brillat els meus ulls amb aquesta visió. Una profunditat inesperada m'ha fet sentir viu de repent. Inesperada i... ¿Efímera? Segurament. Però era jo, per fi era jo!

Caldrà anar tancant les darreres portes. Les portes de l'absurde. Ja m'enteneu. O no.

24 de gener del 2009

Projectes.


Avui, passejant per Marina, m'ha sorprés la vista que des d'allí es té de Sagrada Família. Així doncs, xino-xano, els peus m'han dut cap allà. I m'he quedat sorprés de veure-la tan canviada. Hi havia bastants detalls nous, parts noves que comencen a despuntar, bastides on abans no hi havia res. Sembla que sí que va amunt, com no para de dir la premsa. Però per més que ho digueren, no és fins ara que ho comence a notar. De fet, aquesta foto que fiu ara fa un any ja no sortiria així. La torre de l'absis ja pren forma!

Note que la ciutat està canviant: tot està pates amunt. Quan Sagrada Família estiga acabada (esperem que no es convertesca en una esglèsia) la ciutat serà una altra. Supose que nosaltres també (si la veiem acabada algun dia, és clar). D'aquí no res esdevindran canvis per a mi: un col·legi nou. Tal vegada una llar nova, una ciutat nova. I decisions sobre assumptes vells sobre els quals els temps no són favorables. Projectes que hauran de començar a materialitzar-se!

Pujaré a les torres de Sagrada Família a veure si m'inspire.

23 de gener del 2009

Simultaneïtat.


Algú va captar el moment en què feia la foto, que també tinc desada en algun lloc. Ha quedat constància, doncs, dels fotografiats i de la càmera. D'un i altre costats.

Canta Sílvio Rodríguez: Soy feliz, soy un hombre feliz y quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad. A l'altre costat de la foto sempre resta la càmera, però és veritat que quan ens sentim bé hi ha a l'altre costat aquells qui han sortit perjudicats a causa del nostre afany de ser feliços? Si ens sentim malament, hi haurà un altre costat amb algú que se senta bé per aquesta causa?

De vegades, amb les mateixes circumstàncies, un se sent bé un dia, malament un altre. Tinc la sensació que vivim en un Univers que mai entendrem del tot, que hi ha alguna cosa que se'ns escapa i que és clau per comprendre-ho tot. O siga, que avui no entenc res. Res de res.

I em pregunte: quin és l'altre costat de la indiferència?

Amor i odi, estima i mania.


Ahir a dos quarts de tres de la tarda hagués posat una bomba en la meva aula. De tan fart com estava de tota la mandra, impertinència, absurde i grolleria que s'havia condensat en l'ambient. Fou el primer cop que posí un càstig a "l'antiga": una còpia interminable. Ja no podia més! Ara, que no es penseu, que també els cal això de fer còpies...!

Però avui que no els rebré al col·le els tinc ganes. Surrealista? Bondage? Masoquisme? Potser. També propòsit d'esmena. Necessitat de conèixer els límits, les limitacions i d'aprofundir en les possibilitats, les virtuts i les metes.

Limitat, nerviós. Cometré errades, m'enfadaré, perdré la paciència. Però pense que aquí, i en tots els camps, és important ser coherent. La coherència és el vestit de gala del treball fet amb bona voluntat (no dic ben fet, això se n'aprén amb el temps). I darrerament l'he trobada a faltar bastant en algunes propostes. I és que quan es tracta d'alimentar els egos, tot val. Jo, jo, jo, jo! 

Jo sóc un simple aprenent de mestre d'escola que no passa ànsia, però que tampoc pot tirar la casa per la finestra. Supose que ho seré per molt de temps, fins que decidesca canviar de feina. A partir d'aquí, que em diguen.

20 de gener del 2009

Sant Sebastià de Vila.


Avui fa 400 anys que Algemesí, el meu poble, va enterar-se que el rei Felip III havia signat el document pel que se li atorgaven els privilegis de Vila Reial. Casualitat que fa uns dies una notícia i una discussió per messenger em feren donar voltes a un tema que tinc una mica apartat, però que de tant en tant m'encén les passions. Es torna a parlar de banderes i d'identitat. De valencianisme i valencianitat. I un és valencià fins a la medul·la: no pot evitar defugir el tema!

D'aquí el post d'abans, llarg com un dia sense pa. Només per als que els interessi el tema, per suposat. Malgrat que no m'agrade publicar posts tan llargs, l'he penjat igualment com una manera de celebrar l'efemèride. 

Visca Algemesí i la seva patrona! :D

Per Sant Sebastià de Vila, tanca la porta i fila.

Signes de desfeta.


El Micalet de la Seu
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
s'ha obert com una magrana
chim pum
s'ha obert com una magrana
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
el Micalet de la Seu.

La culpa la te el obrer
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
que l'ha fet de mala gana
chim pum
que l'ha fet de mala gana
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
la culpa la te el obrer...
            Ara li ha tocat a la bandera. Torna el debat de les banderes... El meu País, el País Valencià, no ha estat mai un estat-nació dels moderns i poderosos. Va ser Regne allà en l’època dels castells, un regne sense bandera: els seus símbols eren els símbols del casal de governants que el regien. Eren les quatre barres vermelles sobre fons gualda, emblema del Casal dels Comptes de Barcelona. Les quatre barres. Les quatre barres presidien edificis públics, processons, actes solemnes i conquestes sublims. La gent les emprava per decorar els carrers els dies de festa, i les prenia com un signe d’identitat perquè el Rei era qui manava, qui tallava l’abadejo i el representant de tot el Regne. Cada vila reial del Regne, governada directament per batles, jurats i altres càrrecs elegits directament pel rei, reproduïa en la seua bandera l’emblema dels seus monarques. No eren, però, només reis del meu País: ho eren també d’Aragó, Mallorca, Nàpols, Catalunya, Sicília i algunes terres de la Mediterrània oriental. Les quatre barres onejaven del Partenó d’Atenes fins a la plaça del Rei de Barcelona. Tot d’una, era símbol de tots els llocs i de ningun.
             Però els mals temps sempre arriben, la dinastia dels comptes de Barcelona va desaparèixer i els Àustries van governar els països que tenien com emblema les quatre barres. En realitat no foren mals temps del tot: foren el començament de la fi. Es guardaren les formes, però aparegué un objectiu: la uniformització cultural de la península ibèrica. Els mals temps de veritat arribaren en començar el segle de les Llums: una guerra va segar la independència del meu país. Ja ni es van guardar les formes. El meu País fou ocupat pels Borbons, els quals, després de destruccions i matances, l’annexionaren a Castilla, Una, Grande, Libre. “Por justo derecho de conquista”, deia el rei Borbó al decret de Nova Planta. Les quatre barres passaren a ser emblema de ningú, de cap lloc, prohibides i desades en el calaix. Eren recordades, però, en alguns territoris de la desapareguda Corona: Aragó, Mallorca, València i Catalunya. Amb la seva prohibició, derogació de lleis pròpies, prohibició d’usos i costums, de llengua i tradicions. “Castella n’és qui estafant, l’estat modern va d’estrena”, canta Al Tall a un dels seus discos.
             A Catalunya, les quatre barres esdevingueren a partir d’aquells moments, o a causa d’aquests fets, símbol d’una lluita per la identitat col·lectiva, per la dignitat dels costums i de la llengua d’aquell País. Continuaren sent un símbol de la identitat humiliada, de futur, de catalanitat, de dignitat. Al meu País, el dit Valencià... La petjada dels Borbons fou molt forta. La capital, València, mirà despectivament les seves ciutats germanes, i va mirar cap a Madrid amb ulls d’aquell qui està acomplexat. Mirar a Madrid triomfant o a la Barcelona desfeta i assetjada? Evident: millor posar els ulls on és el poder i la pompa. En poc temps, va abandonar la seva cultura, la seva llengua i la seva personalitat. Les quatre barres allà eren símbol d’un passat del que es renegava, d’una lluita abandonada, d’una dignitat oblidada. Això sí, la bandera de la ciutat, que reproduïa les quatre barres coronades per privilegi concedit pels Comptes de Barcelona, reis de València, va acabar al cap d’uns decennis per eixir del calaix dels records, i amb el temps fou usada per presidir actes folklòrics de tot tipus gràcies a la permissivitat d’unes autoritats opressores que sabien guanyada la batalla. Era un toc d’allò més folklòric i faltat de cap reivindicació o esmena de les barbaritats passades. Esdevingueren un símbol de la ciutat d’allò més “valensiano”, com el Micalet, les falles, l’orxata, la xufla i la plaza Redona (evidentment, no la llengua, feia anys abandonada). Como Sevilla su Giralda, y Segovia su alcázar, Valencia tenía el Miguelete y su Señera a mayor gloria de España!
             Bufaren aires de llibertat. La Segona República. Esperança de recobrar els privilegis perduts, de refer el projecte de País, d’afermar la nostra identitat. D’aconseguir que s’alçaren prohibicions opressores i polítiques castellanitzadores. Les quatre barres van sortir de nou al carrer amb il·lusions i nous projectes. La cosa durà pocs anys: vingué el Policero. Ara cantarem la xumba, xumba, xumba... De nou llengua prohibida, símbols prohibits, reivindicacions perseguides. Bombes, mort, guerra, opressió, armes, humiliació. Uniformitzación, España, castellano y región. Però la democràcia arribà, i semblava ser que per a quedar-se.
 I de nou l’esperança; esperança força debilitada per l’opressió i la censura. Per la desídia i el mesinfotisme. Per la por i l’autoodi. Esperança que, a més, a la ciutat de València donava al·lèrgia, tan regionalista i espanyolista com era. L’autoodi prenia força: si València no havia mantingut la seva valencianitat, no ho s’havia de permetre a ningú. Però arreu del País, de Vinaròs a Dénia, de Morella a Xàtiva, Sagunt, Alzira, Dénia, Muro... Ciutats que s’havien mantingut fidels a la seva llengua, costums i cultura, van alçar la seva veu. I tenien un símbol que les unia: les quatre barres sobre fons gualda. El mateix símbol que a Catalunya. La mateixa lluita que a Catalunya.
             Però les coses no sempre acaben bé. La “batalla” de València: violència, quatre barres cremades, polítics feixistes, projectes dispars... Espanyolitat i castellanització versus catalanitat i dignificació de la llengua i costums. Els símbols com a folklore regional per una banda, entre ells la Senyera de la ciutat de València, símbols d’una ciutat que es veia Cap i Casal d’una región de España. Per altra banda, els símbols de la lluita: les quatre barres que ara eren símbol d’un País que es volia guanyar, d’una llengua que es volia recuperar, d’uns costums que es volien revalorar, d’una Història que no es volia oblidar. I els primers van aixafar els segons. El regionalismo triomfà a base de silencis, manipulacions, d’endimoniar la lluita dels catalans i qualsevol cosa que es paregués, de posar sota sospita qualsevol text emès en valencià (“eso es puro catalán”, el valensiano de toda la vida se habla de esta otra manera). La ciutat que feia quasi dos segles que havia abandonat la seva identitat i la seva llengua, es va posar a donar lliçons a tot el País sobre llengua i valencianitat. I va saber imposar el regionalismo (Per ofrenar noves glòries a Espanyaaaaa!!), les seves ambigüitats, les seves mentides i manipulacions. Esborrà els símbols de la lluita. Ocultà, manipulà i destruí tots els llaços amb Catalunya. Es perseguí, es persegueix i es boicoteja tot intent de normalització lingüística. Fins i tot es va ridiculitzar el País negant-li un nom. Comunidad Valenciana... Comunidad Valenciana de amantes de la chufa y de la horchata y olé.!
            Van faltar personatges carismàtics. Va faltar empenta; van sobrar mentides i manipulacions. Tots els polítics van decebre d’una o altra manera. Però l’espurna es manté a pobles i ciutats. Malgrat les adversitats. Un espurna petita, que tal vegada mai cale foc enlloc. Vistes les notícies que arriben, segurament mai calarà foc enlloc...
             I és que el Bloc Nacionalista Valencià, partit que vol ser capdavanter en aquesta lluita per la dignitat del meu País, diu que hem d’acceptar com a símbol dels valencians la Senyera de la Ciutat de València. També el nom sense nom? També les glòries d’Espanya (una, grande, libre!)? Diuen que es tracta d’unir. D’unir els valencianistes. Però què és el valencianisme? No caldria preguntar-s’hi això en primer lloc? Què busquen els qui tenen aquesta Senyera per bandera? Quin projecte de futur tenen? A tant ens hem de rebaixar per un grapat de vots? Em d’oblidar la Història o aprendre d’ella? Els símbols són símbols “de”. Tinc clar de què és símbol la Senyera “blavera”. I tinc clar que acceptar-la és donar-se per vençut (i per venut). Això sí, tot el respecte com a símbol de la ciutat de València, però no me l’estimaré mai com a símbol del meu País. Mai! Com oblidar totes les actituds que hi ha hagut darrere durant tant de temps?
             Recorde quan aní a Saragossa. Festes del Pilar. Les quatre barres onejaven per carrers, carrerons, per comerços i indumentària de la gent. Cap necessitat de diferenciar-les de les catalanes: cap  necessitat perquè són les mateixes. Ninguna crispació, ningun atac de nervis, ninguna exacerbació... I mira que Aragó i Catalunya en són, de diferents! Però igual que junt amb València i Mallorca, la història ha estat comuna, compartida. I molts símbols i costums són comuns també. Estem junts, sobretot els qui compartim cultura i llengua, en la in(ter)dependència. I els blavencians, per més que pretenguin marcar la diferència enlairant la Senyera blavera, no haurien d’oblidar mai allò que és evident: que la blavera són QUATRE BARRES coronades. Per una corona d’un casal de governants que ja no existeix. I que si li treus la corona d’aquests reis que ja no tenim, en queden QUATRE, de barres. QUATRE: les mateixes que a Catalunya! Que ja poden insistir amb la franja blava, i fer-la tan ampla com vulguen, que amb les QUATRE BARRES carregaran sempre!
             Però al meu País compartir alguna cosa amb Catalunya és una catàstrofe. I tot per un autoodi massa interioritzat. Per veure reflectit el que els valencians mai hem sabut fer. Tot el català sona a “antiespanyol” quan no ho ha de ser necessàriament. Perquè què és Espanya? És un perllongament de Castella? O és un conjunt de pobles i països que malgrat la dominació castellana han d’aprendre encara a conviure junts? Jo crec que quan des de la lluita pel país s’ataca Espanya s’està atacant a una idea d’Espanya que acompanya el genocidi cultural de la diferència. Una Espanya rància, profunda i uniformitzadora que, als meus ulls, no acceptarà mai la seva pluralitat. Per tant, el dilema català o espanyol, valencià o espanyol sempre existirà. I el projecte antivalencià que governa el meu País, amb les armes de la desmemòria i la manipulació, guanyarà: al valencià li queden, com deia Bausset l’altre dia, dues generacions a aquest ritme. Les estadístiques ho reflecteixen amb claredat. Desapareguda la llengua, s’haurà perdut el vestigi viu de la Història que ens agermana amb Catalunya i les Illes: oblit. València serà, si no ho és ja, una región més, com La Rioja o Extremadura. Trist, però cert.
             Però aquest fet no és important! Allò important ara és parlar de la bandera, és clar. Abandonar els símbols de la lluita... Serà que s’haurà abandonat la lluita? Per mi que facin el que vulguin. Ja fa temps que vaig deixar de creure en ells. No sé si seré pessimista, però el projecte de País és ben derrotat, i tan derrotat! Que no em venguen que fer País s’haja d’identificar amb el desig de poder dels qui es parapeten en aquest projecte, i en el que faci falta, per aconseguir vots. Ara volen vestir-se de blau! Però què pretenen canviar? Amb aquesta proposta que fan es contradiuen tots ells! Ara que ja s’han abaixat els pantalons, la poden amollar ben amollada. I després ben de segur que li troben un ús productiu a la Senyera de la franja blava. No ho dic clar per no ferir sensibilitats, però és el que sembla, sí. Que els quedi ben net!
 Sóc massa radical? O serà que hi ha raons per sentir-se decebut?!!! M’haig de creure que el seu projecte és el projecte del meu País? Déu n’hi do! Si es tracta de propostes absurdes, jo propose la bandera dels saguntins com a bandera dels valencians. O la d’Elx, que té els colors del Barça. Quin goig!
 Vinga, ara aguantaré les típiques crítiques. “Has renegao de tu tierra, no tienes derecho a desirte valensianoooo, Cataluña nos invadeeee, reniegas de tu lenguaaaaaa, en valensiano se dise mosatroooosss, ascribes en el más puro catalán, no tienes ni idea de valensianooo” [Pensareu: que no sap escriure castellà? Els meus alumnes el parlen així... Què no hem d’escriure com parlem? –explicació de la ironía]. Jo els aconselle que abans de posar-me res, agafen un poema d’Ausiàs March i se’l llegesquen amb calma. Aquest autor que els catalans ens volen “robar”. Trobaran moltes sorpreses. I si tingueren la sort de viure a Catalunya uns mesos o unes setmanes, se n’adonarien que la seva por és paranoica: aquí els valencians no existeixen. Ningú en parla, ningú els recorda. Som mera anècdota. Que no hi ha cap base militar en Amposta preparada per a l’atac!  L’anticatalanisme és una cortina de fum. Ha estat i serà una excusa per desfer el País que tant m’estime. Per fer desaparèixer la cultura en què he nascut, crescut i viscut.
             Arribe a la conclusió, quan més temps passe a Barcelona, que el País en què creia viure cada vegada és més irreal, diluït, inexistent. Que és una idea avortada, i que allò que més se n’assembla és Catalunya. Tan sols em sento al meu País rodejat dels meus. I també aquí: em sent i puc esdevenir més valencià que el que puc ser-ho a Algemesí o València. Què estrany! Tots els meus alumnes parlen del seu país: Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Índia, Xina... Me’n parlen en valencià (impensable allà al sud). Jo no els podré parlar del meu, perquè aquest País ha mort abans de nàixer aixafat per les mentides de la història.
 Moltes coses haurien de passar per treure’m aquesta percepció.

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met.

AUSIÀS MARCH

DIDÀCTICA DE LES BANDERES.
Corresponents a les viles reials de l'antic Regne de València, actual Comunidad Valenciana de vecinos:

Bandera de Sagunt:










Bandera de Xàtiva:










Bandera d'Elx:










Bandera de Castelló de la Plana:









Bandera de la Vila Joiosa:










Senyera del Cap i Casal, la ciutat de València:











COMÚ A TOTES ELLES: EL SÍMBOL DEL PAÍS.
LES QUATRE BARRES!




19 de gener del 2009

Moments.


El que oblide, la meua càmera de fotos ho recorda. Ara ja fa un temps relativament llarg que la tinc i el meu arxiu fotogràfic abasta moments que la meva memòria ja no retè. I sorprén obrir una carpeta i trobar-te no amb unes fotos, sinó amb els records que la memòria té sobre el moment en què les férem. Me n'adone que les fotos que més m'estime no són les dels viatges, ni les de les festes importants, sinó les d'aquells moments poc relevants plens de xerrades, passejades pels llocs de sempre, dels amics i de les situacions familiars. 

Ahir em van venir al cap aquestes coses. A la carpeta posava Pasqua, però no hi havia fotos de cap viatge, ni de cap super excursió ni esdeveniment important. Estàvem tots avorrits a un cotxe, perseguint a una gossa boja, o asseguts fent el manta al sofà de casa Neus. I com ens ho passàvem de bé sense fer res, aguantant-nos els uns als altres. Que ja és prou!



18 de gener del 2009

Imatges amb força.


Aparegué en El País fa un temps, en un reportatge sobre Afganistan. A Kabul, aquest nen, malgrat tot l'odi que el rodeja, s'ha fet un estel casolà i l'enlaira amb alegria.

Què millor expressa un sentiment d'esperança?

17 de gener del 2009

Decepcions polítiques.

De nou, una notícia que em crida l'atenció. Des del Departament d'Interior de la Generalitat, dirigit pels "ecosocialistes", es va decidir de suspendre l'homenatge  a les víctimes de l'Holocaust, pel motiu de l'aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazis. En el rerefons d'aquesta desició està l'atac d'Israel a Gaza.

Als meus (humils) ulls, la comparació d'uns fets amb uns altres insulta la intel·ligència. Avui, Israel no té en compte la població civil de la Franja: mort, patiment, fam, malalties són el seu dia a dia, tot en nom d'una operació militar l'eficàcia de la qual és molt discutible. Fets del tot condemnables, execrables. Crec, però, que no incomprensibles. Però allò que va passar fa seixanta anys va més enllà del patiment de la població civil en un atac militar. L'Holocaust significa posar tota la intel·ligència, la raó, la ciència i la tècnica a l'extermini del diferent: els jueus foren la víctima principal, però no oblidem que també van ser exterminats, gais, discapacitats, testimonis de Jehovà, disidents polítics, caps religiosos, etc.  Crec, doncs, que no és comparable, i que per més que calgui estar en contra de l'atac a la Franja de Gaza, no hem de mesclar les coses ni vanalitzar-les.

Ara sembla que s'haja d'anar de progre en tot, i per a ser progre cal anar "en contra" d'Israel. "O eres de los míos o vas contra mí". Si prens una actitud crítica, ja ets feixista. S'arriba a l'extrem de pretendre eliminar l'homenatge esmentat: em sembla del tot insultant. I per molt progres que siguem, hem de tenir clar que no tot val: a la mani que se celebrà en Barcelona l'altre dia, segons diferents fonts, hi va haver crits que cridaven a la lluita armada en contra dels jueus; crits que vitorejaven Hamàs (un grup terrorista, que com diguí en un post anterior, busca exterminar els jueus i negar-los el dret a tenir el seu Estat); molts individus duien una indumentària miliciana, anaven encaputxats, i es dedicaven a cremar banderes israelianes i americanes... Era aquesta una manifestació demanant la pau i l'acabament del conflicte?

Avui llegia una altra notícia, i és que un membre dels ecosocialistes, l'Herrera (secretari general de l'organització), es feia la víctima davant les crítiques rebudes per haver encapçalat la manifestació, entre altres assumptes... Les paraules m'han semblat demagògiques: deia que en cap país ningú s'atreveix a críticar que "un dirigent polític vagi a una manifestació d'acord amb el que pensa". Un es pregunta si és que caldrà un gest per desmarcar-se d'algunes actituds que es donaren en la manifestació, o és que serà que les comparteixen totes! Perquè si és així, sí que és criticable, més que li pese al senyor Herrera.

D'aquí la meva decepció. Crec que a partir d'ara hauré d'agafar amb peus de plom tot allò que esdevinga "progre". Perquè entre les actituds despertades davant l'atac a la Franja, la nova "velociatat variable" amb que ens torturen als conductors de l'àrea metropolitana, i molts altres assumptes més (destacats pel destrellat), un veu que ja no sap on agafar-se. Això sí: sembla que l'homenatge a les víctimes de l'Holocaust finalment sí que se celebrà, però a portes tancades. I després de tot l'enrenou, el Govern ofereix la possibilitat a la comunitat jueva de fer un nou homenatge, aquesta vegada en la plaça de Sant Jaume.

Quina manera de marejar la perdiu! 

14 de gener del 2009

Sorpreses entre les deixalles.

Junto a la iglesia está la casa llana,
al lado del palacio está la timba,
El alarido ronco junto a la voz serena,
El amor junto al odio, y la caricia junto
A la puñalada. Allí es extremo todo.

Avui he tingut la sort de vaguejar per les restes del trasllat de la nostra escola. Sols a l'annex, mentre esperava uns pares per fer una entrevista; he escurdinyat per les aules: tot romania més o menys igual, excepte pel mobiliari que havia desaparegut. A sisè encara estava la data de la fi de curs: 19-06-2008... Fins quan romandria allà? Jaquetes penjades que ningú reclama, murals, treballs.

I entre les piles aparentment inútils de llibres de text desfasats he trobat alguns tresorets. Materials per fer racons sobre els euros, mapes conceptuals dels temes que ara treballe amb els meus; làmines. Propostes d'excursions en tren. Fins i tot una caixa embalada, de la meva companya de cicle, amb tot de material valuós: grapadora, cola, vernís, llana... I justament ara que anem a utilitzar-la per cosir!

Las cosas tienen un precio. Lo es del poderío
La corrupción, del amor la no correspondencia;
Y ser de aquella tierra lo pagas con no serlo 
De ninguna; deambular, vacuo y nulo,
Por el mundo, que a Sansueña y sus hijos desconoce.

El que he trobat m'ha fet pensar una cosa: que si les coses es fan amb antelació suficient, calma, paciència i ganes se'n pot treure molt més profit. Aquests "tresors" que avui he trobat jo ara tindrien un ús que tal vegada canviaria moltes coses. Les presses els havien oblidat, o simplement ni tan sols hi havien posat atenció.

Quantes coses que se'ns escapen!

Vivieron muerte, sí, pero con gloria
Monstruosa. Hoy la vida morimos
En ajeno rincón. Y mientras tanto
Los gusanos, de ella y su ruina irreparable,
Crecen, prosperan.

Vivir para ver esto.
Vivir para ser esto.
(Vivir sin estar viviendo).
LUÍS CERNUDA - Ser de Sansueña

13 de gener del 2009

Estimado lector.


He mirado mis ojos.

He mirado mis ojos en un espejo: eran
oscuros y pequeños. Alguna vez lloraban:
por eso no eran ojos de cangrejo o de oruga;
ojos humanos: dos agujeritos negros
y tristes. Mas la luz, que ellos crean, sorbida,
los inunda, marea irreprimible, inmensa,
inmensándolos, ojos de un ser total, sin límite.


DÁMASO ALONSO - Descubrimiento de la maravilla.

Basta. No es insistir mirar el brillo largo
de tus ojos. Allí, hasta el fin del mundo.
Miré y obtuve. Contemplé, y pasaba.
La dignidad del hombre está en tu muerte.
Pero los brillos temporales ponen
color, verdad. La luz pensada, engaña.
Basta. En el caudal de luz - tus ojos- puse
mi fe. Por ellos vi, viviera.
Hoy que piso mi fin, beso estos bordes.
Tú, mi limitación, mi sueño. ¡Seas!

VICENTE ALEIXANDRE - El límite.



12 de gener del 2009

El despertador.


Una compra recent: un despertador. I me n'he adonat que m'agrada mirar-me'l, pitjar els botonets, programar-lo, engegar el llum a mitjan nit per veure l'hora... com una mona fa amb qualsevol objecte que no ha vist mai abans. Serà per què per fi funciona!? Serà perquè després d'estar esclavitzat a un mòbil amb mil "pijaes" que no em funcionava per a allò essencial un objecte senzill però eficaç m'ha deixat bocabadat? Serà perquè feia segles que no tenia un despertador? 

No sé, però la veritat que em sorprèn, certament, aquesta alegria que sent en mirar-me'l. Sí... El mòbil vaig acabar estavellant-lo contra el terra... Brr! Quina vaina. Ara tinc el meu antic mòbil: només serveix per trucar i per enviar missatges, però què bé que ho fa. No haig d'estar pendent si sonarà o no, si mantindrà la cobertura o no, si aguantarà la bateria o no.

És coincidència, és clar, però des que tinc el despertador gaudesc més del meu temps. Com si hagués despertat un sisè sentit que em permet d'aprofitar millor les coses i les possibilitats que tinc al meu abast. Supose que fa temps que treballe aquesta actitud, però ha coincidit l'arribada del despertador amb la consciència del canvi de "xip". I dues actituds contraposades s'han materialitzat en dos objectes: el mòbil nokia-super-fashion-inútil-del-tot, i el despertador cutre-però-valuòs. Mecanismes de la ment? No sé, però no sabeu com m'he sentit de bé desfent-me del (censored) mòbil! 

Nyas!